La feina ben feta...

Una de les meves conviccions ha estat sempre aquesta: la feina ben feta no té fronteres...





Ho acabem de veure i viure amb entusiasme aquests dies amb les esclatants victòries del Barça.

Copa, Lliga i Champions

Una orquestra sense un bon director no funciona. Aquest equip sota la batuta del Pep Guardiola, ha funcionat molt bé i ens ha demostrat que els valors que ell els ha inculcat, de l'esforç, de la constància, de la humiltat, i de la feina ben feta, ha obtingut tots els premis possibles i tot el reconeixement de tothom.
I quin gran exemple sobre tot per totes les joves generacions.

Aquests darrers anys tothom constata que les noves generacions han perdut molt els valors de l'esforç, del treball, del sacrifici... En Jordi Pujol ho reflectia també en les seves memòries que acabo de llegir... i és ben veritat, i l'exemple que acabem de viure ho confirma una vegada més.

No em vull extendre més, tothom en parla i tothom en seguirà parlant encara durant molts dies, però han estat unes vivències que penso faran reflexionar a molta gent, i a més, amb un últim element afegit.

Per Catalunya ha estat una festa i un impuls a nivell internacional. És evident que el Barça és més que un club. Cada vegada se'ns coneix més com a país, i això a la llarga ens ha de ser beneficiós. A la curta o la llarga, tots esperem que el reconeixement com a país lliure i sobirà sigui un fet a tots nivells, també en l'internacional. I si pot ser com més a la curta encara millor...

Moltes més coses voldria dir sobre el que hem viscut aquests dies, però la M. ja ho ha exspressat molt bé en el seu bloc "Todoreh". Llegiu-lo que val la pena.

* * *

De metges i infermeres...

No us penseu ara que vagi a explicar una historieta d'aquestes tant suades que corren sobre aquests col·lectius, no, no, no... No sigueu mal pensats...

He estat uns dies desconnectat del món blocaire a causa d'una petita intervenció quirúrgica. Ara m'estic recuperant a casa. Aquesta circumstància ha fet que durant uns pocs dies hagi estat immers en aquell món asèptic, d'una clínica-hospital, on tot funciona amb una lògica implacable, els metges, les infermeres, les camilles, els calmants, els auxiliars, els quiròfans, les bates verdes, les bates blanques, els llençols blancs, els apòsits, les agulles, i fins i tot els aliments, sempre a hores inusuals, ...

Les hores de clínica s'allargassen i el dia sembla tenir 48 hores. Sempre pendent de l'evolució de la teva salut o del trauma que t'ha portat a aquest lloc mai desitjat, però tant necessari i imprescindible, al que estem ben acostumats en aquest nostre primer món tant privilegiat .

Tot això m'ha fet pensar en la sort que tenim en aquesta nostra societat de tenir tant a prop, sempre que els necessitem, els metges, les infermeres, els hospitals i tota la seva infraestructura. Són gent amb els que no voldríem tenir massa tracte sovint, però que quan els necessitem, constatem que responen a la perfecció i amb una gran professionalitat.

Aprofito, doncs, aquesta reflexió per recomanar la web d'un metge molt proper a mi, ja que es tracta del meu cunyat, el germà de la meva dona, la M. Metge des de fa més de 35 anys, actualment és el Cap Local de Sanitat del Partit mèdic de Bellpuig-Preixana-Seana, a l'Urgell.

Ell no és un blocaire com nosaltres dos, però ha tingut l'enginy i l'interès de crear una magnífica web on dóna consells mèdics bàsics i actuals per la societat en la que vivim, i on trobareu fins i tot unes dietes adequades per tots aquells que vulgueu aprimar-vos una miqueta o simplement fer bondat per mantenir-vos en forma. (vegeu aquí)

* * *

La Camarga - La Provença - Avignon - Nîmes... (05)

➢ La història comença aquí…

Avui és l'últim dia de la nostra estada a la Provença francesa.

Anem a visitar el famós pont d'Avignon...

El guia local ens explicarà la llegenda de la construcció del pont per un jove pastor, Bénezet, que va realitzar la proesa de col·locar ell sol la primera pedra del pont que pesava moltes tonelades, i això va fer que finalment la tradició ho considerés un miracle i el jove fos canonitzat, i aquí es venera com a Saint Bénezet. Hi té una capella al bell mig del pont.

Edificat a partir dels s.XII va ser diverses vegades destruït i tornat a reconstruir, i després de la darrera destrucció per una gran riuada del Rhône, va quedar el tros de pont que ara podem contemplar...

Tant el pont, ara anomenat Le Pont Saint-Bénezet, com la famosa cançó que hi té associada han tingut una fama extraordinària que ha perdurat a través dels segles...

Escolteu aquesta divertida cançó en una versió ben original...

En un matí força fred i molt ventós, anem a trepitjar i contemplar el famós pont...

El riu baixava magnífic, i això que aquest només és un dels dos braços del Rhône al seu pas per Avignon

I aquí estem nosaltres per deixar constància històrica de la nostra visita al Pont...,
no vam ballar "tout en rond" però el vent gairebé ens fa volar...


Després d'haver trepitjat un indret tant famós, ens dirigim ara a veure el Palau dels Papes d'Avignon.

El que fou residència dels papes des del segle XIV, i considerat el palau gòtic més gran del món, és realment un edifici impressionant, Palau, església i fortalesa. Benet XII i Climent VI van edificar en menys de 20 anys aquest magnífic palau gòtic.

la seva grandiositat d'entrada mareja...


Des de l'any 1309 amb Climent V, Avignon es va convertir en residència papal, i ho fou durant cent anys, fins el regnat dels anomenats antipapes Climent VII i Benet XIII que van fer d'Avinyó la seva seu fins al 1408.

Aquest impressionant Palau fou el símbol del poder de la cristiandat i del poder temporal i espiritual que va exercir el papat en aquella època (vegeu la història en aquest interessant enllaç...)

des del seu interior s'aprecia ben bé l'aspecte que té d'una fortalesa...


Visitem l'exposició permanent on, com es habitual, no deixen fer fotos... (ni sense flaix..., per tant hem de tornar a fer pecats de desobediència...), i podem admirar rajoles de ceràmica recuperades de les antigues dependències,

uns magnífics frescos de Simone Martini, un dels grans pintors del Trecento a Itàlia


contemplem unes sales enormes i magnífiques que servien per les recepcions,


i les capelles i apartaments privats dels papes, amb uns interessants frescos atribuïts a un gran pintor italià, Matteo Giovannetti


Acabem la visita al Palau i tot sortint a l'exterior constatem una vegada més el seu aspecte de fortalesa imponent...

Diem l'adéu definitiu a la ciutat d'Avignon, i tot travessant el Rhône, podem contemplar el conjunt de l'enorme Palau dels papes com domina damunt la ciutat.

* * *
Tornem a dinar a la ciutat de Nîmes, i en la darrera tarda lliure que tindrem a la regió, aprofitarem per visitar la Maison Carrée, el parc, i el casc antic

En aquest parc una font natural alimentava en l'antiguitat a tota la ciutat de Nîmes


La Maison Carrée, perfectament conservada, temple romà del segle I, és una joia dels romans que ha arribat gairebé intacta fins els nostres dies.


A dins es fa un audiovisual en 3D que ens va decebre una mica, amb el so molt fluix, amb poca lluminositat i molts efectes especials, molt elemental i una mica per escolars...

En el passeig de la tarda vam voler veure els famosos cocodrils que tenen penjats al sostre de l'ajuntament, i que donen sentit a l'escut de la ciutat, una palmera amb un cocodril...


i després d'un descans en una terrassa tot prenent el té, vam donar per acabada la nostra visita a la ciutat.

* * *
Demà, carretera i manta, una paradeta a Perpignan per estirar les cames, amb el Canigó nevat de fons,

dinar a la Jonquera, i cap a Barcelona falta gent.


En definitiva ha estat un agradable viatge en el que hem descobert aquesta zona de França encara inèdita per nosaltres i que recomanem vivament...

* * *

- i aquí sí definitivament s'acaba aquesta crònica...

La Camarga - La Provença - Pont du Gard - Uzès… (04)

➢ La història comença aquí…



El quart dia de la nostra estada a la Provença tocava visitar l'imponent aqüeducte romà del Pont du Gard, una meravella arquitectònica.

Declarat per la Unesco com a Patrimoni de la humanitat. Està construït en tres nivells, amb 49 metres d'alçada i 275 metres de llargada. És un testimoni de l'ingeni dels constructors romans. Es la part millor conservada de l'aqüeducte edificat per portar aigua des del manantial d'Uzès fins a la ciutat de Nîmes.

Va ser començat en l'any 38 d.C. i acabat en el 52, i en les obres van participar més de mil homes i es van utilitzar més de 50.000 tonelades de pedra.

Encara avui ens meravella veure les amplíssimes arcades del pont i les enormes pedres amb les que està construït.


Els francesos saben tenir cura del seu patrimoni i saben vendre'l molt bé, i en aquest indret espectacular han muntat un centre cultural de primera classe, ells en diuen "Le Site Pont du Gard", on hi ha un museu excepcional amb 2.500 m2 d'exposició, una sala de cinema, un espai lúdic pels infants, uns espais naturals que anomenen "Mémoires de garrigue", on han conservat en unes 15 Ha. velles parceles agrícoles amb vinyes, oliveres, cereals, roures i tot els camps rodejats amb parets de pedra seca.
Un conjunt, en definitiva, que val molt la pena de conèixer.

Al segle xviii, per tal d'aprofitar aquesta immensa infraestructura, van afegir un pont davant del romà per facilitar-ne el pas i al mateix temps consolidar els pilars de l'aqüeducte...


Vam tenir la sort i el privilegi com a grup de poder trepitjar la part més alta de l'aqüeducte i travessar-lo de banda a banda per l'indret on els romans feien passar la conducció de l'aigua.
Enfilant-nos cap a la part més alta podem observar els enormes blocs de pedra que van utilitzar els romans per la seva construcció...


Va ser una experiència molt interessant.

Acabat el recorregut per l'antiga conducció de l'aigua de l'aqüeducte, vam baixar per la part del darrera del pont

que ens permet observar molt d'aprop la perfecció d'aquesta construcció.
Un cop som a baix podem veure la perspectiva magnífica des de l'altre banda del riu Gard

I finalment decidim anar una mica enrera per veure el costat més autèntic, el que encara manté i conserva l'estructura primitiva feta ara fa gairebé dos mil anys...!!!

* * *
Ara toca anar a dinar. No acostumo a comentar mai els restaurants on dinem, però aquest cop si que em ve de gust fer-ho, ja que va ser esplèndid i vam menjar molt bé. Es tracta d'un hotelet dels que els francesos tenen classificats com a Logis de France, era situat als afores de la localitat de Remoulins, en un indret tranquil i molt agradable, envoltat de jardí, i s'anomena:
"Le Colombier". Molt recomanable.
Ho poso perque si algú viatja per aquells indrets ho pot tenir en compte.

* * *
Després de dinar ens traslladem per visitar la ciutat medieval de Uzès, una de les villes del departament de Gard millor conservades, i primer ducat de França.
Al contrari del que vam trobar ahir en le Baux de Provence, aquest és un lloc que conserva tota l'austeritat i autenticitat d'una ciutat medieval. També hi ha turisme, és clar, però no és tan agobiant com era el d'ahir.

Passejar pels seus carrers, per les seves places, veure el castell ducal, el jardí medieval, o la Catedral de Saint-Théodorit, van ser experiències molt gratificants.

Vam començar la visita a la localitat veient el Castell o Palau Ducal,


i a continuació la Catedral reconstruïda al 1652, amb un orgue magnífic del s.xvii,


però que afortunadament conserva encara el majestuós campanar del segle XII, anomenat la Torre Fenestrelle, ja que fou construïda a l'estil dels campaniles italians.

A continuació ens dediquem a patejar-nos els carrers d'aquesta ciutat medieval, tot contemplant algunes façanes de cases medievals,


les torres del castell amb la bandera amb les barres catalanes onejant al vent,


i també entrem en la intimitat d'un jardí medieval a redós de les torres del castell,

i finalment a través de carrerons estrets

acabem en la seva plaça major, anomenada la plaça de les herbes, on se celebren un parell de mercats setmanals i que és el cor de la ciutat...,













i on sota els porxos podem trobar tota mena de petits comerços.

Per acabar amb un detall diferent, la Marta va anar captant les capricoses formes d'alguns bonics pica-portes de cases de la ciutat medieval d'Uzès.


* * *

- La història continua aquí... (05)

La natura exhuberant del Pirineu...

Hem estat unes 48 hores al Pirineu aragonès, a Benasc, a l'Alta Ribagorça. El motiu era acabar de concretar el lloguer d'un apartament per aquest estiu. Això ens ha permès gaudir de l'espectacle de la natura en aquesta primavera tan generosa en aigua i en neu. Els camps estan plens de verdor i de flors de tota mena i l'aigua circula impetuosa per tots els rius, torrents i rierols...

El dia complet que vam ser a Benasc, després d'un vespre anterior de gran tempesta, vam arribar-nos fins a l'Hospital de Benasque, antiga hospederia que funcionava des del s.XII, i on pirineistes, contrabandistes, viatgers i pastors trobaven refugi i hospitalitat, i que després d'uns anys d'abandó, va ser reconsruït i convertit en un magnífic hotel de muntanya que ofereix confort i qualitat.

Està situat a 1.750 m. d'altura en la vall de Benasc, i dins del Parc Natural Posets-Maladeta, lloc ideal per descobrir i gaudir del Pirineu central.

La meva intenció era caminar una estona a partir d'aquí, pel camí que ens portaria cap al fons de la vall, als plans de Besurta, al peu del refugi de la Renclusa, però la quantitat de neu acumulada aquest any ho feia impossible, almenys amb l'equipament que nosaltres portàvem, unes simples sabatilles de treking o muntanya.

Tampoc el temps acompanyava gaire, el dia era gris i força núvol. Vam estar una bona estona pels voltants, contemplant el panorama d'alta munyanya que ens envoltava, i vaig filmar una peli dedicada a l'alegria i abundància d'aigua que aquest any tenim per tot arreu.

Un petit homentage a la mare natura i a l'aigua que és font de vida. Com deia en tornar d'Egipte ara fa un temps... "lo riu és vida", i així es manifestava obertament en aquest indret privilegiat del pirineu aragonès.

Acompanyo aquesta breu notícia amb algunes fotos més que il·lustren l'estat de la muntanya en aquesta primavera gloriosa que ens està fent aquest any.


Un breu passejada a la tarda ens portà fins a l'antiga ermita romànica de Conques, a prop d'Anciles, tot contemplant la verdor exhuberant que ens rodejava.


En el camí de baixada vam visitar la important església-catedral de Roda de Isábena, un exemplar impressionant del primitiu romànic, dels segles XI i XII,


en especial la cripta (que no poguerem retratar) i el claustre, són una delícia.

En aquest petit claustre es pot contemplar una característica única que són les inscripcions funeràries gravades en la pedra de les arcades dels capitells, la més antiga data del 1143.


Ha estat, doncs, un petit tastet de natura i d'art, abans de retornar a la gran ciutat...

* * *

La Camarga - La Provença - Arles… (03)

➢ La història comença aquí…

El tercer dia de la nostra estada a França - La Camarga, ens desplacem fins a la propera ciutat d'Arles on visitarem els monuments de la seva època romana i també els indrets que s'han fet famosos per l'estada temporal del gran pintor Vincent Van Gogh.

En iniciar el recorregut per la ciutat la primera visita ens porta a l'Hotel Dieu, antic establiment hospitalari, actualment l'espace Van Gogh.
Ens encanta el seu pati florit que es conserva tal qual el va pintar l'artista en el seu moment. La relació del pintor amb aquest lloc hospitalari és la següent:

"Vicent residió en Arles únicamente entre febrero de 1888 i mayo de 1889, y tenía la intención de crear un taller de artistas, para esto alquiló, en mayo, la "casa amarilla" (llamada así por tener paredes de ese color) en Place Lamartine número 2; el color amarillo era el favorito de Vincent^[7]Paul Gauguin, que se desplazó hasta allí gracias a la intervención de Théo. Gauguin llegó a Arles el 23 de octubre. Vincent le hizo un cuadro de bienvenida,^[8] "La Habitación" y pasaron juntos una temporada, en la cual trabajaron juntos y discutían de arte. Pero a medida que el tiempo pasaba su relación empeoraba debido a sus carácteres y los desórdenes mentales de Vincent, a tal punto que, en sus últimos días llegó a comer pintura amarilla. El único que atendió a su petición del taller fue Paul Gauguin, que se desplazó hasta allí gracias a la intervención de Théo. Gauguin llegó a Arles el 23 de octubre. Vincent le hizo un cuadro de bienvenida,^[8] "La Habitación" y pasaron juntos una temporada, en la cual trabajaron juntos y discutían de arte. Pero a medida que el tiempo pasaba su relación empeoraba debido a sus carácteres y los desórdenes mentales de Vincent.

En la tarde del 23 de diciembre de 1888 Van Gogh y Paul Gauguin tuvieron un altercado en el cual se dijo que Van Gogh amenazó a Gauguin con una navaja. Más tarde esa noche Van Gogh volvió a la "Casa Amarilla" en Arles donde él vivía y se mutiló el lóbulo de la oreja izquierda, y no la oreja completamente como se piensa generalmente. Van Gogh luego envolvió el lóbulo de la oreja en un paño y se las arregló para ir a su burdel favorito donde le presentó este "regalo" a una prostituta llamada Rachel. Regresa a casa amarilla donde colapsa; es descubierto por la policía y es enviado al hospital Hôtel-Dieu en Arles. Gauguin deja Arles con rumbo a París y no vuelve a tener contacto con Vicent, exceptuando luego algunas cartas. Recientes teorías apuntan a que la realidad de la pérdida del lóbulo de su oreja izquierda fue debida a una disputa con Gaugin^[9] , el cual durante el altercado utilizó su daga para producirle la herida. Posteriormente Gaugin ofreció la versión a la policía que es la considerada hasta hoy como correcta, en la que dice que fue el propio Van Gogh quien se practicó el corte. El reciente estudio forense practicado a los restos exhumados del artista revelan que efectivamente la herida no pudo deberse a una automutilación".

Sortint de l'hospital ens encaminem fins a la Place de la Republique on podem contemplar l'obelisc egipci provinent del circ romà, i la façana de l'Ajuntament.

A la dreta de l'Ajuntament hi ha la catedral de Saint Trophime construïda al s.XII, que té una magnífica portalada romànica i un claustre esplèndid i molt interessant

Abans contemplem aquest magnífic sepulcre medieval


i un parell de detalls del claustre


Entrem ara a l'Ajuntament del 1676, per contemplar el preciós treball en pedra del seu sostre,


un dels pocs exemples existents d'aquest laboriós sistema de construcció, que representa un triomf de l'arquitectura clàssica, inspirada principalment per l'arquitecte Jules Hardouin-Mansart, anomenat el mateix any l'arquitecte de Louis XIV.

També podem admirar en el vestíbol l'anomenada Venus d'Arles

Ens traslladem a continuació cap a la Place du Forum, on trobem intacte el mateix cafè que va pintar Van Gogh, "Le Café la Nuit"

I finalment arribem a l'anfiteatre d'Arles

i a l'Arena, del mateix estil que la de Nimes, però una mica més petita i més reconstruïda

Ara toca anar a dinar...

* * *
A la tarda ens traslladem fins a la propera població de Les Baux de Provence, un dels pobles més pintorescs i bells de França segons diuen les guies. Una població medieval perfectament conservada, construïda sobre un turó rocós amb meravelloses vistes sobre la vall que l'envolta.


Tot això sí és veritat, però el vam trobar massa "turistat", és una mica aquella sensació agobiant de massa visitants, massa botigues de souvenirs, alguns artesans i galeries d'art, molts bars i restaurants, i tot massa comercialitzat.


L'emplaçament és realment espectacular, amb el seu castell medieval i tot construït damunt d'un espadat impressionant.


Com a cosa destacable vam veure un petit museu del que aquí en diuen "santons" que no són altre cosa que figures com de pessebre de gran tamany, la majoria de tradició napolitana, com les que vam veure l'estiu passat quan vam ser a Nàpols, i que conté interessants col·leccions de figures del segle XVII i XVIII.


També en una de les botigues d'aquest poble vam poder veure un artesà que encara construeix figuretes d'aquest tipus.


Fem una volta admirant les bones vistes i prespectives i després de fer algunes fotos i prendre un respir en una terrassa de bar, marxem altre cop cap a l'hotel tot contemplant l'impressionant paret damunt la qual s'alça el castell medieval.

* * *

- La història continuarà aquí... (04)

BURGOS - Coral Espígol, turisme tot cantant...

Haig de fer una interrumpció en la crònica sobre la Camarga, ja que aquests tres dies festius de primers de maig, hem anat a Burgos amb la Coral Espígol a fer un intercanvi amb una coral d'allí, la Coral Polifónica del IES "Pintor Luis Sáez".

Teníem programat un Concert pel dissabte dia 2 de maig a les 20 hores, a la parròquia de San Nicolàs de Bari de Burgos, on hi ha un magnífic retaule gòtic de pedra d'alabastre, obra de Francisco de Colonia.

Però el nostre desig i el plaer de cantar va fer que el dia abans, mentre visitàvem la ciutat acompanyats per en Rafael Santamaría, el president de la coral del IES, i érem dins la Catedral, en una de les dependències, la Sala Capitular, i de manera espontània ens poséssim a cantar una de les belles cançons burgaleses que havíem après per interpretar en el concert de l'endemà, concretament "Esta tierra".

Després de la visita a la catedral, i tot circulant per la ciutat, quan érem sota l'Arc de Santa Maria, la porta de l'antiga muralla que dóna accés a la part vella de la ciutat, i amb la sorpresa de tots els vianants que per allí passaven, ens va donar per posar-nos a cantar "An Irish Blessing"...

Feia un fred força viu i un corrent d'aire important que s'enduia alguna de les notes subtils d'aquesta meravellosa pregària, però l'impacte de veure un grup informal de gent que ningú coneixia, cantant allà sota l'arc va ser força notable...

El dissabte dia 2, al matí vam fer visita cultural al monestir de Santa Maria la Real de las Huelgas, i després ens vam arribar fins a la Cartoixa de Miraflores, una joia de l'art gòtic tardà, i allà, davant de l'impressionant retaule de fusta policromada de Gil de Siloé, no vam poder resistir l'impuls de tornar a cantar, i aquest cop vam interpretar l' "Hymne a la nuit".

Arribat el dissabte a l'hora del concert, l'església de Sant Nicolás era plena de gom a gom, malgrat coincidir l'horari de ple amb el partit del Madrid-Barça... Penso que el concert va sortir tant bé i també el partit, pel bon esperit que tots hi vam posar.

Aquí podeu veure el vídeo que la Marta ens va fer mentre cantàvem la cançó "Esta Tierra", conjuntament les dues corals, l'Espígol i la del IES de Burgos.

Com no pot ser d'altra manera, al final del concert hi ha d'haver algun Bis i en Quim, el director, va decidir que féssim la "Ciutat de Parella", i aquest en va ser el resultat...

El diumenge 3, ja en el viatge de tornada vam visitar breument la localitat medieval de Covarrubias


i ens vam arribar fins les gorgues de Yecla,

per acabar al monestir de Santo Domingo de Silos amb una frustració considerable, ja que el monestir era tancat en dia festiu.

I aquí vam aprofitar, abans de pujar a l'autocar que ens havia de retonar a Barcelona, per fer la foto del grup

I en el llarg camí de tornada en autocar, allà es va tornar a cantar més de mig repertori de la coral, i és que les ganes de cantar i passar-ho bé és un dels motors principals del grup.

Fins a la propera sortida, anirem afinant les cordes...

* * *