dilluns, 28 de juliol de 2008

NAPOLI, primer contacte... (01)

(La sèrie comença aquí...)


L’arribada a Nàpols va ser trepidant, ja que directament de l’aeroport ens porten a fer una petita volta amb l’autocar per a conèixer alguns dels punts neuràlgics de la ciutat, i acabem dinant la tìpica pizza “margherita” a un restaurant cèntric de la plaça Trento e Trieste, o de l’escarxofa, per la forma de la font que hi ha al centre, al barri de Santa Lucia.

Ben dinat prenem cafè o gelats en un dels cafès emblemàtics de la ciutat l’Storico Gran Caffè Gambrinus. Gran qualitat i un local preciós ple d’història (consulteu l’enllaç).

A continuació visitem la gran Piazza del Plebiscito,
on hi ha l’espectacular església de San Francesco di Paola,

i just al davant la façana del Palazzo Reale.



Seguidament l’autocar ens trasllada a la Piazza del Gesù Nuovo, en el barri de Spaccanapoli, per començar les visites de la tarda. Primer l’església del Gesù Nuovo, amb pintures de Luca Giordano i José de Ribera, estucs i marbres meravellosos,



i després visitem l’església convent de Santa Chiara, d’estil gòtic, construït per Roberto de Anjou, i posteriorment restaurat, i que conserva la tomba de Felipe de Borbon.

I la joia de la corona és el magnífic claustre de maioliques del segle XIV, el Chiostro delle Clarisse, espectacularment decorat amb rajoles de gres i terracota en grocs i verds.









Probablement dels més bonics d’Itàlia, i un dels llocs més encantadors de Nàpols.

Acabem la jornada donant un petit passeig pels carrers del Centro storico, un barri ple d’esglésies, botigues, palaus, gent i vivendes, la disposició del qual s’ha mantingut sense canvis durant més de 2500 anys.

* * *

(La història continua aquí: (02)

diumenge, 27 de juliol de 2008

NAPOLI, la Cità del Vesubio... (00)

Aquest juliol hem tornat a sortir de viatge amb els amics i coneguts d’altres estius. Com en anys anteriors, hem anat a resseguir les passes de Sant Pau, tot viatjant fins a Nàpols i rodalies.

Aquí, en la localitat de Pozzuoli, s’aturà el vaixell que portà a Pau presoner fins a Roma. Tal com podem llegir als Fets dels Apòstols. Ac 28:12-13: “Vam atracar a Siracusa i l’escala va durar tres dies. D’allí vam llevar àncores i anàrem fins a Règium. Un dia després es va girar migjorn, i el segon dia vam a rribar a Putèols”.


Com he fet en viatges anteriors, aniré desgranant a poc a poc les vivències e impressions que hem pogut viure durant aquests darrers 10 dies de viatge per terres napolitanes.

La primera, certament, és la d’una ciutat i uns milions de ciutadans que viuen despreocupadament als peus d’un gegant adormit. Un gegant, el Vesuvi, que qualsevol dia pot despertar violentament, com ja ho ha fet en ocasions anteriors, i provocar una autèntica catàstrofe. Malgrat això, els napolitans viuen tranquils i alegres a la seva falda acollidora, suau i fèrtil. Tota una paradoxa.


Durant els 10 dies que hem estat a Itàlia hem pogut conèixer força be la ciutat de Nàpols i els seus tresors artístics, el Duomo i altres esglésies, museus i palaus, hem viatjat fins a l'illa d'Ischia, i hem visitat Pozzuoli, el volcà de la Solfatara, la cartoixa de San Martino de la Certosa, Herculano, Pompeia, Sorrento, Paestum, Cumas, la meravella de la costa Amalfitana, la "Costa Divina", amb Positano i Amalfi, Caserta i el seu Palau, i finalment una ascensió fins al cràter superior del Vesuvi.

(La història continua aquí

dilluns, 14 de juliol de 2008

Trobada emotiva després de 50 anys... (1958 - 2008)





Ahir vaig viure una experiència molt gratificant. Una trobada molt simpática, vivencial i en molts moments emocionant.

Una colla de membres dels Lluïsos de Gràcia ens vam trobar en un dinar fraternal, per iniciativa del Toni Carulla i d'en Guillem Martín, per tal de fer una commemoració i petit homenatge a l'Alexandre Rovira.

Alguns dels que sortim en aquesta foto de l'aplec del Matagalls, feta el 13 de juliol del 1958, ahir feia per tant just 50 anys, ens vam retrobar ahir després d'aquest immens i llarg període.
Ja podeu imaginar la impressió i la alegria de retrobar cares i amics a qui feia tant de temps havíem perdut.

El "Sr. Rovira" tal com li dèiem, fou l'impulsor de la Secció d'Excursionisme dels Lluïsos. Ell va iniciar i reagrupar a gent com el Toni Carulla, en Joaquim Gay i altres, i després aquests van ensinistrar a d'altres en l'excursionisme, fent sortides, cursets, marxes, etc., com a mi mateix i a tota la meva colla que ens vam arribar a anomenar la colla del "gat negre" perquè tots duiem un gat negre enganxat a la solapa de la motxilla.


El Sr. Rovira va ser l'ànima i l'embrió d'aquella colla de gent jove amants de la muntanya que ell va saber impulsar i aglutinar. Ell era un amant de la natura i ahir li vam retre aquest sentit homenatge i , com a testimoniatge del seu esperit muntanyenc i profundament religiós, transcric a continuació unes paraules seves parlant de l'Excursionisme, que ahir també vam llegir a la sobretaula i que ens van emocionar a tots: deia així...

L'Excursionisme: vosaltres heu vist els diumenges algun jove carregat amb la motxila, que moltes vegades semblen animals de càrrega?... Són excursionistes !... Com us imagineu que és l'excursionista? L'excursionista no és el "menja kilòmetres" que en un dia fa la travessa al Montseny; el veritable excursionista és amant de la naturalesa, contemplant l'immensa obra de Déu, la qual, en cada temporada i hora, té un encís: la Primavera en el brotar altre vegada a la vida de les plantes i els arbres; L'Estiu en contemplar la verdor i el daurat dels camps i les seves inombrables flors boscanes; la Tardor amb el seu canvi de color i la caiguda de la fulla dels arbres, i finalment, l'Hivern amb els seus arbres nus, signe aparent de la mort, però que, gràcies a Déu, a la primavera tornaran a reviure. Això és l'excursionista: un amant i enamorat de la nostra Terra, puig per a estimar-la és necessari conèixer-la; per això l'excursionista la ressegueix de punta a punta, de pam a pam.
Va ser una trobada entranyable que sortosament tindrà continuitat, ja que van sorgir algunes iniciatives interessants, com la de publicar, a part d'un dvd amb materials fotogràfics antics i moderns, una mena de publicació que recollirà molts dels textos de les col·laboracions que molts de nosaltres fèiem en el butlletí de la Secció d'excursionisme. L'edició d'aquests materials serà el motiu que ens aplegarà en una propera trobada que esperem no s'ajorni molt en el temps.

Com a testimoni de la trobada d'ahir, aquí sota veieu el grup que ahir ens vam aplegar a Castellterçol al restaurant Masia la Granota.


* * *

divendres, 11 de juliol de 2008

Ja tenim balances fiscals...

Aquests dies s’han publicat unes primers resultats de les balances fiscals encarregades pel conseller Castells.

El desequilibri creixent és tan greu que Madrid ni tan sols s’ha atrevit a donar les xifres de l’any 2006 perquè no poguéssim fer els càlculs més ajustats a la inquestionable realitat.

Ens quedem, per tant, en que el dèficit per Catalunya al 2005 arriba a la barbaritat de 16.375 milions d’€uros. (en pessetes... explota la calculadora..!!)

La diferència entre el que Catalunya aporta a l’Estat i allò que Espanya ens retorna, depassa els límits de la solidaritat. Realment la pitjor hipoteca del nostre país és Espanya.

Segurament que en Solbes ens vindrà amb el ploricó que en un any de crisi no pot estirar més el braç que la màniga, excuses de mal pagador i d’altres per amagar la veritable intenció de l’Estat espanyol, la de condemnar-nos a viure amb un finançament de gota a gota. I a sobre si ens queixem ens tornaran a titllar de “pidolaires”.

...i encara algú te la barra de dir que la inversió multimilonària a la T4 de Madrid-Barajas, una part s’ha d’imputar a les comunitats autònomes com a inversió pròpia.... pero quina cara dura...!!! que ens prenen per idiotes o què?.

I fins i tot hi ha el perill que algun partit català tingui la temptació de ser còmplice d’en Zapatero i vulgui ajudar-lo a aprovar uns pressupostos que escanyen la nostra economia fina a límits insostenibles...!!!

La publicació d’aquestes balances fiscals, a més d’ajudar a fabricar independentistes per via de la necessitat, demostra que Catalunya podria sobreviure per si sola sense el llast feixuc de l’Estat espanyol. (*)

* * *

(*) alguns paràgrafs d’aquest post, Xavier Bosch “dixit” a l’Avui d’avui

dissabte, 5 de juliol de 2008

L'Antoni Bassas, un gran professional...


Jo també vull trencar una llança en favor de l'Antoni Bassas.

Un gran professional com n'hi ha pocs en el món dels mitjans de comunicació estatals i nacionals.



No m'extendré en lloances perquè aquests dies se n'ha parlat a bastament i perquè tots els que som fidels seguidors del seu programa "Els matins de Catalunya Ràdio", sabem com actua i com domina les situacions sovint complexes que se li presenten, amb autoritat, amb professionalitat, amb amor pel país, amb una gran dosi de nacionalisme. Per això s'ha guanyat a pols el lideratge d'audiències.

Ara, però, sembla que els que decideixen sobre l'emissora deuen estar farts de tant lideratge i prefereixen engegar-jo tot a rodar tot fent fora el millor "crack" de la comunicació que tenim al país. Enhorabona per la poca i curta visió que teniu senyors que remeneu les cireres...

M'adhereixo plenament a l'article que avui publica en Joan Solà al Suplement de cultura de l'AVUI, quan diu "les jerarquies del nostre poder declaren obertament... que Catalunya és Espanya..., i també, amb veu alta i sense embuts, que cal depurar TV3 i Catalunya Ràdio del que ells anomenen nacionalistes."

"Si això continua així, arribarà un dia que molts ciutadans deixarem d'escoltar TV3 i Catalunya Ràdio, i, potser pitjor, desitjarem que s'enfonsin: que no hi ha pitjor metzina que la que et proporciones tu mateix"

"Sigui com sigui, jo vull agrair a l'Antoni Bassas la seva trajectòria de professional independent i patriota, de persona que no es ven el país per una cadira a la ràdio."

I jo subscric totalment les seves paraules...!!

- Val la pena que llegiu tot l'article a l'AVUI

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin