diumenge, 27 de setembre de 2009

A voltes amb la Grip Nova...


Tal com diu el meu amic Xiruquero:

Hi ha moltes ocasions en que determinats posts i articles val la pena llegir-los, de manera que es posa un enllaç en el text i endavant. Però hi ha d'altres ocasions, menys freqüents, que la importància del text a recomanar exigeix la màxima publicitat, de manera que cal posar-lo en portada, fer-ne un post, per a donar, en la mida del possible, la màxima publicitat.

I un cop llegit el post al que ell em remetia, he cregut també oportú i necessari posar aquest enllaç a un article de na Teresa Forcades i Vila, metgessa, doctora en salut pública (vegeu aquí).

Jo no sóc metge ni expert en vacunes però penso que és interessant que el màxim de gent conegui aquest text i pugui estudiar, reflexionar, investigar i dir-hi la seva. Perquè està arribant a un extrem això de la grip nova que dóna la sensació que tots acabarem sent uns hipocondríacs de nassos, o que aquest hivern hi haurà una pandèmia que acabarà amb la superpoblació del planeta.

Au, doncs, a estudiar i a investigar... que com més clares tinguem les coses, millor per tothom.
I així evitarem que ningú ens vulgui aixecar la camisa.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Qui parla de tancs...


Qui parla de tancs, és un TERRORISTA en potència, i per tant, se l'hauria de perseguir i empresonar...!!!

En aquesta nostra societat actual, tan feblement democràtica, actituds i afirmacions tant descabellades no es poden permetre. I més quan volen insinuar que la situació política a Catalunya podria justificar una intervenció militar.
Però que s'han cregut aquesta gent...!!! S'han begut l'enteniment, o què?.

Per aquests individus, retrògrades i cavernícoles, la "normalitat" a la que aspiren és tenir a les seves mans la potestat d'exercir la violència terrorista, ho repeteixo, terrorista, contra les aspiracions democràtiques i lliures d'un poble.

Per tant, no s'ha de permetre que continuin escampant idees belicistes, se'ls ha d'aïllar socialment i jurídicament, són un perill per la nostra societat actual.

Altre cop la feblesa, els metges i les infermeres

Fa exactament un any, per aquestes mateixes dates (vegeu aquí), parlava de la Feblesa del cos amb motiu d'una caiguda fortuïta que vaig fer en plenes vacances a la Costa Brava, que em va portar unes certes complicacions i limitacions.

També ara fa uns quatre mesos vaig parlar de metges i infermeres (vegeu aquí), amb motiu d'una intervenció quirúrgica per arreglar una hèrnia. I avui justament hem de tornar a parlar del mateix, ja que acabo d'arribar de la clínica on m'han hagut de reparar l'altre hèrnia que es va trencar poc després d'haver arreglat la primera... I quina llauna...!!!.

Entremig dels ais i uis que et produeix el post-operatori, i desitjant que aquests primers dies passin el més ràpid possible, no puc deixar de pensar en allò que ja vaig dir en els meus posts anteriors:

Constates de seguida “la feblesa del cos”. Una petita alteració de la normalitat et fa veure les limitacions que el cos experimenta, i sort que estic parlant d’una intervenció relativament simple, però ja no vull ni imaginar la limitació i la sensació d’impotència que s’ha d’experimentar quan les ferides o els traumes d’un accident o d’una malaltia greu et poden arribar a condicionar el cos i la vida.

I també vull tornar a recordar altre cop això:

Tot això m'ha fet pensar en la sort que tenim en aquesta nostra societat de tenir tant a prop, sempre que els necessitem, els metges, les infermeres, els hospitals i tota la seva infraestructura. Són gent amb els que no voldríem tenir massa tracte sovint, però que quan els necessitem, constatem que responen a la perfecció i amb una gran professionalitat.

Potser em repeteixo una mica, ja em perdonareu, però estar inactiu a casa controlant el dolor com bonament es pot i esperant que passin els dies per anar oblidant el "trauma" que tota intervenció representa, és una situació no gaire estimulant. Sort que aquest món blocaire ens proporciona distracció, informació, i entreteniment a dojo. Fins i tot és tant estimulant que m'ha mogut a fer aquest post avui, quan pensava que em passaria una setmana inactiu, estirat damunt d'un llit o d'un sofà esperant que les tibantors i punxades del post-operatori vagin cedint d'intesitat.

Ara us deixo, doncs, i vaig a prendre la meva dosi de Paracetamol...

* * *

divendres, 11 de setembre de 2009

PANXÓN - NIGRÁN - Galícia

Tot just 13 minuts després d'haver penjat el meu darrer post sobre el 70è. Aniversari de la II Guerra mundial, a les cinc de la matinada del mateix dia 1 de setembre, un taxi ens duia a l'aeroport de Barcelona per agafar l'avió cap a Vigo, i d'allí en cotxe fins aquí...

Aquí hem estat durant 10 dies, avui acabem d'arribar de Galícia...

Han estat dies de vacances tranquil·les, sol, platja, aigües gelades, i voltes i visites per tota aquesta zona de les ries Baixes i el nord de Portugal

Residíem a Panxón, en la Residencia de Tempo libre, un poblet a prop de Baiona, amb unes platges fantàstiques... Allà la gent passeja tot el dia per aquestes llargues, planes i amplíssimes platges, gràcies a l'acció de les marees, però amb les aigües molt fredes.

Especialment de bon matí, aquesta immensitat invita a fer una mica d'exercici i una bona passejada per la platja...


La sort i la casualitat ha fet que els darrers dies tinguéssim un potent anticicló i fins i tot calor, i això va permetre poder banyar-se algun dia sense sortir congelat de dins les potents aigües de l'Atlàntic.

de veritat que impressionen...

Jugar amb les grans onades que arriben a la platja, intentant no sortir revolcat és tota una aventura i un joc divertit i estimulant, per qui li agradi, és clar...!!

Una de les nostres sortides fou a les Islas Cíes, Parc Nacional, un dels paradisos naturals d'aquella zona, i realment si només poguéssim afegir un parell de palmeres i pujar la temperatura gèlida de l'aigua uns quants graus, allò seria el paradís terrenal..., semblaria el tròpic.
Jutgeu vosaltres mateixos...

L'aigua de color turquesa de la Praia de Rodas que uneix dues de les illes, és d'un transparent meravellós, impressionant...

Avui en dia costa molt de trobar una cala així, verge, buida, a les dotze del migdia...
Aquí és la anomenada Praia de Nosa Señora..., un petit paradís...

El bany, però, ha de ser d'impressió, l'aigua té la gelor d'un llac de pirineu, brbrbr....,
però és estimulant i calia provar-ho. Com sabeu, jo no puc resistir la temptació de ficar-m'hi quan veig una platja com aquestes.

* * *
Hem voltat totes les praias que teníem aprop, la de Patos davant mateix de la residència, la d'América a Nigrán,

i altres diverses de la zona de la Península do Morrazo,

i també hem visitat altres pobles i ciutats, monestirs, esglésies, catedrals, i hem vist hórreos


i molts cruceiros, típics a tota la zona i bellíssims, especialment el Cruceiro de Hio,

obra cimera de l'art popular a Galícia...

I és que el patrimoni religioso-cultural del país és immens.
* *
També hem estat a Baiona,

Vigo i Pontevedra,

amb la seva famosa igrexa de A Peregrina,

cases típiques, i la magnífica catedral

A Cangas do Morrazo,

que encara conserva algunes antigues i típiques cases dels pescadors com aquesta,

i la capella de l'antic Hospital


La ciutat de Tui, just a la vora del Miño i frontera amb Portugal,
amb una catedral tipus fortalesa molt important

hem visitat el Monestir de Oia, antiga abadia cistercenca, l'única que es coneix com a tal construïda a la mateixa costa

i hem fet també un parell d'escapades al nord de Portugal.
* *
La primera a Caminha,

a la Praia de Ancora,

A Viana do Castelo,

la Câmara municipal o Ajuntament,

els fantàstics mosaics blaus de l'interior de la Igreja de Misericórdia

i la façana de l'antic Hospital de Misericordia

la imponent Sé Catedral

i una vista de Viana des de dalt del turó de Santa Luzia

i finalment Ponte da Lima,

amb festival popular d'acordions inclós, on la gent gran del poble ballava a la manera ben tradicional i popular... Una autèntica delícia


I la segona visita portuguesa va ser a la ciutat de Braga

la Sé Catedral

el Palau Episcopal

la Capela dos Coimbras,

i la Câmara Municipal

i també a Guimaraes, dues ciutats medievals plenes d'història

el Largo da Oliveira

la Praça de Santiago (S.Tiago)

la Igreja de Nossa Senhora da Oliveira

amb el Padrao do Salado, que commemora la victòria de la batalla del Salado, lliurada en 1340.

la Rua de Santa Maria

el Convento de Santa Clara, del segle XVI, actualment acull la Câmara Municipal o Ajuntament de la ciutat
amb un bonic claustre,

i finalment una acollidora plaça del Largo dos Laranjais
* *
També hem gaudit d'alguns matins de relax i tardes de banys atlàntics, amb belles postes de sol incloses...

i veiem com cau el dia a la praia de Panxón...

* *
Finalment acaba aquí la nostra estada per aquestes terres, i deixem aquest magnífic país i les seves gents caminant incessantment per les seves llarguíssimes i esplèndides platges...

* * *

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin