dijous, 30 d’agost del 2018

Milà i els seus tresors amagats, segona part...(08)

Després de les visites i del cansament i la calor d'aquest matí, d'un 15 de juny, venia molt de gust seure a taula i degustar una bona cervesa fresca, tal com vam poder fer a la Pizzeria Dogana del centre de Milà, molt a prop de la catedral, on finalment vam seure a dinar

Ens va sorprendre, tot dinant, sentir uns cants que provenien del pis superior. Va ser quan en acabar de dinar i dirigint-nos cap a la sortida vam tenir l'agradable sorpresa de trobar-nos amb un grup d'homes cantaires de l'illa de Sardenya,
la Confraternitá Santu Ainzu, de la localitat de Monti, dins de la província de Sàsser, a la regió de Montacuto.

 
De seguida vaig voler confraternitzar amb ells,
atès que jo mateix també fa anys que sóc membre d'una coral del barri de Gràcia, la Coral Espígol, i també nosaltres les vegades que ens hem trobat en algun viatge o desplaçament dinant o sopant en un restaurant, solem acabar la festa cantant durant la sobretaula.

Per això ens vam aturar uns minuts a parlar amb ells i a escoltar-los, llàstima que ja acabaven, i nosaltres sortíem apressats per les visites de la tarda, però encara vaig poder recollir una una petita mostra dels seus cants que podeu veure i sentir en la gravació aquí sota.
Després de la simpàtica trobada amb aquests cantaires, tots ells força madurs, i d'una mitjana d'edat elevada, ens encaminem cap al nostre proper objectiu d'aquesta tarda, visitar il Cenacolo.

Tornem cap a la Piazza del Duomo, on domina l'espectacular façana de la catedral,
i ens encaminem directament a creuar la famosa Galleria Vittorio Emanuele,
 
 són unes galeries comercials a Milà que enllacen la piazza del Duomo amb la piazza della Scala, on es troba el famós teatre d'òpera Alla Scala.
Atesa la presència d'elegants negocis i locals, ja des de la seva inauguració fou el punt de trobada de la burgesia milanesa, fins al punt que va rebre el sobrenom de salotto di Milano (saló de Milà).
Construïdes en estil neo-renaixentista, són un dels més famosos exemples de l'arquitectura europea del ferro i representa l'arquetipus de la galeria comercial del segle XIX. Anomenada simplement "la Galeria" dels milanesos, sovint és considerada com un dels primers exemples de centre comercial del món.
 (detall ceràmic al centre neuràlgic de la galeria)
SPQR és la sigla de «Senatus Populusque Romanus», corresponent a la frase llatina que significa el Senat i el Poble Romà, i que fa referència al govern de l'antiga Roma. Va ser forjada a l'època republicana i va perdurar fins a la caiguda de l'Imperi d'Occident (476). Avui dia encara és representativa de la ciutat de Roma (de fet, forma part del seu escut heràldic).
 (l'escut de Milà en un dels quatre laterals del centre de la galeria)
 A la sortida, just a l'altre costat, arribem a la piazza della Scala, on hi ha el Teatre alla Scala, i just al centre hi presideix l'escultura de Leonardo da Vinci, 
 
 de qui en pocs minuts anirem a descobrir una de les seves obres mestres.

Ens recull l'autocar per portar-nos fins al convent dominicà de Santa Maria delle Grazie, on hi ha ubicada la famosíssima obra de Leonardo, l'Últim Sopar.
 (pel camí podem veure alguns dels moderns edificis de la Milà actual)
Arribats a les portes del convent llegim les característiques pròpies de l'edifici

 Iniciem la visita a través del claustre,
 (la nau principal)
La nau té dos estils ben diferenciats, un romanico-gòtic, i un altre d'estil renaixement obra de l'arquitecte Bramante...
 

(detall del cor)
 I a continuació ens disposem a entrar a veure la gran obra de Leonardo.
Teníem les entrades comprades amb molta antelació, la visita es fa amb aquesta reserva obligatòria, i per a garantir la conservació de la pintura només es permet l'entrada d'un grup reduït cada 15 minuts.

En el refectori del convent de Santa Maria delle Grazie es conserva l'Últim Sopar de Leonardo da Vinci, obra realitzada sobre la pared nord entre el 1494 i 1498, en l'època de Ludovico el Moro.

L'últim sopar és el resultat d'un prolongat estudi que Leonardo va començar cap el 1490 sobre la iconografia tradicional relativa a aquest tema.

A diferència de les pintures anteriors, en les que es representava el moment de la identificació de Judes el traidor, Leonardo decideix aquí mostrar el moment immediatament anterior, el de l'anunci: "...un de vosaltres em trairà"
 (Judes al centre amb la barba fosca, Pere al darrera amb barba blanca, 
i Joan amb cabell ros)
 Aquesta revelació és el punt de partida que permet a Leonardo concentrar la seva atenció sobre les passions que es desencadenen entre els apòstols en sentir l'anunci.
 (Tomàs, Jaume el major, i Felip)
L'expressió dels rostres, la postura dels cossos i el moviment de les mans expressen així "aquells moviments de l'ànima" que foren un dels terrenys d'investigació més importants i innovadors en l'obra del Mestre.
(Bartomeu, Jaume el menor, i Andreu)
 (costat esquerra)
(costat dret)
Per ajudar-vos a identificar la resta dels apòstols us poso aquest esquema
Una singularitat de l'obra és la tècnica utilitzada ja que el Mestre no va usar la tradicional del "bon fresc" que exigia una gran rapidesa d'execució, sinó que va utilitzar una tècnica innovadora "en sec", ideal per obtenir els millors efectes de llums i ombres i el característic esfumat en els passatges tonals.

A més, l'ús perfecte de la perspectiva ajuda a fer sentir a l'espectador com formant part de l'escena, recreant una continuïtat entre l'espai real del refectori i l'espai de la pintura.

Els pocs minuts (15') que et permeten per contemplar i gaudir d'aquesta obra d'art es fan curts perquè voldries més temps per amarar-te de la seva bellesa i de la serenitat que desprèn tot el conjunt, i a més quan penses que allò que tens al davant, aquella meravella, va ser feta fa, ni més ni menys, que 520 anys en rera...!!
* * *
Damunt de la pared oposada del refectori es troba la Crucifixió pintada al fresc pel pintor llombard Giovanni Donato Montorfano en 1495.
 Per tant, en un mateix ambient estan representats l'episodi inicial
i el final de la Passió de Crist.

Per si voleu més informació, o reserva d'entrades per una propera visita, us deixo la web: www.cenacolovinciano.net

* * *
Amb la bellesa encara impregnada a les nostres retines, fem el viatge de retorn fins al nostre hotel-refugi d'Arona, on arribem just al capvespre
* * *
Demà, darrer dia de la nostra estada en terres italianes, visitarem Torí, la capital del Piemont, i d'allí directament retornarem cap a Barcelona, però tot això ho veurem, com és habitual, en la meva propera crònica...

dimecres, 29 d’agost del 2018

La ciutat de MILÀ i els seus tresors, primera part... (07)

  •  La història comença aquí
El divendres 15 de juny, el dedicarem íntegrament a la ciutat de Milà a conèixer una mica millor els seus tresors principals.

Comencem de bon matí amb la visita al famós teatre de l'òpera La Scala de Milà, un dels referents fonamentals del món de l'òpera amb més de 250 anys d'història

En primer lloc podem admirar la gran sala del teatre des d'una de les llotges del tercer pis...

 (aquesta imatge ens permet veure la fantàstica alçada 
dels sis pisos que posseeix aquesta sala)
 I a continuació admirem els espais del foyer o sala de conferències...
 
 (amb algunes fotos de les grans dames de l'òpera...)

Un cop acabades les explicacions de la guia passem seguidament
a visitar l'interessant museu de l'òpera.
 (Giuseppe Verdi)
 (Vincenzo Bellini)
(pàgina autògrafa de Rossini)
 (un cartell històric de gener de 1933, amb l'actuació de Pau Casals)
* *
Un cop acabada la visita a l'Òpera ens traslladem a peu fins a la La Piazza del Duomo, on hi ha una gran animació a causa de les festes locals i dels concerts que aquí se celebren aquests dies.
La quantitat de gent per accedir al Duomo, és enorme però per sort nosaltres teníem reservat dia i hora per entrar-hi, i després de passar el control estricte de seguretat, amb els braços en creu, el detector de metalls fregant-te tot el cos, les bosses obertes, etc. (com ha canviat tot aquest tema en pocs anys a causa de les amenaces terroristes..., va ser al juliol del 2011 que vam visitar també Milà, i l'entrada a la catedral era lliure, les portes eren obertes de bat a bat i la gent entrava i sortia amb tota llibertat..!!)
 per fi, doncs, podem entrar a l'interior per rebre les primeres explicacions sobre aquest impressionant temple/catedral.
 (detall dels magnífics capitells dalt de les columnes)
(la nau central)
La Catedral de Milá (en italià, Duomo di Milano) és una catedral gòtica. És la seu episcopal de l'Arxidiòcesi de Milà. És una de les esglésies de culte catòlic més grans del món (té 157 metres de llarg i pot albergar 40.000 persones al seu interior) i les finestres del cor tenen la reputació de ser les més grans que es coneixen.
(l'orgue amb les portes decorades)
 (fragments dels grans vitralls)
 Destaca amb molta personalitat l'obra d'art més famosa de la catedral, l'estàtua de Sant Bartomeu
L'estatua de San Bartomeu de Marco da Agrate (1562), la més renombrada obra d'art de la catedral, representa a l'Apòstol, que fou espellat viu, sense pell, la qual li penja de les espatlles i li cau per davant com si fos un mantell.
En la base es llegeix la inscripció: "NON ME PRAXITELES SED MARCO FINXIT AGRAT." (No em va fer Praxíteles, si no Marco da Agrate).

Al fons de l'absis hi ha també una reproducció de mida natural de l'enorme estàtua daurada de la Madonnina, que medeix 4,16 metres d'alt.
L'original està instal·lada en el punt més alt del temple, és una obra en coure daurat, de Carlo Pellicani, inaugurada el 1774. 

La Madonnina es una estatua que representa a l'Assumpció, i està situada en el capitell major de la Catedral.

Des del moment de la col·locació (1774) es va convertir en el símbol de la ciutat, al marge del seu significat religiós.

Frases como a l'ombra de la Madonnina designen per antonomasia a la ciutat de Milà... 

La gran devoció a aquesta imatge, la patrona i protectora de tots els milanesos, es demostra en el fet que, segons la tradició, cap edifici de la ciutat ha de ser més alt que la Madonnina.

Una llei feta oficial als anys trenta va impedir a alguns edificis de l'època superar els 
108,5 metros, per respecte a la imatge de la verge.

Posteriorment això ja no es va acabar respectant...

Acabada la visita a la Catedral sortim per una porta lateral i ens dirigim ja camí del restaurant on dinarem, però en arribar ens diuen que hi ha una confusió amb l'horari i que haurem d'esperar una hora llarga per poder-hi entrar...

Aprofitem aquest contratemps, però, per anar a conèixer un temple proper, Santa Maria presso San Satiro, que presenta particularitats interessants...

La seva construcció va començar a finals del s.XV per la voluntat del duc Gian Galeazzo Sforza i més tard continuada per Ludovico el Moro com a part d'un ambiciós programa de renovació de l'art en el ducat, que va voler cridar artistes de tota Itàlia a la cort milanesa.
 La imatge de la verge, que inicialment va ser pintada sobre una pared externa de l'actual Sacello, va ser molt venerada a la seva època a causa d'un fet singular, ja que va ser ferida amb un ganivet per un soldat, Massazio da Vigonzone, el 25 de març de 1245. A consequència del gest sacríleg, de la ferida causada al coll del nen Jesús va brollar un copiós riu de sang...[sic].
 L'edifici fou projectat segons el nou estil renaixentista importat al ducat per Donato Bramante. L'església, construïda englobant el més antic sacello de San Sátiro, va rebre aquest nom. És cèlebre per contenir l'anomenat "fals cor" de Bramante, considerat una obra mestre de la pintura en perspectiva renaixentista italiana.
Dins del petit Sacello, i damunt de l'altar, es troba aquest grup escultòric anomenat il Compianto del Cristo morto, de Agostino de Fondulis, del 1483.
Un preciós conjunt de figures en terracota policromada que expressen un notable verisme.

L'església també té una altra peça interessant, La Sacrestia bramantesca, de planta octogonal, que és un notable exemple d'arquitectura renaixentista.
 La seva forma interna és pròpia de la tradició milanesa, amb una alternança de nínxols semicirculars i rectangulars, i una loggia superior oberta. La balustrada de la loggia mostra escultures diverses i alguns rostres en terracota, obra també del mateix Agostino de Fondulis.
 Així, doncs, l'espera forçada a l'hora del dinar encara va servir per a fer una descoberta força interessant.
* * *
(Finalment vam dinar a la Pizzeria Dogana, al mateix centre de Milà, que estava plena de gom a gom, i allà vam trobar un grup de cantaires de Sardenya, la Confraternitá Santu Ainzu, de la localitat de Monti... amb els que vam poder confraternitzar i escoltar-los en una petita mostra dels seus cants.)

Però la continuació de tot això, amb la important visita del Cenacolo que farem a la tarda, ho veurem en la propera crònica.





LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin