dissabte, 22 de novembre de 2014

TARDOR a la Garrotxa...

Això d'estar jubilat té els seus avantatges i els seus inconvenients...

Els avantatges són principalment la llibertat que et dona el fet de disposar de tot el temps del món per a fer allò que bonament vulguis, el plaer de despertar-te al matí i no saber exactamentr en quin dia vius..., la llibertat de poder fer una bona migdiada si en tens ganes, o de mirar una sèrie de TV, o un capítol d'una de les tantes sèries americanes que pots baixar d'internet, o sortir a passejar en un matí d'un dia radiant, o a mitja tarda per anar a estirar les cames i prendre un té en una cafeteria confortable, o al mig de la rambla de Catalunya (si trobes lloc per seure, és clar). I en fi, multitud d'altres petits plaers, com anar al cinema, a una conferència interessant, a un concert, apuntar-te per cantar en una coral, fer un voluntariat, etc. etc. etc.

I també té els seus inconvenients, i alguns força emprenyadors, com són els que et vas trobant a mesura que vas acumulant anys... que si una revisió mèdica per controlar el sucre o el colesterol, que si una altra revisió per controlar la vista, que si una altra per controlar la pròstata, que si una altra perquè l'esquena i les lumbars et fan la punyeta, o els genolls que et fan crec, crec, que si una altra per... etc. etc.

Doncs bé, el dimarts passat comentem a casa amb la M. que fa dies que no sortim a veure natura i que ara a la tardor els boscos es posen de tota mena de colors i que potser... potser ens podríem animar... I així ho vam fer, dit i fet, dimecres agafem el cotxe i decidim anar cap a la Garrotxa, objectiu Olot i la Fageda d'en Jordà.

Pugem en direcció a Vic, on hem de compartir i patir una intensa boira i 3 graus de temperartura, i agafem el trencall de la C-37 que ens ha de portar a Olot pel tunel de Bracons, magnífica carretera que encara no havíem trepitjat...


I realment ho vam encertar, la Fageda estava al punt òptim...



Durant el parell d'hores que vam estar circulant per dins el bosc vam poder copsar multitud de matisos i de colors dels que ara us en vull fer partíceps...



 Com un autèntic conte de fades...

  ... tots els colors del verd...





... majestuoses catifes...



 ...una gran paleta de colors...

 Impressionant, la bellesa i la força de la natura... 

* * *
Acabada la passejada per la Fageda, anem a dinar a Santa Pau, en un petit restaurant, i després seguim la ruta cap a Banyoles, on seurem una bona estona a la vora de l'estany tot prenent un cafè i deixant-nos impregnar per la pau i el silenci de l'idílic entorn...









I ara, finalment, si heu quedat una mica embadalits..., aprofiteu per a tornar a rellegir els versos d'en Joan Maragall, que he penjat a l'inici, i que es troben a l'entrada del parc de la Fageda...

"... hi trobaràs un indret verd i profond 
com mai cap més n'hagis trobat al món..."
. . .
"El caminant quan entra en aquest lloc,
li agafa un dolç oblit de tot el món...
i no pensa en sortir, o hi pensa en và...
és pres de la fageda d'en Jordà
presoner del silenci i la verdor..."

* * *



dilluns, 17 de novembre de 2014

Un dia emboirat a Baiona... (06)

El darrer dia de la nostra estada a Galícia, ens va obsequiar amb una boira extraordinària de les que amb prou feines et deixen veure uns quants metres més enllà del teu nas...

Volíem aprofitar el darrer dia de platja i l'inici del matí no era gens prometedor. Vam esperar unes hores per veure com evolucionava i en veure que no millorava gaire, vam decidir anar a fer turisme a Baiona, població que teníem a pocs kilòmetres de la nostra residència.

Malgrat aplicar-hi tota mena de filtres, la cosa no acabava de millorar, però finalment, vam poder veure que la boira restava bàsicament enganxada a la superfície del mar i que a dalt, el cel es veia força blau i clar.



Vam fer, doncs, un altre pensament...
Anirem primer a fer una passejada per la magnífica Praia América, veurem com està el panorama allà, i si ens atrevim a sucar-nos al mar o no, i després decidirem què fem.

Ens dirigim, doncs, directes a la praia. Fa una certa fresca per banyar-se i de moment comencem a caminar per la sorra a ran de l'aigua. 
 La marea està baixant i descobrim un fenòmen interessant. La força del corrent de l'aigua enretirant-se ràpidament, deixa al descobert gran quantitat de verdures, petxines, i uns cargolets petits que van rodolant pendent avall, fins que descobrim encuriosits que es tracta de petits crancs ermitans. N'agafem un per observar-lo i el podeu veure aquí mateix, en aquesta curta filmació que li vam fer, i observar la seva tècnica i destressa per amagar-se i enterrar-se ràpidament altre cop a la sorra... És ben curiós d'observar.




Com que sembla que la boira es vol anar enretirant, i la temperatura és massa fresca per prendre un bany, decidim arribar-nos fins a la propera ciutat de Baiona, a pocs kilòmetres d'aquí.


En arribar al lloc comprovem que encara la boira és ben present...
 





Deixem la línia de la costa per passejar per l'interior del seu casc antic, i comencem per la part més alta de la ciutat per visitar la seva Colegiata de Santa Maria, un dels monuments més interessants de l'arquitectura popular galega. Es va aixecar en 1278, i es va convertir en Colegiata el 1484. És un edifici d'estil romànic de transició cap al gòtic.





Té una magnífica portalada romànica,
A l'interior s'aprecien molt bé els arcs romànics plenament apuntats cap a l'estil gòtic...
i a l'exterior també podem contemplar un dels bonics cruceiros dels que abunden per tota Galícia.
Al costat mateix hi ha un altre bonic temple d'època barroca més tardana, la Capella de Santa Liberata, màrtir.



 amb molts detalls de la clàssica decoració barroca...

Veiem a continuació una mostra d'edifici popular molt original, ara convertit en biblioteca municipal, 


just al darrera mateix de la Colegiata que des d'aquí té un aspecte de fortalesa medieval.
I a continuació emprenem la baixada des d'aquest barri alt de la ciutat observant alguns detalls bonics i alguns edificis interessants






















Arribats a la part baixa de la ciutat, busquem un lloc per dinar i ens instal·lem en una petita plaça interior ben acollidora, en la terrassa d'un restaurant que ofereix una carta força atractiva i a bon preu. Va ser un dinar agradable i tranquil, menjant un bacallà deliciós i acompanyat amb un bon vi de la terra.

En acabar ens asseiem en un bar del passeig a prendre un cafè tot veient com encara la boira persisteix,
 i no em puc estar de fer la foto d'aquesta bandera cubana que oneja davant nostre, i que tant ens recorda una altra bandera que d'aquí a dos dies, el proper 11 de setembre, molts de nosaltres reivindicarem amb ganes...
 Acabada la visita a Baiona, retornem al nostre punt d'orígen i encara fem una paradeta al passeig marítim de Panxón, on fa una tarda magnífica
 malgrat que encara a la línia de la costa i damunt l'oceà la boira és ben present.
 Acabem, doncs, el dia boirós, amb les imatges d'un bonic crepúscle amb les illes Cies de teló de fons
* * *
L'endemà ens acomiadàvem ja de Galícia després de 10 dies d'estada, però al matí encara vam tenir temps d'enfilar-nos dalt del promontori de Monteferro, la petita península que separa les dues grans zones de platges, la praia de Patos, i les praies de Madorra, Panxón i América.
(foto manllevada d'internet)

Dalt del turó de Monteferro hi ha l'enorme monument dedicat a la Marina Universal i als Mártires do Mar, erigit el 1924,
i amb una placa que ens ho recorda
Encara, des d'aquest mirador privilegiat damunt tota la zona, podem veure la llunyana Baiona, i també per darrera vegada les sempre presents Illes Cies, al nostre davant,

a les que els direm adéu, ara sí ja definitivament... i qui sap si algún dia, en un futur proper o llunyà, tornarem a visitar-les o no...!!

Adéu Galícia, adéu praies, adéu illes, adéu Atlàntic... arreveure...!!!

* * *
  • Ara sí que definitivament aquesta crònica s'acaba aquí.

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin