dilluns, 25 de febrer de 2013

Un nou aniversari..., i van SIS...!!!

Tal dia com avui, un 25 de febrer de l'any 2007, avui fa exactament 6 anys, vaig tenir la pensada d'experimentar què dimonis era això del món dels Blogs (vegeu aquí) ...

I allò que simplement semblava que era una curiositat que se m'havia despertat un dia arran d'una taula rodona a la seu d'Omnium Cultural sobre el tema de "El fenomen dels Blogs en català" (vegeu aquí), s'ha anat perllongant a través dels mesos i dels anys fins arribar a la realitat d'avui.

Sense proposar-m'ho massa seriosament, el tema em va anar enganxant de tal manera que any rera any he anat commemorant els aniversaris i omplint els mesos amb una sèrie d'aportacions (posts) més o menys interessants. Molts basats en la narració dels viatges que darrerament hem tingut la sort de poder fer amb la meva dona, gràcies al fet d'estar jubilats, i d'altres de caire més personal o polític, en funció de les circumstàncies i de les novetats i notícies que el dia a dia ens va proporcionant.

He pensat que una bona manera de celebrar-ho seria la d'anar posant els enllaços dels diferents aniversaris, si mes no pels que no em coneixeu o no sou seguidors habituals del meu Bloc, us pot ajudar a seguir-ho més de prop:

Primer aniversari (vegeu aquí); Segon aniversari (vegeu aquí); Tercer aniversari (vegeu aquí); Quart aniversari (vegeu aquí); Cinquè aniversari (vegeu aquí).

*Fins al dia d'avui porto escrits 464 posts, milers de paraules, milers de fotos, i milers de sensacions. Aquest Blog s'ha obert ja en aquest moment, la impressionant quantitat de 91.400 vegades, escampant per la xarxa mundial tota mena de relats, d'informacions, d'opinions, d'imatges i fins i tot de músiques i algunes pel·lícules, hi ha de tot una mica... 
I també molts enllaços a altres Blogs amics amb els que hem intercanviat comentaris, impressions, informacions, etc.

També l'altre Blog que mantinc amb el Cor Drassanes (vegeu aquí), on fa anys que hi canto, celebra avui el seu 6è aniversari, i en ell he obert 75 entrades (posts), i el blog ha estat obert ja més de 15.000 vegades.
 
Tot un món de sensacions i experiències viscudes i compartides amb molts altres blocaires i no blocaires d'arreu del món...



Gràcies a tots els amics, parents i coneguts, 
sigueu blocaires o no, als que us agrada llegir-me.

* * *

dijous, 7 de febrer de 2013

IZNATORAF, un poble àrab + Museu de la cultura de l'olivera - Baeza... (Jaén)

  • La crònica d'aquest viatge comença aquí
 
Dues perles complementàries al nostre recent viatge per terres andaluses de la província de Jaén.
La primera  fou la visita a l'antic poble d'origen àrab, Iznatoraf.
I la segona la visita al magnífic Museo de la cultura del Olivo, situat a l'Hacienda La Laguna, a prop de Baeza.


1.- el poble àrab de Iznatoraf.

El nom de Iznatoraf procedeix del'àrab hisn at-turāb (حصن التراب), que significa "castillo del polvo" o "de la arena".

Iznatoraf fou una medina islàmica de gran importància, atès que poques ciutats o viles de l'època presentaven l'incomparable emplaçament geogràfic i estratègic que aquesta població poseeix.


El poble té un importantíssim patrimoni històric que ens trasllada a l'època de Al-Andalus
Les empremtes arquitectòniques i artístiques que es conserven d'aquells temps ho testimonien, com són les restes de la seva fortalesa àrab, que dóna nom a la població, així com també el seu urbanisme, amb un casc antic ple de carrers estrets i enrevessats, que recorden perfectament una autèntica medina de ciutat àrab, i pels que avui en dia és impossible que hi circuli cap automòbil.




La bellesa dels seus carrers,
amb cases antigues medievals, plenes de flors, de testos i plantes, i també algunes fonts que ens evoquen el seu passat musulmà.

 

















 Entrem, per acabar la visita, a la  
Parroquia de Ntra. Sra. de l'Asunción...

La primitiva denominació d'aquest temple fou la de Santa Maria de Iznatoraf, de l'existència de la qual es té evidència documental ja a principis del segle XIV, concretament en l'any 1311. 
És molt probable que aquesta antiga església sigui la mesquita major de la medina musulmana que va ser sacralitzada, després de la conquesta, pel Bisbe Ximenez de Rada, juntament amb Fernando III "El Santo". 

 
Ja al segle XVI es va aixecar l'església actual, les obres van començar el 1583 i van acabar el 1591, amb petits afegits acabats el 1602.
Al front de la construcció hi ha Alonso Barba, deixeble de Andrés de Vandelvira.  En la construcció de l'edifici es fa servir pedra blanca portada de la veïna Sorihuela del Guadalimar, i fusta de pi de la  Sierra de Segura, contribuint en la construcció el propi Felipe II.

 Baixant del poble, i ja en ple capvespre, ens arribem fins a la població veïna de Villanueva del Arzobispo, per conèixer el Santuari de la Fuensanta, la patrona, i de gran devoció a la comarca.

el cambril de la Verge de la Fuensanta

 


* * *


2.- el Museu de la cultura de l'Olivera - prop de Baeza

En aquest Museu s'exposen antics sistemes d'elaboració de l'oli d'oliva, alguns d'ells amb tècniques mil·lenàries i altres amb processos del segle XIX.


 També dins el recinte del Museu es pot visitar un jardí de varietats d'oliveres de diferents països i regions,
 
 
 
 i la Bodega, considerada, a més de tot el conjunt, com a Bé d'interès Cultural, 
i que data de la meitat del s. XIX.
Durant tot el recorregut per les diferents parts del Museu podem llegir frases en diversos idiomes amb referències populars a la cultura de l'oli.



 Un cop acabada la collita es celebrava una festa  amb balls i cançons en la que el patró convidava a tots els treballadors a menjar i veure, s'anomenava "La botijuela"


 I acabàrem la nostra visita a aquest interessant museu, fent una petita degustació de tres de les varietats d'oli més populars de la zona.

* * *
  •  La crònica d'aquest viatge acaba aquí.

dimarts, 5 de febrer de 2013

BAEZA i ÚBEDA, ciutats renaixentistes, Patrimoni de la Humanitat...

  • La història comença aquí
El complement cultural de la nostra escapada de naturalesa per terres andaluses a la Serra de Cazorla, fou la possibilitat de conèixer aquests dues ciutats molt properes l'una de l'altra de la província de Jaén.

Plaza del Pópulo i Arco de Villalar
Baeza en l'actualitat és coneguda per la producció d'olives i olis i especialment pel seu important llegat monumental, i també per ser una plaça universitària des del segle XVI, i avui en dia, també té una de les seus de la Universitat Internacional d'Andalusia.

façana Universitat


claustre de la Universitat
En aquesta Universitat Antonio Machado va impartir classes durant set anys...
Encara es conserva l'aula amb seva taula i les làmines de l'època


 












 






Anomenada també com a "Nido Real de Gavilanes" pel romancer, va ser un punt clau en la conquesta de al-Andalus pels reis cristians, passant definitivament al regne de Castella el 1227.

 


La possessió del seu Alcázar (considerat inexpugnable) va assegurar la reraguàrdia castellana, a la vegada que va suposar una amenaça constant pels regnes islàmics situats a l'oest i al sud del Guadalquivir.


Una amenaça que es va fer efectiva durant els més de dos segles de lluita fronterera, que van transcòrrer entre la incorporació de la ciutat al regne de Castella i la caiguda del Regne nazarí de Granada, 1492.

l'Ajuntament
l'Ajuntament, magnífic edifici plateresc


detall de la cornisa i façana
escales catedral
  Molts dels almohades (*) que ocupaven aquestes terres van ser expulsats pels reis cristians, i molts dels de Baeza es van refugiar a Granada en el barri que avui coneixem com  l'Albaicin (descendents de Baeza). Segons alguns lingüistes deu el seu nom actual als pobladors de la ciutat de Baeza que, un cop desterrats d'ella, tras la batalla de les Navas de Tolosa, s'assentaren en aquesta zona de Granada fora de les muralles existents.
 
(*) Els almohades (en llengua àrab: الموَحدون, Al-Muwahhidun) «els que reconeixen la unitat de Déu», o Banu Abd al-Mumin (en àrab: بنو عبد المؤمن') foren una dinastia marroquina d'origen bereber que dominaren el nord d'Àfrica y el sud de la península Ibèrica desde 1147 a 1269.

Per acabar, veieu una de les grans curiositats que pots trobar per aquestes terres...


* *



També la ciutat d'Úbeda fou declarada Patrimoni Cultural de l'Humanitat per la Unesco, l'any 2003, a causa de la qualitat i la bona conservació dels seus nombrosos edificis renaixentistes i del seu singular entorn urbanístic.

La sacra Capella del Salvador


La Sacra Capella del Salvador del Món és un temple construït sota patrocini de Francisco dels Cobos com panteó del seu palau de Úbeda ( província de Jaén ), a l'actualment anomenada Plaça Vázquez de Molina .
Manada construir en 1536 , formava part d'un extens programa artístic (del qual formaven part el seuPalau , una Universitat i un Hospital ) destinat a encastellar la fama, la fortuna i la glòria personal que havia assolit el secretari personal de Carles V , per la construcció del qual va recórrer a artistes de primer nivell. 
El projecte inicial es va encarregar a Diego de Siloé , mentre que la realització va córrer a càrrec de Andrés de Vandelvira a partir de 1540 . El temple va ser consagrat en 1559 . El seu primer capellà va ser el Degà Ortega, per a qui es va construir el gran palau que hi ha a l'esquerra de la façana principal de la capella. 




La Sacra capella del Salvador (una joia que aquí sota veiem amb més detall)
 Detalls de la capella i la seva sagristia:
porta en angle a la sagristia
sostre sagristia


El Salvador va ser l'empresa més ambiciosa de tota l'arquitectura religiosa privada del Renaixement espanyol . Declarat monument històric-artístic el 1931, s'ha convertit, al seu torn, en un dels més divulgats símbols d'aquesta ciutat Patrimoni de la Humanitat .



Úbeda és la capital de la comarca de "La Loma", i el centre neuràlgic de l'olivar i de la producció d'oli, un dels majors productors i envasadors de la província de Jaén de l'oli d'oliva, la pedra angular de tota la seva economia. De fet la comarca de La Loma és la major productora mundial, amb un 15% de tota la producció d'oli del món.

És també l'anomenada ciutat "de los Cerros" per la famosa expressió de 
"andarse por los cerros de Úbeda" (*).
Santa Mariade los Reales Alcázares, que visitarem més tard...
 Després de la conquesta final de Baeza pels castellans, el 1233 Úbeda fou conquerida també definitivament pel rei Ferran III de Lleó i de Castella, anomenat el sant.

Església de Sant Pau
 


Úbeda va patir un llarg setge iniciat el 6 de gener de 1233 i acabat el juliol del mateix any. La ciutat es va rendir ja que no podia rebre auxilis d'al-Mutawakkil Ibn Hud, revoltat contra els almohades i reconegut per gran part de l'Àndalus; la població musulmana, d'acord al pacte de rendició, va poder abandonar la ciutat amb els seus bens, escortats i protegits pels castellans sota garantia del rei.

Palau del Concejo o Ayuntamiento Viejo, actual conservatori
El rei Ferran III va reconquerir tot el territori d'Andalusia, exceptuant el Regne de Granada, sent importants les preses de les ciutats d'Úbeda; Còrdova, el 1236; Jaén, el 1245; i després de derrotar la flota musulmana a la Batalla del Guadalquivir,  Sevilla, el 1248, aquesta última amb l'ajut del rei Jaume I el Conqueridor.

Visitem, abans de deixar la ciutat, l'interior de la església de Santa Maria de los Reales Alcázares:

 
 
 
 
 
 
 


I amb la llum del crepuscle, abandonem la ciutat, no sense abans deixar-vos l'explicació sobre el significat dels cerros de Úbeda (aqui sota)

* * *
(*) Cerros de Úbeda
El popular dicho de irse ó "andarse por los cerros de Úbeda" tiene su origen en la reconquista a los Almohades de la ciudad jiennense de Úbeda, acontecida en 1233.
Parece ser que uno de los más importantes capitanes del rey Fernando III el Santo, el tal Álvar Fáñez (alias el Mozo), desapareció instantes antes de entrar en combate y se presentó en la ciudad una vez que ésta había sido reconquistada. Al preguntarle el rey dónde había estado, el otro, ni corto ni perezoso, contestó que se había perdido por los cerros de Úbeda. 
La frase fue tomada irónicamente por los cortesanos, pues los cerros de Úbeda, aunque tienen entidad, no son suficientemente grandes como para justificar el extravío de los soldados y se perpetuó como signo de cobardía.
Actualmente se usa cuando alguien interviene en una conversación con algo que no tiene nada que ver con lo que se está hablando. Otra versión del mismo hecho cuenta que Álvar Fáñez se había enamorado de una mora, y por eso faltó al ataque, al estar citado a la misma hora con su enamorada.
* * *


LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin