dissabte, 24 d’agost del 2013

Un dia a la Vall d'Assua, a la recerca dels cavalls...

Dijous passat vam poder gaudir d'una experiència nova per nosaltres. Vam acompanyar a una família amiga nostra a trobar els seus cavalls, o millor dit, les seves eugues, ja que d'això es tractava, perquè el grupet d'eugues pasturent soles i en llibertat per les muntanyes de la vall d'Assua, acompanyades per un sol cavall, un mascle imponent que fa goig de veure.

El camí fins arribar a Sort ja és prou conegut, Balaguer - Tremp - La Pobla de Segur - Gerri de la Sal - Sort. A partir d'aquí ens vam desviar per la carretera de Llessui tot passant per Altron i Sorre (el poble que s'ha fet famós per ser el Grand Nord de la sèrie de TV3), en un revolt pronunciat a pocs metres de Sorre deixem la carretera per agafar una altre de molt estreta que ens porta fins a Caregue.

(Podreu seguir tot el seu entorn natural, si us agraden els mapes, a través d'aquest enllaç de l'Institut cartogràfic de Catalunya: (aquí)

A partir d'aquí agafem una estreta i pedregosa pista que ens pronunciats revolts ens porta cap amunt tot passant per l'ermita de la Mare de Déu de la Muntanya (recordeu la frontera amb França i els gendarmes que surten a Grand Nord ?, doncs és exactament aquí), seguim amb forts revolts cap a l'indret de la Capella i amunt amunt arribem, per dins d'un atapeït bosc de la Mata de Caregue, fins a una clariana anomenada la Tresposa, entre el barranc de Riers, i el barranc  de la Portella, per sota i molt a prop de la Font del Pi, a uns 2000 metres d'altitud.

Allà precisament, quan passàvem lentament amb el 4x4 tot fent ulls per descobrir els animals, l'Alba va donar el senyal d'atenció, allà baix a sota nostre, a uns 50 metres en la clariana propera hi havia el grup de les eugues pasturant tranquil·lament. 
Per nosaltres, gent de ciutat, va ser com una mena de miracle, com pot ser que en aquella immensitat de muntanyes i prats, poguéssim anar a trobar el ramat que buscàvem amb aquella precisió?. La família propietària tenia notícies a través d'algun altre pastor de vaques o d'altres ramaders, que per aquella zona pasturaven les nostres eugues.
Els ramaders i pastors es coneixen tots els animals, els dels uns i els dels altres com si fossin fills seus. Això és bonic, fa la impressió com si estiguessis en família.

Durant tot el camí de retorn anàvem identificant els animals que vèiem. Guaita allà baix hi ha els cavalls de fulanet, o les vaques de menganet. Tot un món de coneixements i d'experiències que els de ciutat no hem tingut ni tindrem mai. A mi em va agradar molt, vaig veure que més enllà dels facebook, els twitters, i els smartphones, hi ha una altra realitat més vital, més autèntica, que et lliga amb el món animal i el món vegetal, i amb la natura més primigènia i salvatge. El món de l'alta muntanya i dels seus habitants, o estadants, almenys a l'època d'estiu, on tots aquells prats immensos estan plens d'animals pasturant.
I aquest any de molta pluja ha fet que estiguin exuberants d'herba fresca. Un plaer pels animals que mengen i pasturen.
 Vam estar força estona allà, comprovant que totes les eugues estiguessin bé, que cap d'elles tingués cap problema, també vam poder veure els petits, els poltres petits sempre ben aprop de les seves mares, i els vam poder tocar i retratar. 
Sempre els animals petits són més entranyables.



També les eugues, potser no totes, sempre n'hi alguna de més esquerpa, però almenys aquestes força domesticades es deixaven tocar i acariciar per nosaltres forasters i ja no diem, evidentment, pels seus propietaris amb qui tenen una familiaritat fora de cap dubte...
(vegeu sinó l'Alba com s'estima els seus animals)

Després d'estar una bona estona compartint amb les eugues, tocant-les, acariciant-les, retratant-les, vam donar per acomplerta la missió que ens havia portat fins aquí dalt, en aquest magnífic indret d'alta muntanya, on hi ha una extensió enorme de prats i pastures...

Vam deixar el ramat d'eugues pasturant en aquest lloc tant privilegiat, no sense una certa recança...


Nosaltres vam seguir amunt per la pista que s'enlaira, amb unes panoràmiques magnífiques, fins arribar al Coll de la Portella, a 2300 metres, que dona accés a la vall contigua, a la Pletiu de Sorre, la zona anomenada la Gargalla.

Aquesta vall forma una profunda depressió amb molt de desnivell i recull les aigües de nombrosos barrancs que baixen de les imponents muntanyes del voltant i dels llacs del capdamunt, com ara els estanys de la Mainera, i els pics de Montorroio (2861 m), i el Montsent de Pallars (2883 m).









Just al fons de l'alta vall, on hi ha el canvi de vertent, al peu del Barranc de Berasti, al peu del Montorroio, on també hi ha un parell de taules, un rètol informatiu de la zona, i un petit aparcament on deixen els cotxes els que volen pujar fins als llacs de la Mainera, vam parar per dinar.

El temps s'embolicava una mica i tot seguit, ben dinat, vam seguir per la llarga pista que va vorejant les vessants del Montsent de Pallars, per l'aubaga del Pamano, tot passant pel costat de l'Estanyet on veiem animals abeurant-se, fins arribar a la cabana-refugi d'en Manel, el pastor de les vaques de la zona, amb qui vam compartir una estona de conversa i un bon cafetó. 

A partir d'aquí, vam començar la davallada en ziga-zaga, fins arribar a la zona on hi ha encara les instal·lacions abandonades de l'antiga estació d'esquí de Llessui, una autèntica pena com ha quedat tot.

Tot baixant encara vam tenir una agradable sorpresa en trobar uns quants ruquets que ens donaven la benvinguda. L'Alba de seguida els va anar a saludar...


Finalment vam arribar a Llesui poble, on vam trobar ja definitivament la carretera asfaltada, i vam emprendre el camí cap avall fins al punt de destí, la Conca de Barberà, d'on havíem sortit de bon matí.

* *
Ha estat per nosaltres una bonica experiència de contacte amb la natura més genuïna i amb els animals ben propers, que recordarem agradablement durant molt de temps...




dissabte, 10 d’agost del 2013

Un bosc animat, La Cuniacha... (06)

El darrer dia de la nostra estada al Pirineu aragonès, 1 d'agost, vam decidir anar a conèixer el Parc faunístic dels Pirineus anomenat 
"La Cuniacha", situat al damunt mateix del poble de Piedrafita de Jaca, enmig d'un bosc fantàstic de 30 Has. d'extensió i amb 10 espècies d'animals, i més de 20 espècies botàniques.

La visita que dura entre dues o tres hores et fa circular per dins del bosc en un circuit calculat per que puguis anar contemplant les diferents famílies d'animals, tot i que algunes, com ara el Linx, sigui molt difícil de poder veure.

 L'itinerari et porta fins a la part més alta del bosc, amb un desnivell d'uns 200 metres, per això t'ho has de prendre amb una certa calma, al temps que vas intentant veure els animals. També hi ha alguns miradors amb taules d'interpretació per conèixer els diferents tipus d'arbres (hi ha uns exemplars de pins extraordinaris) i també les muntanyes del voltant.



Els animals més fàcils de veure són els de la zona dels cèrvids, com ara els rens (rangifer tarandus), els cabirols (capreolus capreolus), els cérvols (cervus elaphus), les daines (dama dama), i les cabres pirenaiques (capra pyrenaica hispanica), més difícil és poder veure un isard -rupricapra pyrenaica- (nosaltres no el vam veure)...


  Evidentment no vam veure cap Linx, però si que vam poder veure de lluny un grup de llops (canis lupus lupus), un d'ells ens observava atentament sense perdre cap detall dels nostres moviments...
L'altre element curiós en el parc és veure uns bisonts com aquests joves que vam veure de lluny...
 i també aquest magnífic exemplar adult de bisó europeu (bison bonasus)
i potser el que més ens va interessar i ens va cridar l'atenció va ser conèixer una família de cavalls Przewalski, (llegiu en l'enllaç l'explicació de la Wikipedia) que és un cavall salvatge de Mongolia del qual en queden molt pocs exemplars al món, potser solament uns mil. 



La cabra pirenaica lluia la seva magnífica cornament damunt d'una branca de pi, com si fos en un observatori

Aquesta branca se la va disputar amb una altre exemplar i per un moment van començar una lluita amb les típiques trompades de cap, però va ser molt breu, i no em va donar temps de registrar-ho. Va ser la conquesta de l'observatori per l'exemplar més fort...

I finalment tinguèrem la sort de poder contemplar de ben aprop una guineu jove (vulpes vulpes) que estava molt entretinguda en una caçera infructuosa. 
Just quan vam arribar davant d'ella sembla que estava a punt d'atrapar alguna bestiola, potser un talp, però se li va escapar i la pobra amb molt d'afany i neguit intentava furgar el cau i cada cop es posava més endins intentant agafar la presa que segurament ja corria túnel enllà..., per això la vam poder filmar tranquil·lament 


* *
Així vam invertir el darrer matí de la nostra estada al Valle de Tena. A la tarda ens tocava començar a tancar maletes i aprofitar per acomiadar-nos de la nombrosa família que encara tenim aquí dalt.

Demà de bon matí, carretera i manta, i tornada cap a Barcelona.
Hem passat uns dies magnífics en plena natura, amb bon temps, calor, alguna pluja i tempesta, i hem pogut fer visites i caminades ben interessants, i sobretot gaudir d'una natura radiant, esplendorosa, totalment florida en aquesta època de l'any. 
Ho enyorarem força i ja comencem a tenir ganes de tornar-hi l'any que ve...

* * *
  • Ara sí, aquí acaba definitivament aquesta crònica pirinenca.

divendres, 9 d’agost del 2013

A la conquesta d'un ibon mític... (05)

Feia més o menys mil anys, quan vaig fer aquella mítica ascensió a Peña Telera (any 1963) 
-vegeu aquí- que no havia tornat a trepitjar el bonic i recòndit ibon de Piedrafita, i aquests dies de la nostra estada a Tramacastilla, li vaig prometre i vaig convèncer a la Marta que ens hi arribaríem.

I així ho vam fer el passat 31 de juliol. Amb un dia també esplèndid, un sol radiant, i una calor notable. Sort que vam matinar una mica i començàvem a caminar els 4 kms. de pista que hi ha des de Piedrafita cap a les 10 del matí.


A mesura que ens hi acostem, la proximitat a les parets de Penya Telera, la fa encara més impressionant.

Arribats a l'alçada del refugi de Telera, just al davant es deixa la pista i s'inicia el camí que pel costat del preciós torrent puja fins a l'ibon.

Comencem la pujada directe cap al llac per aquest agradable camí al costat del torrent que saltant entre les roques ens refresca i ens alegra la vista
però no pugem sols, ens acompanyen alguns bonics animalons...

Amb un petit esforç acabem la pujada, i ja hi som...

L'indret és d'una bellesa i d'una placidesa extraordinària... 
L'Ibon de Piedrafita està situat al peu mateix de la Peña Telera, a 1.675 m. d'altitud.
D'aquí al cim de Peña Telera (2.764 m), hi ha més de mil metres de desnivell.


 i mentre èrem allà contemplant i gaudint del paisatge ens va arribar un pastor amb els seus dos gossos d'atura tot demanant-nos si teníem un cigarret. Malauradament no el vam poder complaure, però vam xerrar una estona amb ell mentre un dels gossos aprofitava la poca ombra que va trobar fugint del fort sol, a redós de la nostra motxilla...

Després de menjar una mica i beure, vam emprendre la baixada pel mateix camí quan, a prop del migdia, arribava tota una colla de gent com a bons toca-tardans, d'aquells que comencen a caminar a l'hora de més calor...

Tot baixant ens va cridar l'atenció la qualitat dels núvols que hi havia aquell matí, una mena de cirrus-stratus que semblaven talment de coto fluix i amb unes formacions força curioses formant una mena d'embuts...


* *
A la tarda, la penúltima que passàvem a Tramacastilla, vam voler aprofitar aquell temps fantàstic que ens estava fent, i vam pensar que seria una bona idea agafar el Tren turístic que surt de Tramacastilla i s'enfila per una pista fins a l'Ibon de idem, i segueix ruta per la part alta del Puerto de Escarra, per passar per sota de Peña Telera i l'Ibon de Piedrafita i finalment a través del Betato i barranco del Gorgol, tornar a Tramacastilla.

Dura una mica més de dues hores i et permet gaudir dels paisatges de l'alta muntanya i de l'impressionant circ que forma la Sierra de la Partacua seguida de las de Bucuesa, Collarada, Escarra i el collado de Izas...

(l'Ibon de Tramacastilla, a 1.675 m.)

(els contraforts de la Peña Bucuesa, 2.779 m.)
 
 (una magnífica carlina encara per obrir la flor)

(panoràmica del Balaitous, 3.151 m.)

Una última fantàstica panoràmica de la Sierra de la Partacua, des del Ibon de Tramacastilla

* * *



LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin