dimecres, 26 de desembre del 2007

El meu aniversari


No sé exactament per quina mena de misteri, l'apunt que vaig fer ara fa 5 anys, segueix sent un dels més consultats d'aquest Blog.

Ara fa uns 15 dies aprox. concretament el passat dia de Sant Esteve, vaig tornar a fer anys, però aquest cop ja han estat els 72. Conseqüència d'haver nascut al 1940. Per tant suposo que encara es deu mantenir el qualificatiu que jo mateix em donava aleshores, de ser un dels Bloggers més vells de la Catosfera... M'agradaria, però, que si algú em supera i llegeix aquest Post, m'ho comenti, i podem iniciar una bona amistat...

* * *

Avui, el blogger teòricament més antic de la Catosfera, acabo de fer els 67 anys...!!!

A Déu gràcies, estic bé de salut i amb ganes de continuar treballant i enriquint el món dels blogs. L'experiència ha resultat ser fins ara molt estimulant i enriquidora.
Espero i desitjo poder continuar fent aportacions i posts més o menys interessants per a gaudi i profit de propis i estranys.

A tots els que m'heu ajudat a arribar fins aquí us en dono les gràcies i us desitjo un Feliç Any Nou 2008.

* * *
Avui, a la capçalera del meu blog veureu una foto preciosa d'una guineu, en castellà un Zorro.
A mi tota la vida, els amics i coneguts, a conseqüència del meu cognom Sorrosal, m'han dit carinyosament, això si, el "Sorro",
d'aquí la meva predilecció per aquest animal, Zorro (o Sorro).


dissabte, 22 de desembre del 2007

Terra secreta


Fa dies que em vaig auto-regalar aquest disc de la Maria del Mar Bonet, i avui tot fent unes proves d'incorporació de so al meu bloc, m'ha semblat oportú posar una petita mostra de les meravelloses cançons que aquest nou disc conté.


La cançó que he triat per il·lustrar aquest disc es diu:

"La dansa d'amor"

(Es una cançó preciosa de Toti Soler, sobre un poema del rei medieval Dionís de Portugal, i amb un magnífic acompanyament de piano)



divendres, 21 de desembre del 2007

3.000 – 300 – 30 – quin joc de números...

Avui el comptador de visites del meu Blog ha arribat al número 3.000.
Avui fa 300 dies que vaig inaugurar el meu Blog.
Avui fa 10 dies que vam celebrar els 30 anys del nostre matrimoni.
Avui és 21 de desembre, comença l’hivern i entrem en el signe de Capricorni, el meu signe...

Tantes coincidències numériques i astrals fan que tingui la sensació que avui pot ser un dia especial.

M’ha fet una certa impressió veure aquest números tant rodons, i he pensat que era un bon motiu per fer un post commemoratiu al blog. Fa també una certa il•lusió això de veure que a través d’aquest invent dels blogs la teva feina, els teus pensaments, les teves aficions, es van escampant pel món i sempre hi ha algú que en pot treure profit.

Veieu sinó quina varietat de circumstàncies he arribat a detectar a través del comptador de visites “StatCounter”. M’està dient, per exemple, que des de Buenos Aires, Argentina, algú ha estat 5 minuts connectat al meu bloc, que des de Filadelfia als EE.UU. han estat més de 12 minuts consultant el post que vaig fer del meu viatge a Bulgària, que des de Finlandia algú s’ha connectat durant 10 minuts per consultar temes de Portugal, que des d'Amman, la capital de Jordània, també han consultat durant uns minuts el meu blog. Des de Portugal, han estat més de 50 minuts llegint tota la descripció que vaig fer del meu viatge, i de la fabulosa història de Doña Inés de Castro.
Des de Paris han estat 10h.51m. consultant el meu post del viatge a Bulgària, des de Rumania han connectat per consultar sobre el “cargol treu banya”...??,
Des de les Canaries, 16 minuts consultant el meu viatge a Marrakech, i també des de Krakovia a Polonia, d’Amsterdam, d’Eindoven, i també des de Bélgica, han entrat a consultar el meu Blog... etc. etc. Gairebé m’agafa mareig de veure com això s'escampa.
També hi ha hagut amics de la música que han consultat les meves entrades sobre els Eagles, i fins i tot algú ha volgut incorporar al seu propi blog el meu Playlist “calaix de sastre” amb més de 100 cançons.

En fi, la distracció és enorme i l’entreteniment assegurat. Si alguna “pega” li hagués de trobar a tot aquest invent, seria el de que t’ocupa moltes hores i potser en detriment d’altres també interessants com poden ser la lectura o sortir a passejar o anar al camp. Com totes les coses d’aquesta vida és qüestió de prendre’s les coses amb calma i amb mesura... Tots els masses piquen.

Els qui em llegiu aquests dies, que tingueu un BON NADAL i un Millor ANY NOU 2008.

* * * * * *

dissabte, 24 de novembre del 2007

Nova trobada dels Broquils...

Ahir al vespre, 23 de novembre, ens vam tornar a trobar en un sopar els components del Gran Ordre del Bròquil. Va ser novament una trobada entranyable i molt agradable.

Després de tants anys, 46 en fa aquest any, de la primera experiència en aquell recordat campament dels Castillejos, l’amistat que allà ens va unir ha fet que una vegada més ens tornem a ajuntar al voltant d’una taula per parlar, per riure, per recordar, per enyorar...

Ahir èrem asseguts per rigorós ordre de “charnaque”, en Miquel, en Willy, l’Antoni, el Cristopher, el Lluís, el Paco, el Pepito, el Sorro i el Ferran.

Inevitablement el fet de trobar-nos junts un grup d’amics, pràcticament tots jubilats, o almenys en edat de jubilació, amb ganes de reviure i recordar, i amb ganes de compartir experiències, és un goig que no té preu. Tots constatem que és una sort poder-ho fer, i haver arribat a aquesta etapa amb salut i amb molt bon humor. Malauradament, algú ha quedat ja pel camí, l’enyorat amic Eugeni, i també l'amic Solanes, als qui des d’aquí vull fer un sentit record.

Sempre recordem amb una certa enyorança aquells dos magnífics estius del 1961 i 1962, que vam passar al campament dels Castillejos fent les nostres milícies universitàries. Per aquell qui pugui lleguir aquest escrit en el Bloc, hem de recordar que el nom

“Els Bròquils” amb el que ens identifiquem, va sorgir aquella nit d’estiu del 1961, quan arribàvem a les fosques a Castillejos i per no perdre’ns i arribar més o menys agrupats fins a les tendes que ens havien assignat, vam decidir adoptar una mena de crit de guerra: “bròquil”...!!!

Així en mig de la fosca ens anàvem localitzant i agrupant fins que ens vam reunir tots plegats sota aquella tenda de lona, al costat del “valle de los rácanos” que tantes bones estones i tants bons records ens proporcionaria i ens ha proporcionat.... Imagineu si ens ho vam passar bé, que encara ara, 46 anys després..., sí, sí, 46 anys després, encara ho recordem i encara ens uneix.


Després a la vida cadascú ha seguit el seu camí, però una mena de caliu personal va fer que sorgís una Comissió de festes, l’ànima de la qual diria que té noms i cognoms, és una mena de triumvirat Cristopher-Willy-Pepito, que sempre ens han esperonat i sempre ens han sorprès amb alguna cosa original.
Des de aquí, aprofitant la plataforma que em dóna poder escriure en aquest Bloc, els vull donar les més sinceres gràcies. Penso que gràcies a ells hem pogut anar mantenint aquest caliu i aquesta bona sintonia. Gràcies.

* * * * * *

(la meva intenció era il·lustrar aquest escrit amb algunes fotos de la trobada i alguna de record nostàlgic i històric que he adjuntat)


Ja han arribat les fotos que vam fer aquell dia...

Aquí la darrera a la sortida del sopar en el restaurant més apropiat...

i tots pensant ja en l'any vinent, amb quina nova sorpresa ens meravellarà la comissió organitzadora

dilluns, 12 de novembre del 2007

Ja ha arribat la tardor...!!!


Ja ha arribat la tardor amb els seus colors esplèndids.

Malauradament un inoportú episodi de vertígens em té des de fa una setmana una mica fora de joc i retingut a casa quan volíem sortir a la natura a gaudir d’aquest esclat de colors.

Ja sé que la terra és rodona i que gira sobre sí mateixa..., però no cal que el meu cap m’ho recordi contínuament i tot em doni voltes sense jo demanar-ho.


Per això, des d’aquí vull fer aquest petit homenatge a la tardor i penjar un parell de fotos que mirant-les ens traslladin a aquests magnífics paratges que per tot arreu la natura ens ofereix en aquests dies de tardor...

* * * * *

I per alegrar una mica més la contemplació d'aquesta naturalesa meravellosa, l'acompanyo amb una de les darreres cançons del nou disc dels Eagles que he trobat especialment agradable... i que es titula: It's your world now

Desitjo que us agradi...


dilluns, 5 de novembre del 2007

EAGLES: Long road out of Eden


Avui pel TN-migdia de TV3 han donat la notícia de l’aparició d’un nou àlbum del conjunt dels Eagles.

Jo ja en tenia notícia gràcies al meu amic blocaire “Saltenc” que m’informà ja fa molts dies enrera de la seva imminent aparició. Per això dissabte passat ja vaig anar a cercar el doble CD i avui us el recomano, en especial a tots aquells que vau ser amants de la seva música.

Per fer un tastet us poso aquí una de les balades més boniques que he trobat en aquest nou treball de la banda. Es diu “What do I do with my heart”

Desitjo que us agradi...

boomp3.com

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Marrakech: plateau du Kik en 4x4... (07)





El darrer dia d’estada a Marrakech el vam dedicar a explorar una zona semidesèrtica anomenada el Plateau du Kik, que arriba a 1.800 metres d’alçada i on trobem una sèrie de pobles berbers on viuen, o potser hauríem de dir malviuen, famílies amb el mínim, mínim, mínim...


A mesura que anem pujant amb els Toyota 4x4,

ens anem aturant per veure els paisatges d’aquest desert de pedra.

No te l’espectacularitat dels deserts de sorra, de les dunes, però no deixa de tenir una bellesa relativa, encara que quan penses en el calor que ha de fer per aquests indrets en ple estiu t’esgarrifes.

El mes impressionant és veure la precarietat en que viuen aquella pobra gent. Uns pobles fets de fang allà al mig del no res.

No tenen aigua, l’han d’aconseguir de pous, i amb prou feines sabem si tenen llum.

Viuen com si fossin al segle primer.

Tens la impressió de que en qualsevol revolt et trobaràs un personatge bíblic, els apòstols o el mateix Jesús. Evidentment que no és el mateix context, i estem a l'Àfrica, però ens recordava molt els paisatges que van poder viure fa deu anys quan vam visitar Palestina i Terra Santa.

El seu mitjà de transport són els burrets. Van asseguts al damunt del burret amb les seves alforges, donant-li copets al cap amb una canya perquè camini.

Per treballar la terra no tenen ni un tractor, tot s’ha de fer manual. Depenen totalment de la poca aigua de pluja que hi cau, que pel fet d’estar relativament a prop de les muntanyes de l’Atlas, potser sigui un pel més abundant que en altres indrets, com en el desert que vam travessar quan anàvem cap a Essaouira.

També et fas creus que quan fas una parada i baixes dels cotxes, de seguida et trobes rodejat d’una munió de nens que no saps pas d’on han sortit. És com si ho fessin de sota les pedres. I trenca el cor veure que el primer que et diuen és “un dirham” tot allargant la mà.




Allà al mig d’aquell desert, i com per art d’encantament, hi ha un petit oasi de verdor, i allí hi han instal·lat un restaurant amb unes grans haimes, que és on anem a dinar,


i on ens fan una rebuda musical tradicional.

Després baixem per un altre indret cap una altra vall profunda un Wadi que, després d’un sinuós i llarg recorregut, ens transportarà altre cop fins a la plana a prop de Marraqueix.

Arribats aquí fem una parada per tal d’acomiadar el nostre guia.


Es mitja tarda cap a quarts de cinc, i tothom vol tornar cap a l’hotel menys nosaltres dos que volem aprofitar fins l’hora de sopar per tornar a trepitjar una mica més els zocos i la plaça Jemaa. Ell ho organitza perquè un dels tres cotxes ens acompanyi fins al centre de Marrakech. Un cop acompanyats cadascú al seu destí toca dir-li adéu a l’Abdul.

En el moment del comiat, vull parlar una mica de l’Abdul, el nostre guia.

Considero que vam tenir molta sort amb aquest home, mig berber, mig àrab. Era un home amb bona formació acadèmica, llicenciat en literatura hispànica i dominant molt bé el castellà, encara que no havia residit mai a Espanya.

Va ser un home seriós, però atent, amable, amb força sentit de l’humor, a mi concretament sempre em deia "alibabà", segurament pel fet de portar una barba blanca, i sempre va estar molt pendent del grup. Les seves explicacions van ser sempre amenes, erudites i també crítiques,

i en tot moment ens va ajudar a apreciar i aconsellar en allò que era important, i a discernir allò que no ho era. Molt crític amb els aspectes negatius del seu propi país, però també se li notava que se l’estimava.


En definitiva, un bon guia l’Abdul, molt recomanable. Shukran Abdul...!!!

* * * * * *

Evidentment, la Marta i jo teníem ganes d’aprofitar les darreres hores que ens quedaven a Marrakech per assaborir i experimentar altre cop les essencies d’aquell indret tan singular. El cotxe ens va deixar a l’entrada de la plaça Jemaa que vam travessar sencera per endinsar-nos tot seguit als zocos, ja que volíem fer encara alguna petita compra i tafanejar.






Després vam tornar a la plaça i ens vam instalar en la terrassa superior del cafè Argana des d’on es té ha una bona perspectiva de tot el moviment que hi ha a baix.

Vam poder contemplar una magnífica posta del sol damunt la plaça,


i després vam baixar a caminar els últims minuts per enmig del batibull de la plaça i fer les darreres fotos.

Quan ja s’havia esgotat el temps previst, vam agafar un taxi fins a l’hotel, ja que a les 20 hores sortíem per anar a fer un altre sopar folklòric amb dansa del ventre inclosa.

En arribar al nostre hotel estaven de festa perque era dissabte i ens rebien amb música tradicional...

I així, festivament, va acabar la nostra estada a Marraqueix.

L’endemà diumenge a mig matí agafàvem l’avió amb escala a Casablanca, i amb un retard considerable aixecàrem el vol de terres africanes per retornar a caseta.

* * * * * *

Finalment vull acabar aquesta crònica del nostre viatge a Marrakech, agraint al Jordi, el responsable del Club Català de Viatges, la seva constant atenció de cara a tots i cada un dels membres del grup.

Sempre atent, de bon humor, malgrat alguns petits contratemps, i sempre amatent a que tot funcionés bé.

Gràcies Jordi, i fins el proper viatge... “imshallah...”

* * * * * *


dissabte, 27 d’octubre del 2007

Marrakech: visitem Essaouira, a la costa (06)


Essaouira és una bonica ciutat de la costa atlàntica. Pintors, artistes i artesans han triat aquesta ciutat per a residir-hi, per la bellesa del seu mar, per la lluminositat i per l’especial i clar color dels seus carrers i les seves cases emblanquinades i amb portes i finestres pintades de blau. Els vents alisis, que bufen a tot hora a la costa, fan que tingui un clima molt agradable tot l’any, i també és un lloc estimat per tota mena de practicants dels windsurf.

Els ancians encara li diuen Mogador, nom que va rebre en el segle XVI, quan els portuguesos van construir les seves muralles i la van fortificar envoltant-la de canons que encara avui existeixen i podrem veure en el seu baluard, alguns d’ells procedents de Barcelona i Sevilla.

Actualment és la ciutat de la costa preferida del Marroc. Desde els seus inicis al segle VIII, s'ha utilitzat com a port que servia per l’intercanvi de marfil, d'or, de plomes d’estruç, i també d’esclaus, i ha seduït a comerciants i viatgers, fins arribar a la dècada dels 60 en que va esdevenir una població cobejada pel moviment hippie, i freqüentada per Jimi Hendrix...

La carretera que uneix Marrakech amb Essaouira, uns 200 kms., és força recta, però molt estreta i amb les vores molt deteriorades, cal anar amb compte per la intensa circulació de carros, burrets, bicicletes, i ciclomotors, i quan et creues amb un altre vehicle gros cal treure un parell de rodes fora de l’asfalt... una delícia...!!!

A mig camí fem una aturada per visitar una cooperativa on treballen una majoria de dones viudes i on elaboren el famós oli d’argan, famós per les seves propietats culinàries i també per la fabricació de cosmètics.

L’arbre que produeix el fruit, com una ametlla, s’assembla una mica a les oliveres, i és endèmic d’aquesta part del Marroc. La curiositat és que és que les fulles de l’arbre és un aliment molt nutritiu que agrada molt a les cabres que s’enfilen a les branques per menjar-les.

La darrera parada en l'itinerari la fem en un petit mirador quan s'albira ja la costa atlàntica i la ciutat d'Essaouira al nostrs peus. Allà faig ràpida "amistat" amb el meu amic del camell... "hola amigo, yo foto"... l'home és molt simpàtic i després de deixar-se retratar, ell mateix s'ofereix per agafar la meva màquina i fer-me-la a mi. Un bon record de la trobada.

En arribar a Essaouira, primer de tot anem a visitar uns artesans de la fusta que fan autèntiques meravelles en marqueteria que és la indústria principal d'aquesta ciutat.


Comprem petits objectes i un matrimoni companys de viatge que celebren el seu aniversari de casament, es regalen una màgnífica taula de marqueteria, una preciositat que els faran arribar directament a Barcelona, i que podeu veure aquí sota...

Després ens endinsem a la medina per contemplar el bullici de les seves botigues i mercats,

i especialment el del peix,

en un dels carrers de l’interior, descobrim el magnífic Riad El Medina, que al seu temps va ser el refugi preferit d’en Jimmy Hendrix.

Finalment arribem al baluard on podem contemplar els antics canons deixats allà pels portuguesos i admirar la costa amb el mar esvalotat a causa dels forts vents.






Baixant del baluard arribem a la Plaça Moulay Hassan, centre neuràlgic de la ciutat,

tocant al port, ple de restaurants a l’aire lliure on pots triar tu mateix el peix que vols menjar i regatejar-ne el preu.

Un vol de gavines espectacular domina l’indret que hem de passar ben de presa per no patir algun bombardeig indesitjat.

A través d’un bonic arc arribem al port


i al restaurant on dinarem.

El restaurant té una originalitat que és la de poder dinar a la terrassa amb la companyia dels gats que esperen pacientment al costat de la teva taula que els donis alguna cosa per menjar.

Ideal per als amants dels gatets..., que per cert al Marroc diuen que el consideren com un animal sagrat...!!!

Ja m’ha agradat això, ja veig que en aquesta qüestió faria amistat amb els marroquins.

Després de dinar anem a prendre un cafè i un gelat en una famosa cafeteria italiana que hi ha a la plaça Moulay Hassan,

visitant abans la llotja on subhasten el peix acabat de pescar,

i després de donar un cop d’ull a la magnífica i extensa platja de la ciutat,




arriba l’hora de remprendre el camí de tornada per la perillosa carretera que ens ha de retornar fins a Marrakech.


Marrakech (05) - Mrk (04) - Mrk (03) - Mrk (02) - Mrk (01) - Mrk (00)


LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin