divendres, 26 d’agost del 2016

Sorpreses de la Genealogia familiar...

Durant una de les darreres passejades que hem fet pel pirineu aragonès, a la Bal de Chistau, vaig fer referència a un arbust, el gavarró (escaramujo en castellà), o roser silvestre, al que li tinc un carinyo especial ja que d'alguna manera sembla que el meu cognom, no massa corrent, per cert, pugui venir etimològicament d'aquesta planta que és molt comuna al pirineu, i a més, familiarment, la nissaga Sorrosal prové clarament del Pirineu Aragonès, del Valle de Tena.

Vegeu aquí un extracte de l'apunt que feia recentment (24/08) en el meu Bloc.

Durant tot l'itinerari trobarem panells informatius del Parc Natural Posets-Maladeta, amb explicacions botàniques de les diferents espècies d'arbres i matolls que anirem trobant, i de les seves propietats, així com de l'ús que els habitants de la vall fan de les seves fulles, dels seus fruits, o de la seva fusta. 
(he posat només un sol d'aquests panells, per l'estimació especial que tinc amb aquest arbust,l'escaramujo (Gavarró, en català) o roser silvestre, d'on prové amb tota probabilitat el meu cognom, Sorrosal (so_ta-el-roser).

* * *
Va ser una mica per casualitat, que l'altre dia, consultant coses per internet, vaig anar a trobar una web molt interessant www.armoria.info 
que parlava d'Heràldiques i de Genealogies  de la Corona d'Aragó.

Em vaig interessar molt, ja que la genealogia és la disciplina que estudia l'ascendència i la successió de les persones i dels llinatges, i determina els seus parentiu i aliances, mitjançant documentació fefaent.

Vaig veure que en l'apartat que en la web s'anomena "Libro de Armoria", hi ha un abecedari on pots consultar tots els cognoms que vulguis. Vaig buscar, doncs, el meu i això és el que vaig trobar...


Queda confirmat, llegint el text, que el cognom Sorrosal prové d'aquesta vall pirinenca desde el segle XV... Ja s'anomenava aquest llinatge al 1466 en la localitat de El Pueyo, després va mencionant altres pobles de la vall on apareix el cognom, a Panticosa, Sallent, Bubal, Escarrilla, etc. Concretament en aquest darrer municipi jo recordo haver vist i retratat una casa senyorial amb un escut sobre la porta que deia: "esta fué de los Sorrosales".

He tingut agradables sorpreses com la de saber que uns avantpassats ostentaven el títol de "Infanzones" que es consideraba una molt noble condició.

També constatar que un tal Miguel-Andrés Sorrosal, va exercir com a Escribano Real, entre els anys 1631 i 1654.

I també, que el 1774 exercia el càrrec de Justicia i Jutge Ordinari del Valle de Tena, Antonio de Sorrosal y Lop.

Encara més, en 1787, el Concejo de Escarrilla declarava que "la de los Sorrosal" era una de les nou famílies que en aquella localitat havien estat tingudes i respectades, desde temps immemorials, com a "verdaderos infanzones de sangre i naturaleza".

I la darrera constatació, una de les que més m'ha cridat l'atenció i m'ha fet il·lusió de descobrir, ha estat la d'un avantpassat de la nostra nissaga que havia estat monjo benedictí, especialment per la meva vinculació afectiva que tinc amb l'orde dels benedictins...

Així, doncs, descobreixo que a finals del segle XVII primers del XVIII, va obtenir certa notorietat el benedictí Fray Pedro de Sorrosal, notable orador que va obtenir la dignitat claustral en el Monasterio de San Juan de la Peña.

La meva família més directa, pare, avi i besavi, van néixer al poble de Tramacastilla de Tena, un altre dels nombrosos pobles d'aquesta bonica vall pirinenca, del que ja n'he parlat en alguna de les meves aportacions al Blog (vegeu)

On a més, a pocs kilòmetres d'allà es troba també el riu Sorrosal, que també forma la cascada del Sorrosal, on a més ara, també hi ha una famosa "Via ferrata". (vegeu aquí)

* * *
Ja veieu com de la manera més inesperada, hem passat de contemplar un senzill arbust del pirineu, l'escaramujo, a descobrir la nostra nissaga de fa segles enrera, i aquest fet ens ha proporcionat agradables sorpreses.

dimecres, 24 d’agost del 2016

Natura en estat pur a la Vall de Pineta + sorpresa final...(03)

Vam esperar un dia que no fos festiu per visitar la Vall de Pineta, i per evitar aglomeracions, ja que és de les valls més populars d'aquest territori de l'alt Sobrarbe.

En part ho vam aconseguir, i vam poder fer una bona caminada sense aglomeracions de gent.

Sortim de San Chuan de Plan, camí de Salinas, per agafar la carretera A-138, en direcció nord que porta a Bielsa i a França. 

Arribats a l'alçada de Bielsa, un trencall a l'esquerra s'enfila per damunt de la població, i passant pel llogarret de Javierre, la carretera s'endinsa com una llança durant 12 llargs kilòmetres dins l'enorme vall glacial de Pineta, fins arribar als peus del Parador Nacional, i al parking que hi ha just al començament de la pradera.

 Un cop deixat el cotxe, comencem a caminar per la pista que, pel costat esquerra de la vall, va ascendint fins al fons a buscar les aigües del Cinca 

 L'espectacle que es va oferint al nostres ulls és imponent. El forma aquesta muralla de roques que tanquen la vall i que formen l'anomenat Balcó de Pineta, per on s'escolen les aigües provinents del llac del Marboré i de les geleres del Monte Perdido (les poques que queden), formant una sèrie de cascades que es precipiten cap a la vall.

 
 Veieu una petita filmació que vaig fer mentre anàvem pujant per poder gaudir d'aquest meravellós espectacle... (Cliqueu aquí)

També veiem les esmolades puntes de l'Estiba


 



















Arribats al fons de la vall, trobem les aigües que formen el naixement del que a partir d'aquí serà el riu Cinca (o Zinca)

 Seguim pujant una estona més, ara per la vessant nord de la vall, en direcció als Llanos de la Larri, fins que puguem trobar la  cascada que baixa d'aquella zona.
La vegetació i els arbres són exhuberants... i trobem una mena de riera seca amb una curiositat. En un forat de la roca d'aquest indret on, en èpoques de no sequera com l'actual, hi deu haver un petit salt d'aigua, resta un clot ple d'aigua que fa com una petita piscina, 
i per evitar temptacions, m'hi han plantat aquest rètol tant espectacular...
Seguim veient entremig de la vegetació les cascades del balcó de Pineta,
... fins que arribem a la petita cascada de La Larri.
La cascada prové del riu que es forma en la conca o Llanos de la Larri, una vall tancada en forma d'U, rodejada de pics que arriben prop dels 3000 metres, el més destacat dels quals és el pic de La Múnia (3096 m).

Arribats a aquest punt de l'itinerari, enlloc de retornar sobre els nostres passos, decidim avançar una mica més per la pista fins que trobem la drecera que entremig del bosc baixa vertiginosament fins a tocar de l'ermita de Ntra. Sra. de Pineta, que hi ha al costat del Parador.

La M. guardarà un bon record d'aquesta baixada perquè va ser realment cansada i complicada, tant pel pronunciat pendent, com pels obstacles constants de roques i arrels.
Arribats, però, feliçment a destí, ens vam obsequiar amb un bon dinar al mateix Parador. El vam trobar molt solemne, una mica encarcarat i anticuat, i una mica car pel menjar que et donen, que tampoc és res de l'altre món.
Mentre dinàvem va fer un bon xàfec i quan va acabar vam poder sortir a la terrassa per contemplar altre cop el panorama que teníem davant els ulls.

* * *

Ens queda encara una petita aventura per explicar-vos.

El darrer dia de la nostra estada a l'hotel Casa Anita, a San Chuan de Plan, vam voler conèixer el mirador de la Creu de Puyadase, que es troba a 1,5 km. de Gistaín per una pista de terra.
Té una bona vista de tota la vall i aprofitàrem per a fer força fotos.



 És una zona de muntanya plena de bordes per guardar l'herba pel bestiar
 També des d'aquí s'albiren els cims del Cotiella...
  
Vam veure, d'allà mateix estant, els rètols que anunciaven l'ermita de San Fabián, de la qual ens van dir que era el patró de la Vall, i on es feia la romeria el dia de la festa. El rètol deia 30 minuts, i vam creure que seria interessant anar-la a conèixer.
 Ja ens va sobtar que d'entrada, la pista per anar a l'ermita fos de baixada, però vam pensar que potser només seria un tros i després aniria planejant entre el bosc i les bordes, molt nombroses en aquest sector, fins arribar a l'ermita.
Però res més lluny de la realitat..!!

Quan ja portàvem caminant els 30 minuts que deia el rètol, aquella pista continuava baixant i baixant. La M. pensant en que després tocaria pujar, quan vam arribar a creuar un rierol va dir que ella es quedava a seure. 
Si volia veure l'ermita que hi anés tot sol.
Tossut com sóc, i pensant que potser mai més ja tornaríem per aquests indrets vaig continuar baixant... Però va arribar un moment, que revolt rera revolt, allò no acabava mai i vaig tenir la sensació de baixar als inferns del Dante...

