Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ermites. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ermites. Mostrar tots els missatges

diumenge, 26 de març del 2023

Descoberta del Renaixement Català: Monuments del Sud de Catalunya (2a. part)

- La crònica comença aquí...  

El mateix diumenge 19 de març, festivitat de sant Josep, reprenem la ruta per conèixer més mostres de l'arquitectura renaixentista del nostre país.

La primera parada la fem a la localitat de Riudoms (Baix Camp). On anem directament a la plaça major per contemplar la façana de l'església parroquial de sant Jaume, construïda entre el 1606 i 1617. Podem contemplar la seva façana amb fornícules buides, fet que palesa la influència del renaixement italià. No poguérem visitar l'interior perquè estava "in restauro"...

A la mateixa plaça hi ha una escultura en bronze d'Antoni Gaudí, ja que es considera que va néixer aquí mateix, al Mas de la Calderera...

El Mas de la Calderera és una casa de camp situada al terme municipal de Riudoms, coneguda pel fet d'haver estat el possible lloc de naixement de l'arquitecte modernista Antoni Gaudí i Cornet segons alguns dels seus biògrafs i segons la tradició oral del poble de Riudoms, encara que aquest honor està disputat amb la ciutat de Reus. El 1993 fou declarat Bé Cultural d'Interès Local


 



 Tot seguit ens desplacem fins a la localitat de Cornudella de Montsant (Priorat), on anem a visitar l'església renaixentista de Santa Maria, amb dos campanars bessons.

Fou bastida entre el 1599 i 1627, sota la direcció de l'arquitecte Pere Blai (sí, altre cop el mateix que construí el palau de la Generalitat).

Al seu interior veurem coses interessants com aquestes pintures al sostre i els laterals del presbiteri, de Fra Juncosa, (considerat el representant més important de l'escola pictòrica d'EscalaDei).

 
I també un mural amb totes les ermites de la zona
 
i entre elles destaquem aquesta de Fra Guerau, que vam visitar nosaltres fa molts i molts anys, que tenia un accés força complicat a través d'un pont penjat molt fràgil.
 
També es destacable la bonica imatge de la Verge d'estil gòtic
I una magnífica talla de Crist policromada 
Com a fet arquitectònic interessant cal destacar el doble cor d'aquesta església, poc freqüent en altres esglésies.
 
* * *
La tercera i última etapa del dia ens porta fins a Ulldemolins (Priorat).
Però abans d'entrar al poble per visitar l'església, ens enfilem muntanya amunt per conèixer l'ermita de Sta. Magdalena.
Hi pujarem per una llarga escalinata
Ja som davant l'ermita
Es tracta d'una versió simplificada i reduïda de la parròquia de sant Jaume del mateix arquitecte, Jaume Amigó, que veurem després dins el poble.
L'Ermita de Santa Magdalena: coneguda com la catedral del Montsant. Va ser fundada l'any 1558 per fra Llorenç Julià, ermità que excavà i visqué a la cova que va de la cripta al davant de la font de la plaça. També hi són presents unes interessants pintures murals de Josep Juncosa que daten del 1662. 
 * *
Aquí tenim la façana principal de l'església renaixentista de Sant Jaume d'Ulldemolins.
De l'arquitecte Jaume Amigó, fill d'Ulldemolins i rector de Tivissa.
Va ser bastida entre el 1584 i 1590. És declarada monument històrico-artístic des del 1981.
Un detall del curiós campanar amb una base de forma octogonal i cilíndrica en la part superior coronada d'una cúpula.
I una curiosa i sorprenent decoració interior d'estil ortodox-bizantí, de factura recent, per l'artista Juan Echenique. Pel que sembla un gran aimant d'aquest estil de pintura, i ens ha deixat també la mostra de dues belles icones...
A l'interior de l'església observem també un fantàstic orgue en un lateral,
 i el bonic vitrall de l'ull de bou damunt del cor amb la imatge de l'apòstol sant Jaume, patró de l'església.
Finalment a l'exterior donem un cop d'ull a l'entorn per acabar d'apreciar tots els detalls d'aquest interessant edifici renaixentista del segle XVI.

Bonic rellotge de sol datat el 1789
L'últim detall de la façana  central, que veiem ja un xic deteriorada pel pas inexorable dels gairebé 500 anys.
 
* * *
Comentar que vam aprofitar la nostra estada a Ulldemolins per dinar i tastar l'especialitat del lloc, la famosa "Truita amb suc".
 
De la web de l'Ajuntament he tret aquesta informació:

Un any més, la celebració de la Diada Gastronòmica de la Truita amb Suc d’Ulldemolins ha estat un èxit d’organització, funcionament i coordinació. I ja en van 42 edicions! Això ha estat possible gràcies a la suma d’esforços de molts actors, especialment de la gent de les entitats locals. Amb el treball de tothom, hem tornat a demostrar que la Diada Gastronòmica de la Truita amb Suc d’Ulldemolins és una festa viva i un referent del territori, i les persones que en formen part són indispensables en la celebració.

"Cada terra fa sa guerra"... i nosaltres hem estat contents de poder tastar aquesta especialitat que us recomano si viatgeu per la zona.

* * *

Aquesta ha estat una bona culminació dels dos dies de viatjar per aquestes terres del Baix Camp i el Priorat, a la recerca d'aquests interessants monuments del renaixement català. Gràcies, també una vegada més, a la proposta i bona organització dels amics de POL viatges.

Hem descobert monuments i paisatges que ens han omplert de goig la vista i els sentits.

- Fi de la crònica.                        * * *

 

dimecres, 24 d’agost del 2016

Natura en estat pur a la Vall de Pineta + sorpresa final...(03)

Vam esperar un dia que no fos festiu per visitar la Vall de Pineta, i per evitar aglomeracions, ja que és de les valls més populars d'aquest territori de l'alt Sobrarbe.

En part ho vam aconseguir, i vam poder fer una bona caminada sense aglomeracions de gent.

Sortim de San Chuan de Plan, camí de Salinas, per agafar la carretera A-138, en direcció nord que porta a Bielsa i a França. 

Arribats a l'alçada de Bielsa, un trencall a l'esquerra s'enfila per damunt de la població, i passant pel llogarret de Javierre, la carretera s'endinsa com una llança durant 12 llargs kilòmetres dins l'enorme vall glacial de Pineta, fins arribar als peus del Parador Nacional, i al parking que hi ha just al començament de la pradera.

 Un cop deixat el cotxe, comencem a caminar per la pista que, pel costat esquerra de la vall, va ascendint fins al fons a buscar les aigües del Cinca 

 L'espectacle que es va oferint al nostres ulls és imponent. El forma aquesta muralla de roques que tanquen la vall i que formen l'anomenat Balcó de Pineta, per on s'escolen les aigües provinents del llac del Marboré i de les geleres del Monte Perdido (les poques que queden), formant una sèrie de cascades que es precipiten cap a la vall.

 
 Veieu una petita filmació que vaig fer mentre anàvem pujant per poder gaudir d'aquest meravellós espectacle... (Cliqueu aquí)

També veiem les esmolades puntes de l'Estiba


 



















Arribats al fons de la vall, trobem les aigües que formen el naixement del que a partir d'aquí serà el riu Cinca (o Zinca)

 Seguim pujant una estona més, ara per la vessant nord de la vall, en direcció als Llanos de la Larri, fins que puguem trobar la  cascada que baixa d'aquella zona.
La vegetació i els arbres són exhuberants... i trobem una mena de riera seca amb una curiositat. En un forat de la roca d'aquest indret on, en èpoques de no sequera com l'actual, hi deu haver un petit salt d'aigua, resta un clot ple d'aigua que fa com una petita piscina, 
i per evitar temptacions, m'hi han plantat aquest rètol tant espectacular...
Seguim veient entremig de la vegetació les cascades del balcó de Pineta,
... fins que arribem a la petita cascada de La Larri.
La cascada prové del riu que es forma en la conca o Llanos de la Larri, una vall tancada en forma d'U, rodejada de pics que arriben prop dels 3000 metres, el més destacat dels quals és el pic de La Múnia (3096 m).

Arribats a aquest punt de l'itinerari, enlloc de retornar sobre els nostres passos, decidim avançar una mica més per la pista fins que trobem la drecera que entremig del bosc baixa vertiginosament fins a tocar de l'ermita de Ntra. Sra. de Pineta, que hi ha al costat del Parador.

La M. guardarà un bon record d'aquesta baixada perquè va ser realment cansada i complicada, tant pel pronunciat pendent, com pels obstacles constants de roques i arrels.
Arribats, però, feliçment a destí, ens vam obsequiar amb un bon dinar al mateix Parador. El vam trobar molt solemne, una mica encarcarat i anticuat, i una mica car pel menjar que et donen, que tampoc és res de l'altre món.
Mentre dinàvem va fer un bon xàfec i quan va acabar vam poder sortir a la terrassa per contemplar altre cop el panorama que teníem davant els ulls.

* * *

Ens queda encara una petita aventura per explicar-vos.

El darrer dia de la nostra estada a l'hotel Casa Anita, a San Chuan de Plan, vam voler conèixer el mirador de la Creu de Puyadase, que es troba a 1,5 km. de Gistaín per una pista de terra.
Té una bona vista de tota la vall i aprofitàrem per a fer força fotos.



 És una zona de muntanya plena de bordes per guardar l'herba pel bestiar
 També des d'aquí s'albiren els cims del Cotiella...
  
Vam veure, d'allà mateix estant, els rètols que anunciaven l'ermita de San Fabián, de la qual ens van dir que era el patró de la Vall, i on es feia la romeria el dia de la festa. El rètol deia 30 minuts, i vam creure que seria interessant anar-la a conèixer.
 Ja ens va sobtar que d'entrada, la pista per anar a l'ermita fos de baixada, però vam pensar que potser només seria un tros i després aniria planejant entre el bosc i les bordes, molt nombroses en aquest sector, fins arribar a l'ermita.
Però res més lluny de la realitat..!!

Quan ja portàvem caminant els 30 minuts que deia el rètol, aquella pista continuava baixant i baixant. La M. pensant en que després tocaria pujar, quan vam arribar a creuar un rierol va dir que ella es quedava a seure. 
Si volia veure l'ermita que hi anés tot sol.
Tossut com sóc, i pensant que potser mai més ja tornaríem per aquests indrets vaig continuar baixant... Però va arribar un moment, que revolt rera revolt, allò no acabava mai i vaig tenir la sensació de baixar als inferns del Dante...

Quan vaig trobar aquesta borda ensorrada i la sargantana tant tranquil·la ja em va començar el desànim... 

Fins i tot jo vaig estar a punt de deixar-ho córrer, però és aquella sensació agredolça que t'agafa quan has fet una pila de camí i no arribes a destí, i has d'optar per renunciar o per seguir fins a descobrir allò que buscaves. 

I així fou, respiro a fons i revolt rera revolt, quan ja començava fins i tot a renegar, per damunt la teulada d'una borda propera m'apareix un tímid campaneret amb una petita campana.
Al·leluia...!!!, però encara estava 100 metres més avall..!!

Finalment vaig arribar a tocar l'ermita. Era tancada, un lloc bonic, però desert. 



Sembla ser que només un cop l'any hi deu baixar la gent de la contrada per la romeria, i el més segur és que ho deuen fer en cotxes tot terreny... altrament tota la gent gran del poble quedarien extenuats, com gairebé ho vaig quedar jo, sobretot en haver de refer tot el llarg camí de tornada i amb forta pujada.
Un consell... Si mai voleu encomanar-vos a Sant Fabiàn, no cal que el visiteu a la seva ermita, si arribeu la trobareu de ben segur tancada, val més que desde qualsevol indret de muntanya, en un prat deliciós, en un mirador bonic, o sota una bona ombra, li podeu pregar: 
"Sant Fabià, Sant Fabià, protegiu-nos de qualsevol mal a la muntanya, i sobretot, d'ensopegar en alguna de les baixades que mai s'acaben".

* * *
  • Aquí s'acaba la crònica d'aquests dies a la Bal de Chistau


LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin