DRESDEN capital de Saxònia (01) / Crònica estil Murakami-Sorrobloc (M-S.02)

• La història comença aquí...

En la meva crònica del 15 de maig (aquí), vaig començar a desgranar les nostres primeres impressions de l'estada a Nova York.

Ja feia aleshores referència també al solapament de viatges que havíem tingut i que d'alguna manera feia que les vivències viscudes a Alemanya i després a Amèrica-Nova York, s'haguessin barrejat en el temps (vegeu aquí). 

Intento, doncs, ara reemprendre aquelles cròniques una mica allunyades en el meu temps, però que no vull restin en l'oblit, ja que en el seu moment van ser totes experiències i vivències molt maques i enriquidores, acompanyades d'un bon grapat d'imatges que si no les comparteixo aquí, altrament restaran dipositades per sempre més al disc dur del meu PC Macintosh.

La nostra agenda viatjera ens va portar els dies de la passada Setmana Santa cap a terres de la República Federal d'Alemanya, visitant en primer lloc Dresden, a coninuació Leipzig, seguidament i principalment Berlin, i també finalment Postdam.

Dresden és la capital de l'Estat lliure de Saxònia. Situada a la vall de l'Elba, amb una àrea metropolitana que supera el milió de persones.

La ciutat té una llarga història com a capital i residència reial dels governants de Saxònia, amb segles d'esplendor cultural i artístic. El bombardeig de Dresden a la II Guerra Mundial i el posterior i terrible incendi, i els més de 40 anys que formà part de la República Democràtica Alemanya, han alterat considerablement l'aspecte de la ciutat.

Desde la reunificació, Dresden ha esdevingut un important centre econòmic, polític i cultural a la part oriental de la República Federal d'Alemanya.
Si voleu conèixer una mica més la seva història des dels primers poblaments de la zona que daten del neolìtic (llegiu aquí).

De bon matí d'aquell dissabte 19 de març, vam començar un recorregut a peu pels monuments més rellevants de la ciutat, concretament pel casc antic de l'Altstadt. 

El primer indret que visitem és el Dresdner Zwinger, un conjunt d'edificis barrocs, amb jardins, hivernacles, sales diverses, etc. que va fer construir Friedrich August I, anomenat el fort.

Sorpren el barroquisme del conjunt d'edificis i la varietat i riquesa d'escultures tot al voltant del recinte tancat.

 

 

Sortint d'aquest espectacular recinte, a la plaça principal trobem el teatre de l'òpera, just davant per davant de la Hofkirche.

(detall de la quàdriga superior)

La segona visita la fem a la Catedral de la Santíssima Trinitat (Hofkirche), de culte catòlic-romà, localitzada al casc antic. És l'edifici religiós més gran de Saxònia, i és la seu de l'Episcopat catòlic-romà de Dresden-MeiSen.

 

Va ser construïda entre 1739 i 1755 per ordre del príncep elector Frederic August II de Saxònia, fill d'August el Fort. (veure).

En sortir de la catedral i ben aprop d'allà hi ha una de les meravelles de la ciutat, el gran mural anomenat "la Desfilada dels Prínceps", en alemany Fürstenzug.

 Ubicat aquí al centre de la ciutat, en la AugustusstraBe, en la paret nord de l'estable de la cort reial, i molt a prop de la Frauenkirche.

És un mural extraordinàri en el que es reflexa una desfilada de genets d'un gran tamany, i està format per unes 24.000 rajoles de porcellana de Meisen, per això està considerat com el mosaic de porcellana més gran del món. Representa als monarques de la Casa de Wettin, entre 1123 i 1906 (*)

La Casa de Wettin fou una dinastia de comtes, ducs, prínceps-electors (Kurfürsten) i monarques alemanys que van governar l'àrea del que avui és l'estat federal de Saxònia durant més de 800 anys. També alguns dels seus representants van aconseguir ser anomenats reis de Polònia. Branques patrilinials de la Casa de Wettin han ascendit en algun moment als trons de la Gran Bretanya, Portugal, Bulgaria, Polònia, Saxònia i Bèlgica. De totes elles, solament la britànica i la belga es mantenen encara regnant.

L'escena de la desfilada es va dibuixar entre 1872 i 1876, commemorant el 800 aniversari de la dinastia Wettin. El seu creador, Wilhelm Walther, va utilitzar l'esgrafiat, però aquesta tècnica no és resistent a la corrosió i es va descompondre fàcilment. Aleshores del 1904 al 1907 es va recobrir tota la paret amb les rajoles de ceràmica de Meisen, tal com les veiem avui.

A finals de la Segona Guerra Mundial, el mosaic va sobreviure gairebé miraculosament al bombardeig de febrer de 1945. Solament s'hagueren de reemplaçar unes 200 rajoles.

(l'espectacular mural amb 102 metres de llargada)

En acabat ens vam traslladar fins la Brühlsche Terrasse, un magnífic balcó sobre el riu Elba, també anomenat el "balcó d'Europa", tot fent temps per anar a visitar la Frauenkirche que obrien a les 13h., després dels oficis.

(El balcó d'Europa, o terrassa de Brühl)
-foto manllevada d'internet-

L'hora en punt per entrar a visitar la Frauenkirche

(l'interior sembla talment un teatre)

Seguidament anem a dinar en un dels típics restaurants de la zona

* *

I a la tarda anem a conèixer un altre indret força espectacular. Es tracta de l'històric Museu Grünes Gewölbe (Volta Verda), ubicat al Palau de Dresdner Residenzschloss. El Museu és un dels més antics d'Europa i, avui en dia, s'hi exhibeixen els tresors dels prínceps de la dinastia Wettin i podrem admirar i contemplar totes aquestes obres d'art. Bàsicament veurem una de les majors col·leccions de joies de tot Europa.

Això ens permetrà veure joies realment sorprenents, i algunes de rocambolesques i extremadament sofisticades. 

 Quina exageració de materials i de temps invertit en la confecció de cada una d'aquestes joies tant exclusives.

  
 (el tron del Gran Mogol)

Realment els prínceps no tenien problemes de liquiditat per a poder encarregar aquestes super joies, encara que segurament a la seva època no tohom del poble ras devia tenir el plat a taula...!!!

Sorprenent i un xic revoltant...

* * *

• La crònica alemanya continuarà aquí...02 (M-S.04)...

A la recerca del Gegant desconegut i amagat...

Aprofitant aquests primers dies de juny, hem fet una de les nostres escapades al Pirineu, a veure la natura en tota la seva esplendor primaveral. Aquest cop hem retornat a la Vall de Boí, amb la intenció de recordar i reviure antigues experiències, i una d'elles, la d'enfilar-nos fins a la zona de l'Estany Llong.

 
Havíem circulat altres vegades per la zona, amunt i avall per aquells indrets de la Vall d'Aigües Tortes (o de sant Nicolau) - i Sant Maurici, ja fa uns quants anys d'això, i molts..., però mai ningú ens havia parlat del Gegant amagat que era a prop d'allà.

Fou per casualitat que, tot llegint una descripció de la Guia: "Els 40 millors racons dels Pallars i l'Alta Ribagorça", editada pel RACC i Edic.62, l'any 2005, en el capítol dedicat a la vall de Sant Nicolau, esmentava l'existència d'aquell gegant anomenat: el Pi de Peixarani.

És un dels arbres monumentals que es troba al terme municipal de la Vall de Boí. És el pi negre de tronc i capçada més grossos i un dels pins més gruixuts de Catalunya. Està localitzat al barranc de Peixarani, d'on li ve el nom, vora de l'estany Llong.

És tot pujant des de l'estany Llong camí del Portarró d'Espot, quan després d'una forta i pedregosa pujada i tot sortint del bosc, trobem un pal indicador del Pi. 

Ens desviem cosa de cinc minuts i ja albirem el magnífic gegant, allà palplantat esperant-nos pacientment, i agraint-nos amb la seva magnificència les poques visites que deu rebre...

Situat en aquest petita i amagada vall, resta apartat de l'itinerari comú de les quantitats de muntanyencs que patrullen per aquests indrets.

M'hi vaig acostar per contemplar amb tot detall les seves impressionants proporcions.

 

Hi ha molt pocs pins negres remarcables a Catalunya i aquest és, de ben segur, el més gran i impressionant de tots. És probablement l'únic o dels únics arbres remarcables que creixen a més de 2.000 metres d'altitud. Es troba tot sol al mig d'un prat i d'una petita vall, cosa que ha propiciat que al llarg dels anys hagi rebut diversos llamps que li han danyat la capçada.

Potser no és tant desconegut com podríem imaginar quan fins i tot els poetes li han volgut dedicar un bonic poema:

"Un arbre a Aigüestortes,

molt altiu i corpulent,

es fa gros a les boscúries

que miren a sol ixent!

Els quinze metres d'alçada

i uns altres cinc de cintura,

desafien amb les ombres

el més bell de la natura.

A redós dels Pirineus,

voltat d'estanys de pastures,

Peixerani és un pi,

el senyor de les altures!" 

(Josep Maria Rispa, 2014)

I també, fent honor a la veritat, haig de referenciar aquí a un amic blocaire qui també li va dedicar un post ara fa un parell d'anys (vegeu).

I per si voleu més informació podeu consultar aquí

* * *

El debat PENDENT que ningú s'atreveix a plantejar...

Aquests darrers dies s'han viscut grans tensions al barri de Gràcia a causa del problema pel desallotjament del local ocupat.
Hi ha qui critica i molt, l'actuació dels mossos, hi ha qui critica l'ajuntament, hi ha qui està d'acord amb els veins, hi ha qui critica els okupes, hi ha qui no està d'acord amb ningú, i tothom diu que és totalment intolerable l'actuació dels grups violents NO identificats...!!

I aquí crec jo està el "quid" de la qüestió. El gran DEBAT PENDENT...

Qui són aquests grups violents?. Qui són aquests grups de joves encaputxats i emmascarats?
Qui els financia?. Qui els organitza?...
Realment algún responsable de l'ordre al nostre país sap qui són i els té més o menys controlats?... Si és així, perquè no se'ls deté i se'ls posa a disposició de la justícia i que així puguin passar una bona temporada a l'ombra, a veure si es calmen i els passen les ganes d'anar trencant vidres i mobliari urbà a cada actuació.
Si no se'ls identifica i no se'ls deté, o bé és per impericia policial, o bé hi ha altres tipus d'interesos amagats?... Es que potser alguns elements són fills de gent important? que no interessa desvetllar?... o fins i tot, potser hi ha algun fill de polítics actuals o no actuals, o fins i tot fills de policies o algun infiltrat del cos ??..
Fins a quin punt aquí darrera hi ha una trama amagada de boicot a tot el procès català, fomentat per forces estatals?. Hi ha un interès de fer passar Catalunya per un país violent, associar el Procès català actual amb un procès violent per fer-lo abortar?... Carregar-se el prestigi dels mossos d'esquadra, etc. etc. I mil i una preguntes mes.

Fins que aquest debat no es plantegi amb "llum i taquígrafs" i amb tots els elements implicats damunt la taula, estem perdent el temps miserablement llençant-nos acusacions uns damunt dels altres sense arribar a cap solució.

Demano una mica de VALENTIA senyors...!! per abordar les qüestions fonamentals sense por i sense misteris. Altrament tots comencem a pensar que hi ha moltes mans negres i moltes maniobres ocultes que no es destapen per por o per covardia. I els partits polítics, mentrestant, xiulant i mirant cap altres costats, barallant-se com a infants immadurs en un pati d'escola.

Així acabarem portant el país pel pedregar... Es realment això el que volíem després de tantes fantàstiques manifestacions els 11 de setembre ?. 

Comencem a estar realment preocupats i decebuts. 

* * *

Finalment hi haurà estelada...!!!

"No us equivoqueu: tenen por de l’estelada. Per això la prohibeixen a la final de Copa i per això intensifiquen el conflicte. La bandera estelada per ella sola és un manifest. Un manifest viu a cada balcó i a cada samarreta, a cada pell tatuada i a cada cartell, a cada pal allà on oneja.

L’estelada és un símbol simple, un símbol senzill, un símbol amable. Però és també un símbol potent. I la seua popularització és una de les claus del triomf de l’independentisme.

És això, la normalitat amb què el nostre país ha assumit el símbol de la rebel·lió, que els preocupa i els fa por. No per la bandera, sinó per l’efecte que aquella bandera causa en qui l’enarbora. Algú pot pensar que sembla mentida que un simple tros de drap els puga fer tremolar tant. Però no és ben bé això. Tremolen perquè saben què significa aquell estel sobre les barres: és el seu pitjor malson. I sobretot tremolen perquè cada nova estelada al vent anuncia que se’ls acosta la derrota" - (Vicent Partal, dixit)

* * *