Quan vaig trobar aquesta borda ensorrada i la sargantana tant tranquil·la ja em va començar el desànim... 

Fins i tot jo vaig estar a punt de deixar-ho córrer, però és aquella sensació agredolça que t'agafa quan has fet una pila de camí i no arribes a destí, i has d'optar per renunciar o per seguir fins a descobrir allò que buscaves. 

I així fou, respiro a fons i revolt rera revolt, quan ja començava fins i tot a renegar, per damunt la teulada d'una borda propera m'apareix un tímid campaneret amb una petita campana.
Al·leluia...!!!, però encara estava 100 metres més avall..!!

Finalment vaig arribar a tocar l'ermita. Era tancada, un lloc bonic, però desert. 



Sembla ser que només un cop l'any hi deu baixar la gent de la contrada per la romeria, i el més segur és que ho deuen fer en cotxes tot terreny... altrament tota la gent gran del poble quedarien extenuats, com gairebé ho vaig quedar jo, sobretot en haver de refer tot el llarg camí de tornada i amb forta pujada.
Un consell... Si mai voleu encomanar-vos a Sant Fabiàn, no cal que el visiteu a la seva ermita, si arribeu la trobareu de ben segur tancada, val més que desde qualsevol indret de muntanya, en un prat deliciós, en un mirador bonic, o sota una bona ombra, li podeu pregar: 
"Sant Fabià, Sant Fabià, protegiu-nos de qualsevol mal a la muntanya, i sobretot, d'ensopegar en alguna de les baixades que mai s'acaben".

* * *
  • Aquí s'acaba la crònica d'aquests dies a la Bal de Chistau


La Bal de Chistau, l'espectacle de la natura... (02)

Deia, en el meu capítol anterior, que us parlaria de les tres sortides de natura que vam fer aquests dies, però, abans ho faré d'una petita matinal que vam fer el diumenge al matí. 
I va constar d'una caminada "històrico-botànica" amb final al poble de Gistaín o Chistén (1422m.), que era el poble que ens faltava en el capítol anterior per completar el circuit de tots els pobles de la capçalera d'aquesta Bal de Chistau

A 1,5 km. de carretera en direcció a Gistaín, trobem una pista forestal que ens porta de seguida a creuar per damunt del "Puen Pecadó". 


El nom d'aquest pont té una llegenda particular que diu que aquí es castigaba als pecadors i condemnats llençant-los d'altabaix del pont d'una alçada de 50 metres. Treure el cap per damunt de la barana i veure el fons realment impressiona.
Parlar d'aquest pont ens porta també a parlar dels enormes til·lers 
(las Telleras) que hi ha en aquest indret, uns 10 arbres centenaris de gairebé 25 metres d'alçada, que per la seva magnitud estan catalogats dins de la "Guia d'arbres monumentals i singulars d'Aragó".
Durant tot l'itinerari trobarem panells informatius del Parc Natural Posets-Maladeta, amb explicacions botàniques de les diferents espècies d'arbres i matolls que anirem trobant, i de les seves propietats, així com de l'ús que els habitants de la vall fan de les seves fulles, dels seus fruits, o de la seva fusta. 
(he posat només un sol d'aquests panells, per l'estimació especial que tinc amb aquest arbust, l'escaramujo (Gavarró, en català) o roser silvestre, d'on prové amb tota probabilitat el meu cognom, Sorrosal (so_ta-el-roser).

Un itinerari, doncs, força enriquidor a nivell botànic, i força trenca-cames per les contínues pujades i baixades...
En arribar a l'altre punta de l'itinerari, la zona del Puen d'el Molin, ja trobem la pista que puja cap a les Bordes de Viadós, i tot retornant cap enrera, veiem les restes del que fou un antic asserrador de fustes, "La Sarra" de Chistén


Caminant ja per la pista en direcció al sud on hem deixat el cotxe, trobem una de les bordes més boniques de la vall on segur que el seu prat s'aprofita per fer campaments i/o colònies de nois.
Agafem el cotxe i ens enfilem ara fins al proper poble de Gistaín/Chistén (1422m), 
el més alt de tota la vall.




 Anem en primer lloc, com fem habitualment, a conèixer l'església, 
que també, com és habitual, resta ben tancada...
 i podem constatar la seva antiguitat (1773) en la pedra 
damunt la llinda de la porta principal
(se hizo siendo pàrroco D.Francisco del Pueyo)

Després d'una volta pels carrers principals i de seure una estona a refrescar-nos vam tornar cap a l'hotel.

* *

Anem ara a parlar de la primera sortida de natura que vam fer amb un tot terreny per recórrer tota la Bal del Riu Zinqueta fins arribar a les Bordas de Viadós. Un lloc esplèndid d'alta muntanya, on s'obre l'horitzó 180 graus, i pots contemplar la natura en el seu esplendor i els cims importants que ens rodegen, els Posets/Lardana, al fons, el segon cim més alt del pirineu, amb els seus 3375 metres, la Punta del Bachimala, amb 3177m. i el pic d'Eriste, amb 3056m.


Desde aquest indret pots també accedir als Ports de Chistau o Collada d'Estós, que dona pas a la vall d'Estós i el seu refugi, o també pots pujar cap al Port de la Pez, que comunica amb França i la Vall de Louron, o a l'esquerra cap a la Collata Chistén o de Ordizieto que dóna accés al Ibon del mateix nom a 2326m.


(el Pic d'Eriste, al fons)
Vaig gravar una petita pel·lícula de l'entorn, que us l'ofereixo...



Evidentment també a prop d'aquí hi ha el propi Refugi de Viadós, i un pel més amunt el refugi lliure de Tabernés, i també, un xic més avall, hi ha un camping, al costat de l'ermita de la Virgen Blanca.
 




 Caminem una bona estona pels camins de la vall, tot veient les diferents alternatives i rutes que ofereix aquest indret, totes elles d'alta muntanya i amb itineraris força exigents per la durada i pels desnivells..., 
pujar al cim dels Posets 5 hores, Refugi d'Estós 4h 30'... etc.




Nosaltres preferim baixar fins al riu Zinqueta d'Añes-Cruzes,



i aprofitem per remullar-nos els peus en l'aigua gelada...

 Tot plegat un indret excel·lent per fer muntanya i pics i les travesses que vulgueu.

La llàstima és que ara a l'agost, amb la massificació de les vacances, els vehicles ho invadeixen tot, fins a tal extrem que gairebé no acabem d'arribar al final de la pista perquè alguns cotxes eren molt mal aparcats als vorals. Penso que aviat s'haurà d'imposar la limitació d'accés a aquests indrets tan populars, però ecològicament tant fràgils.

Camí de retorn, encara ens arribem a veure un petit salt d'aigua que fa l'altre ramal del riu Zinqueta de la Pez, que baixa les aigües de l'Ibon al peu del Bachimala.




* * *


L'endemà anem a fer l'anomenada Ruta de les Ermites de Tella.

Hem de sortir pràcticament de la Bal de Chistau i en arribar a Salines agafem la carretera principal que baixa de Bielsa i de França, fins a Lafortunada i l'Hospital de Tella.
Aquí prenem un trencall a la dreta i ens anem enfilant per una estreta carretera amb moltes curves fins arribar al nucli de Tella (1342 m).

La ruta, d'una hora u hora i mitja aprox., s'inicia just al davant de l'església parroquial de San Martín (s.XVI) de Tella, i ens porta a conèixer les tres ermites principals.



La primera d'elles és la més petita i potser la més bonica, 
per antiga i pre-romànica.
És la de San Juan y San Pablo, que domina la vall del Cinca, amb el massís del Mont Perdut al fons.










 
(exterior i interior)
(i l'absis, amb l'emplaçament a sota el Puntón de las brujas,
o Peña de San Juan)


Sortint de veure aquesta meravella seguim l'itinerari de pujada fins arribar a l'Ermita de la Virgen de Fajanillas, del segle XIII al XVII.
 

El dia 1 de setembre se celebra aquí una romeria amb motiu de les festes majors de Tella i es canten cançons dedicades a la Verge de Fajanillas 
 (anem pujant fins a la darrera ermita...)
I arribem dalt del petit turó on hi ha ubicada la tercera de les ermites de la ruta, la de la Virgen de la Peña (s.XIII-XVI)


 Des del segle XVIII fins a inicis del XX, existia un confraria molt prestigiosa entre els tellans. Actualment, la festa de Nuestra Señora de la Peña se celebra el dissabte següent al 12 d'octubre
Des del seu emplaçament el panorama és fantàstic, impressionant, 
amb les Tres Sorores al fons

Mentre anem baixant, tot tancant el cercle de la ruta, anem deixant enrera en el silenci i la solitud les petites ermites,




 La de la Virgen de la Peña, dalt de la carena...


I la de la Virgen de Fajanilles, amb el seu bonic absis, 
que domina el paisatge...
I al fons ja albirem altre cop Tella i la seva església.
És la fi d'aquesta bonica i interessant ruta.

* * *

Com que veig que això s'allarga un pel massa, decideixo deixar per al proper capítol, la sortida a la Vall de Pineta, i la sortida matinal del darrer dia al mirador de la Creu de Puyadase i l'ermita de San Fabian, que fou tota una aventura trobar-la...


LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin