dissabte, 22 d’abril de 2017

Descobrint romànic espectacular... el Sepulcre de Palera

Hem gaudit d'uns dies de descans a l'Hostal Nou de Crespià, a cavall de les comarques del Pla de l'Estany, Baix Empordà i Garrotxa.

A part del objectiu "estrella", que fou la pujada al cim del Santuari de la Mare de Déu del Mont, en un dia esplèndid, net i clar, amb una vista extraordinària del Canigó, Pirineu oriental, Golf de Roses, i mitja Catalunya, del que ja us parlaré més endavant...
Durant el nostre itinerari per aquestes contrades, l'autèntica sorpresa va ser trobar esglésies i ermites romàniques, algunes força desconegudes per nosaltres, i d'un gran interès i bellesa. Punt i apart són les dues grans esglésies de Besalú i el seu famós Pont i el barri jueu, molt arreglat actualment.

En el nostre deambular per la zona vam anar descobrint petites joies com aquesta que ara us presento:

L'església del Sant Sepulcre de Palera, coneguda també per Sant Domènec de Palera
Una autèntica joia del segle XI, força amagada entre mig d'un bosc. 

Pertany al municipi de Beuda, comarca de la Garrotxa. 

És el que queda d'un antic priorat benedictí que va ser consagrat pel bisbe de Girona Berenguer Guifré l'any 1085, amb l'assistència dels també bisbes de Barcelona, Carcassona, Albi, i Elna. L'any 1107 va passar a dependre del monestir de Santa Maria de la Grassa, fins a mitjan segle XVI. A partir de llavors, va comptar amb priors de monestirs com el de Besalú, Banyoles i Ripoll.


 










Es va constituir com un gran centre de pelegrinatge, ja que es podien aconseguir indulgències com les que s'obtenien per visitar Terra Santa
La introducció de la devoció de Sant Domènec, que tenia dedicat ja un altar a l'església en el segle XVI, feu que fos conegut com a Sant Domènec de Palera. En 1936 el temple fou profanat i desaparegueren diverses figures i parts de retaules.

L'església, romànica del segle XI, és de tipus basilical amb tres naus, amb capçalera de tres absis semicirculars, llisos i sense creuer. 

















A la nau central, la volta és de canó i en les laterals de quart de cercle, separades per dos pilars de planta rectangular per banda. Cada un dels absis té una finestra central de doble esqueixada i cornisa.

A l'exterior, es continua amb la mateixa austeritat interior, no hi ha cap mena d'adornament, però té una gran bellesa...

A la façana principal, la porta està construïda amb arc de mig punt, té quatre finestres i un petit òcul, rematada amb un campanar de cadireta amb dos ulls.
Va ser realment una troballa molt interessant. Molt a prop d'allí hi ha també una altra petita ermita, també del segle XI, Santa Maria de Palera, que no vam poder visitar..., serà qüestió de tornar-hi una altre vegada.
(un altre detall dels bonics absis de sant Domènec)
* * *

diumenge, 16 d’abril de 2017

L'Algarve, darreres impressions... (08)

No volíem marxar de la zona sense visitar la part més turística de l'Algarve, la localitat d'Albufeira i les seves diverses platges.

Inicialment anàvem amb la idea de veure la platja principal que, segons la guia, era una de les més espectaculars, però una mica perduts en endinsar-nos en el maremàgnum d'urbanitzacions que hi ha al voltant del lloc, vam anar a parar a un magnífic indret que, amb l'ajuda d'un guia turístic que arribava allà acompanyant un grup de gent, ens va informar d'on érem exactament i de quina platja es tractava.

Aquest lloc tant espectacular es diu la praia de Sao Rafael
També el guia ens va dir que una mica més lluny podíem trobar altres platges interessants, com la praia da Galé, abans d'anar a raure al centre de la vila d'Albufeira. I així ho vam fer seguint els seus consells...

Aquesta meravella de platja és la que la guia Top-10, d'El País-Aguilar, dona com a la platja d'Albufeira, quan en realidad pertany a una de les urbanitzacions de la zona i queda força allunyada de la població. 

S'anomena la praia da Galé.


No sempre les guies són massa de fiar i potser són fetes sense gaire precisió...

 
 Val a dir que les formacions rocoses són força originals en aquesta platja

 Ara sí que vistes aquest parell de platges ben originals, ens dirigim cap al centre de la vila d'Albufeira, i aquí van començar els problemes...

En primer lloc per trobar aparcament. Un nucli central totalment atapeït d'edificis, de botigues, de restaurants, la majoria super-turístics, pizzeries, discoteques, frankfurteries, botigues de souvenirs molt xarons, etc. etc.

La meca dels turistes de sol i platja, amb un accés a la platja pròpia, anomenada "dels pescadors", a través d'un túnel fosc, humit i relliscós, que desemboca en la terrassa d'un edifici immens d'un hotel arran de platja, amb una superfície plena de "guiris" prenen el sol, gelats i begudes, allà tots escarxofats, que ja d'entrada ens van agafar ganes de fugir corrents...!!

Amb una mica de calma ens vam mirar la platja del davant, la praia dels pescadors, dels que no en queda ni rastre, i a la dreta vam descobrir la "canallada" més salvatge que podeu imaginar. Una construcció moderna d'un ascensor que baixa de la part alta de la població fins a la mateixa sorra. 
En la foto que adjunto es veu una mica al fons a la dreta de la imatge.

Força decebuts per tot el que estàvem veient, vam decidir fugir el més aviat possible d'aquest indret, un petit Cafarnaüm, on es barregen tota mena d'estils, tot un amuntegament d'edificis sense ordre ni concert, barrejat tot amb la publicitat dels establiments de tota mena, i les paradetes al mig del carrer.

Vam tenir, però, encara, la sort que tot pujant cap a la part alta per recuperar el cotxe aparcat no sé ben bé on... vam veure un restaurant amb un pati exterior que pintava força bé, i ens hi vam quedar. Es deia "Casa da Fonte", i tenia la gràcia que feien molta cosa a la brasa en una gran barbacoa en el mateix pati on hi havia les taules. A més les parets eren decorades amb unes boniques ceràmiques tradicionals.

La targeta del restaurant es publicitava amb aquestes paraules: "Grelhados a Carvao no típico Patio Algarvio". I podem donar fer que vam menjar molt bé i força tranquils, lluny del bullit excessiu que hi havia per la part més baixa i congestionada de la població. Recomanable per si mai hi voleu anar: Rua Joao de Deus, 7 - Albufeira.

En acabar de dinar, per estirar les cames, i aprofitant que érem a la part alta de la població, ens vam arribar fins al mirador i vam poder conèixer algun dels estrets i antics carrerons del poble primitiu. 

Finalment sortint del casc antic ens vam anar dirigint, tot pujant, cap a la part més alta de la població.
  
 Allà on vam haver d'abandonar el cotxe, per recuperar-lo i anar marxant de la població.

Vam poder veure encara aquesta bonica panoràmica del poble, 

 


I també aquesta altra bonica església dedicada a Santa Ana...















* * *
Així vam acabar la nostra experiència a l'Algarve portuguès.

 A mitja tarda ens vam dirigir cap a Portimao per retornar el cotxe que havíem llogat, en total només 525 kms. recorreguts, i amb un taxi cap a l'hotel d'Alvor per fer maletes i preparar el retorn cap a casa.

Guardarem un bon record d'aquesta estada a l'Algarve. Hem conegut un país bonic, antic, interessant, amb una natura molt afavorida, amb unes praias que enamoren, amb una aigua atlàntica super fresca en aquesta època de l'any, amb uns penya-segats impressionants a la zona del Cabo de Sao Vicente.
A l'estiu tot deu ser molt diferent, però l'aglomeració turística no l'han de fer ni tant ni gaire recomanable.

* * *
  • Aquí sí que acaba definitivament aquesta crònica sobre l'Algarve. 
  •  
  • Ah.. i BONA PASQUA 2017 a tothom...!!!

dijous, 13 d’abril de 2017

L'ALGARVE musulmà... (07)

Per ser que la història de l'Algarve ens remunta a l'època musulmana, vam voler conèixer també algun poble d'interior com és el de Silves potser el més significatiu per haver estat la capital de la província de Al-Gharb, coneguda amb el nom de Xelb

Així, doncs, aquest matí abandonem les platges i pugem a conèixer aquest indret amb el seu imponent castell i també la seva interessant catedral del segle XIII.
 
Es té constància que vers el 1053 era una localitat densament poblada on habitaren escriptors, científics i filòsofs. 

Sota l'ombra dels minarets del seu immens castell (construït al segle XIè), el monument islàmic més important de l'Algarve, s'alçaven els molls, banys públics, una sinagoga i una església. El seu declivi començà a mitjans del segle XII, quan el 1242 va caure sota control cristià.
Aquí les excavacions van descobrir les restes de les habitacions del palau
murs molt gruixuts i torres diverses per defensar la fortalesa...
gran espitllera dins la torre de defensa
des dels seus minarets es dominava tota la població als seus peus...
els grans passadissos sobre muralla permeten tenir una bona visió sobre el territori dels voltants...
ha arribat la primavera al jardí interior, bellament condicionat en l'actualitat...
Les muralles i les torres que componen el Castell, són principalment el resultat de les campanyes més importants i de les obres dels almoràvits (segles XII - XIII), que després es van continuar amb altres treballs de les dues primeres dinasties, i amb la posterior restauració.

El Castell de Silves és la fortificació islàmica més important del territori nacional actual (portuguès), i es va convertir el 1910 en monument nacional de Portugal.

* *
Després d'un breu descans entrem a veure la Sé Catedral de Silves, que està dedicada a Nosa Sra. da Conceiçâo.


La seva construcció data del segle XIII, i fou considerada com a la Casa Mare de l'Església de l'Algarve. 

Don Alfonso III de Portugal, va deixar en el seu testament un llegat de 1.000 lliures per les obres d'aquesta
La construcció, però, es va allargar fins al segle XV.

Construïda en gres de Silves, característic pel seu color vermellós, molt semblant al gres dels Vosgos (o Vosges), com el de la catedral d'Estrasburg.

Sota el punt de vista arquitectònic es tractava del temple "més notable de l'Algarve", tenint un marcat estil gòtic. 
























El temple té una planta en creu llatina, formada per l'absis, el transepte i les naus. 
En una capella lateral hi ha les sepultures de Joao do Rego e sua mulher, Beatriz de Guzman (a la dreta); i la de Gastao da Ilha e su mulher Violante Gil (a l'esquerra).
L'absis de color vermellós...

Una menció especial per al pòrtic d'entrada, el qual, segons alguns historiadors, estaria inspirat en 
Santa Maria de Batalha. 
(foto manllevada d'internet)
* * *
Demà acabarem el nostre periple per aquestes terres visitant la localitat més turística, Albufeira, i les seves platges més properes  

dilluns, 10 d’abril de 2017

L'ALGARVE, un racó de pau...(06)

  •     La història comença aquí...
 L'indret de Fuseta, ben bé podríem anomenar-lo com un racó de pau...

Nosaltres ho vam descobrir una mica per casualitat, ja que quan érem a Olhao tot buscant les magnífiques platges de les que la guia ens parlava, vam veure que eren unes llenques sorrenques paral·leles a la costa i que l'accés a les mateixes s'havia de fer per barca...

Aleshores vam preguntar on eren les platges accessibles més properes i ens van indicar que anéssim a Fuseta, uns kilòmetres més a l'est, camí de Tavira...

I aquí vam descobrir aquest indret tant original... 
Per la primera imatge que podeu veure aquí damunt, podria semblar que hi ha hagut una inundació, però no, simplement és l'efecte de la marea alta quan inunda per complet aquesta zona de les platges de Fuseta.
Vam arribar amb marea baixa, tot i que ja anava pujant l'aigua, i això ens va permetre gaudir d'aquest lloc i poder passejar-nos per les enormes extensions de semi-platja o sorra descoberta,
ja que la fondaria de l'aigua tot just t'arribava als turmells.
També vam poder gaudir de la vista d'aquelles llargues llenques de sorra que quedaven davant nostre. Inaccessibles a peu, però sí amb embarcacions,
 o amb aquest altre mètode ben original...
Vam poder observar coses ben curioses, com aquesta resta d'algues verdes que cobreixen la sorra quan l'aigua s'ha retirat,
 

també uns mariscadors ben enfeinats recollint les "almeijoas" que queden ben enterrades a la sorra i que ells amb molta paciència van recuperant.
També ens va cridar l'atenció aquesta mena d'edifici de color groc plantat allà al mig de l'aigua amb una rampa, i que queda totalment aïllat quan puja la marea.
En l'aiguabarreig, prop de l'edifici, notem com l'aigua va pujant cap als nostres peus...
 El misteriós edifici és una estació de socors a nàufrags.
Amb els darrers raigs del sol d'una tarda ben plàcida vam poder gaudir d'aquest indret ben encalmat, i d'una beguda en un bar proper, això sí, força envoltats de turistes nòrdics...
Abans d'acomiadar-nos d'aquest bonic racó de pau, fem un darrer cop d'ull al paisatge...!!!
... i a la seva fauna...
* * *
Demà anirem cap a l'interior, a conèixer el castell medieval de Silves...

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin