En part ho vam aconseguir, i vam poder fer una bona caminada sense aglomeracions de gent.
Sortim de San Chuan de Plan, camí de Salinas, per agafar la carretera A-138, en direcció nord que porta a Bielsa i a França.
Arribats a l'alçada de Bielsa, un trencall a l'esquerra s'enfila per damunt de la població, i passant pel llogarret de Javierre, la carretera s'endinsa com una llança durant 12 llargs kilòmetres dins l'enorme vall glacial de Pineta, fins arribar als peus del Parador Nacional, i al parking que hi ha just al començament de la pradera.
Un cop deixat el cotxe, comencem a caminar per la pista que, pel costat esquerra de la vall, va ascendint fins al fons a buscar les aigües del Cinca
L'espectacle que es va oferint al nostres ulls és imponent. El forma aquesta muralla de roques que tanquen la vall i que formen l'anomenat Balcó de Pineta, per on s'escolen les aigües provinents del llac del Marboré i de les geleres del Monte Perdido (les poques que queden), formant una sèrie de cascades que es precipiten cap a la vall.
Veieu una petita filmació que vaig fer mentre anàvem pujant per poder gaudir d'aquest meravellós espectacle... (Cliqueu aquí)
També veiem les esmolades puntes de l'Estiba
Arribats al fons de la vall, trobem les aigües que formen el naixement del que a partir d'aquí serà el riu Cinca (o Zinca)
Seguim pujant una estona més, ara per la vessant nord de la vall, en direcció als Llanos de la Larri, fins que puguem trobar la cascada que baixa d'aquella zona.
La vegetació i els arbres són exhuberants... i trobem una mena de riera seca amb una curiositat. En un forat de la roca d'aquest indret on, en èpoques de no sequera com l'actual, hi deu haver un petit salt d'aigua, resta un clot ple d'aigua que fa com una petita piscina,
i per evitar temptacions, m'hi han plantat aquest rètol tant espectacular...
Seguim veient entremig de la vegetació les cascades del balcó de Pineta,
... fins que arribem a la petita cascada de La Larri.
La cascada prové del riu que es forma en la conca o Llanos de la Larri, una vall tancada en forma d'U, rodejada de pics que arriben prop dels 3000 metres, el més destacat dels quals és el pic de La Múnia (3096 m).
Arribats a aquest punt de l'itinerari, enlloc de retornar sobre els nostres passos, decidim avançar una mica més per la pista fins que trobem la drecera que entremig del bosc baixa vertiginosament fins a tocar de l'ermita de Ntra. Sra. de Pineta, que hi ha al costat del Parador.
La M. guardarà un bon record d'aquesta baixada perquè va ser realment cansada i complicada, tant pel pronunciat pendent, com pels obstacles constants de roques i arrels.
Arribats, però, feliçment a destí, ens vam obsequiar amb un bon dinar al mateix Parador. El vam trobar molt solemne, una mica encarcarat i anticuat, i una mica car pel menjar que et donen, que tampoc és res de l'altre món.
Mentre dinàvem va fer un bon xàfec i quan va acabar vam poder sortir a la terrassa per contemplar altre cop el panorama que teníem davant els ulls.
* * *
Ens queda encara una petita aventura per explicar-vos.
El darrer dia de la nostra estada a l'hotel Casa Anita, a San Chuan de Plan, vam voler conèixer el mirador de la Creu de Puyadase, que es troba a 1,5 km. de Gistaín per una pista de terra.
Té una bona vista de tota la vall i aprofitàrem per a fer força fotos.
És una zona de muntanya plena de bordes per guardar l'herba pel bestiar
També des d'aquí s'albiren els cims del Cotiella...
Vam veure, d'allà mateix estant, els rètols que anunciaven l'ermita de San Fabián, de la qual ens van dir que era el patró de la Vall, i on es feia la romeria el dia de la festa. El rètol deia 30 minuts, i vam creure que seria interessant anar-la a conèixer.
Ja ens va sobtar que d'entrada, la pista per anar a l'ermita fos de baixada, però vam pensar que potser només seria un tros i després aniria planejant entre el bosc i les bordes, molt nombroses en aquest sector, fins arribar a l'ermita.
Però res més lluny de la realitat..!!
Quan ja portàvem caminant els 30 minuts que deia el rètol, aquella pista continuava baixant i baixant. La M. pensant en que després tocaria pujar, quan vam arribar a creuar un rierol va dir que ella es quedava a seure.
Si volia veure l'ermita que hi anés tot sol.
Tossut com sóc, i pensant que potser mai més ja tornaríem per aquests indrets vaig continuar baixant... Però va arribar un moment, que revolt rera revolt, allò no acabava mai i vaig tenir la sensació de baixar als inferns del Dante...
Quan vaig trobar aquesta borda ensorrada i la sargantana tant tranquil·la ja em va començar el desànim...
Fins i tot jo vaig estar a punt de deixar-ho córrer, però és aquella sensació agredolça que t'agafa quan has fet una pila de camí i no arribes a destí, i has d'optar per renunciar o per seguir fins a descobrir allò que buscaves.
I així fou, respiro a fons i revolt rera revolt, quan ja començava fins i tot a renegar, per damunt la teulada d'una borda propera m'apareix un tímid campaneret amb una petita campana.
Al·leluia...!!!, però encara estava 100 metres més avall..!!
Finalment vaig arribar a tocar l'ermita. Era tancada, un lloc bonic, però desert.
Sembla ser que només un cop l'any hi deu baixar la gent de la contrada per la romeria, i el més segur és que ho deuen fer en cotxes tot terreny... altrament tota la gent gran del poble quedarien extenuats, com gairebé ho vaig quedar jo, sobretot en haver de refer tot el llarg camí de tornada i amb forta pujada.
Un consell... Si mai voleu encomanar-vos a Sant Fabiàn, no cal que el visiteu a la seva ermita, si arribeu la trobareu de ben segur tancada, val més que desde qualsevol indret de muntanya, en un prat deliciós, en un mirador bonic, o sota una bona ombra, li podeu pregar:
"Sant Fabià, Sant Fabià, protegiu-nos de qualsevol mal a la muntanya, i sobretot, d'ensopegar en alguna de les baixades que mai s'acaben".
* * *
- Aquí s'acaba la crònica d'aquests dies a la Bal de Chistau
