dilluns, 19 de febrer de 2018

A València, el darrer dia de l'any 2017...(05)

Dissabte 31/12/2017
Darrer dia de l'any a València, i quart de la nostra estada per aquestes terres.

Avui dedicarem el matí a fer un recorregut per la València del segle XV, pels llocs més emblemàtics que fan referència, concretament, a aquest període de la història: les Torres dels Serrans, l'Almodí reial, la Catedral i la Llotja.

Camí de les Torres, arribem en primer lloc a la plaça de la Reina, on veiem al fons la porta de la Catedral i la torre de Miquelet, omnipresent.
 De moment passem de llarg per davant mateix, camí de l'altre plaça, la de la Mare de Déu i veiem la porta lateral occidental, la dels apòstols...
... i seguim camí pel barri del Salvador per dirigir-nos al primer destí...

Arribem, doncs, en primer lloc a les Torres dels Serrans

És un gran referent de la ciutat de València i un dels seus monuments millor conservats.

El nom dels Serrans podria provenir del fet que estiguin ubicades en el camí que porta a la comarca dels Serrans o bé del fet que la majoria dels repobladors d'aquest barri de la ciutat en temps de Jaume I, provenien de la zona de Terol, que d'alguna manera també eren "serrans" per als de la plana valenciana, per tal com aquesta ciutat aragonesa es troba aigües amunt del riu Túria.
Si pel barri del Salvador es van instal·lar els catalans, i el pont que el connecta amb l'altra vora del riu es diu pont dels catalans (avui pont de la Trinitat), era lògic que l'altre pont de més amunt fora el pont dels terolencs o serrans, per tal com aquests s'havien instal·lat en el barri contigu. Hi ha una tercera teoria que diu que pogué prendre el nom de la principal família que habitava el carrer homònim.
La construcció de les torres s'inicià el 6 d'abril de 1392 sobre els terrenys de l'anterior porta, dita "de Roters", i el 7 de març de 1398 ja s'havia finalitzat. La composició interior dels murs és de maçoneria, per fer més sòlida la fortificació defensiva. Per fer l'exterior intervingué un gran nombre de picapedrers que ornaren el mur per a donar-li l'acabat sumptuós que presenta amb 2.750 carreus amb 77 marques diferents, pertanyents a 27 tallers. La pedra provenia de les pedreres de Bellaguarda, de l'Almaguer, de Rocafort i de Godella.

El 1397, quasi acabades les obres, es plantejà la necessitat de millorar l'accés a la planta noble de les torres. Per això es projectà la monumental escala de pedra, que engrandí l'edifici i facilità el seu ús en les festes de benvinguda.
Cal dir que la finalitat ornamental i defensiva de les Torres no s'aplicà a la part interior que mira cap a la ciutat, que es deixà a gola oberta (sense cobrir), a petició dels jurats, per tal que la fortalesa no pogués ser utilitzada per les forces militars en contra de la mateixa ciutat.
El monument està constituït per dues torres poligonals, subdividides al seu torn en tres plantes, unides per un cos central que alberga la porta pròpiament dita.
L'ús de la forma poligonal es degué a l'avantatge defensiu d'aquest tipus d'arestes enfront dels cantons en angle recte que són més vulnerables als projectils. Entre els elements més originals de les Torres dels Serrans destaca l'element decoratiu profusament usat per decorar el cos central d'estil gòtic flamíger.
El seu ús principal durant molt de temps va ser el de servir de defensa en qualsevol setge o atac eventual a la ciutat, però més generalment s'utilitzava per a cerimònies i entrades oficials d'ambaixadors i de reis, i se la considerava (i encara se la considera) com l'entrada principal de la ciutat. No debades era l'entrada nord, el camí reial de Barcelona i de Saragossa, per on els reis d'Aragó i comtes de Barcelona entraven a la ciutat de València.

* *
Tot refent el camí que havíem fet fins aquí ens situem altre cop al mig de la plaça de la Mare de Déu, al peu de la font al·legòrica del riu Túria. Allà ens donem un respir per a prendre un cafè i ens convoquem al cap d'uns minuts per seguir amb les visites que encara ens esperen. 
La visita següent va ser la de l'Almodí reial:
L'almodí es construí sobre una part de l'antic alcàsser islàmic, i al costat d'un dels accessos romans a la ciutat, segurament en els anys immediatament posteriors a la reconquesta, amb la finalitat d'emmagatzemar i vendre el blat.
No degué ser l'únic edifici destinat a aquesta funció, ja que se'n coneix un d'època islàmica proper a la mesquita, a més, va compartir la funció de magatzem de gra amb les drassanes del port.


Originalment tindria una mida més reduïda i es va anar ampliant durant els segles XV i XVI fins a adquirir l'aspecte actual, sobretot en el segle XV. Durant aquesta etapa l'edifici era de propietat reial, l'Almodí del Senyor Rei, per això en la seva construcció van participar els mestres més importants de l'època...
A finals del segle XV, l'Almodí passà a dependre del Consell Municipal de la ciutat, encarregat a partir d'aleshores del subministrament de blat, amb una reglamentació rígida, amb funcionaris públics encarregats d'organitzar aquest abastiment i comerç.
A partir de 1609 i durant el segle XVII fou quan es pintaren les pintures murals al temple que ocupen tres murs de l'interior. Tenen una temàtica relacionada amb l'entrada de blat, els patrons dels gremis presents en el funcionament de l'almodí i altres aspectes socials i religiosos de l'època.
Des de 1996 funciona com a sala d'exposicions, continuant així amb la línia de permanent utilitat civil que li ha caracteritzat al llarg de la seua història.

Ara tocava visitar la catedral de València:

La catedral de València (basílica metropolitana) és seu de l'arquebisbat de València i està dedicada a Santa Maria per desig de Jaume I, fidel a la tradicional devoció mariana del segle XIII. Fou consagrada l'any 1238.
Es troba sobre l'antiga mesquita, que al seu torn s'havia alçat sobre l'antiga seu visigòtica.
 
El gòtic català o mediterrani és l'estil predominant d'aquesta catedral, tot i que també conté elements del romànic, del gòtic francés, del renaixement, del barroc i neoclàssic.


Al seu interior s'hi venera el Sant Calze, datat del segle I i donat a la catedral pel rei Alfons el Magnànim el 1436.
(La Capella del Sant Calze)











Conté algunes de les primeres i millors pintures del Quattrocento de tota la península Ibèrica, que van arribar de Roma a través d'artistes contractats per Alexandre VI.




Aquest darrer Papa valencià, quan encara era el cardenal Roderic de Borja, féu la petició per elevar la seu valentina al rang de Metropolitana, categoria que li fou atorgada pel papa Innocenci VIII el 1492.


L'estructura principal de la Seu de València es va alçar entre els segles XIII i XV, raó per la qual és principalment d'estil gòtic.
 (la porta lateral occidental, dels apòstols, clar exemple del gòtic)
 (també l'impressionant i magnífic cimbori d'estil gòtic)
Tanmateix, la seua construcció es va prolongar durant segles, per la qual cosa hi trobem una barreja d'estils artístics -que van des del primerenc romànic, que trobem en l'altre porta lateral, la de l'almoina...
fins al subtil renaixement, el barroc recargolat i el més contingut neoclàssic que és la característica més rellevant de la Seu de València i que la converteix en una joia de l'arquitectura universal.



















* *

Vam coincidir durant la visita que estaven fent l'ofici religiós, la missa del diumenge 31, i el celebrant era el mateix cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, de qui no tenim massa bons records per algunes de les seves declaracions no massa afortunades com la recent "que la unitat d'Espanya és un bé moral", i per la seva tendència ultra conservadora a nivell eclesial.


* *



 Finalment la darrera visita del matí fou a la Llotja i el Consulat del Mar:

La Llotja de la Seda, Llotja de València o Llotja de Mercaders és un edifici civil d'estil gòtic valencià tardà, situat a la plaça del Mercat de València davant l'església de Sant Joan del Mercat i del Mercat Central, al centre històric de la ciutat.

L'edifici fou construït entre el 1482 i el 1548, i simbolitza, sens dubte, la puixança i riquesa del segle d'or valencià.

El nom que rep l'edifici de Llotja de la Seda deriva del fet que aquest teixit fou des del segle XIV al XVIII la indústria més potent de la ciutat. En el s.XIV, ja hi havia seders locals, majoritàriament jueus, i més tard conversos, agrupats el 1465 en la confraria de la Mare de Déu de la Misericòrdia, sota l'advocació de la qual hi ha la capella de la Llotja, construïda entre 1484 i 1486.



















És una mostra de l'abast de la revolució comercial durant la baixa edat mitjana, del desenvolupament social i del prestigi aconseguit per la burgesia valenciana. El 1996, fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 



L'encarregat de la construcció, que seria en pedra calcària, fou el prestigiós mestre pedrapiquer gironí Pere Comte, ajudat pel guipuscoà Joan Ivarra.
En només quinze anys (1483-1498), Pere Comte i els seus ajudants foren capaços d'acabar la Sala de Contractació, cos principal de l'edifici.


Així consta en una franja blava que corre a la part més alta dels quatre murs, a tocar de les voltes de l'esmentada sala, i que proclama en lletres daurades sobre un fons fosc la següent inscripció en llatí
 
Inclita domus sum.../annis aedificata quindecim.
  


Inclita domus sum annis aedificata quindecim. Gustate et videte concives quoniam bona est negotiatio, quae non agit dolum in lingua, quae jurat proximo et non deficit, quae pecuniam non dedit ad usuram eius. Mercator sic agens divitiis redundabit, et tandem vita fructur aeterna.

A través del bonic Pati dels tarongers, accedim a la cambra daurada del Consolat de mar.


A l'esquerra del pati dels Tarongers, es troba el Consolat de Mar, institució creada el 1283 en què els jutges o els cònsols de comerç celebraven sessions sobre assumptes marítims i mercantils. Accedim a la cambra daurada del Consolat de mar.



Aquesta cambra està ornamentada per un sostre gòtic -fet pel mestre d'obra de vila Joan del Poyo rescatat de l'antiga Casa de la Ciutat, en ser aquesta enderrocada durant el segle XIX. Fou encaixat de manera molt satisfactòria a la Cambra Daurada cap a l'any 1921.

Aquest sostre, de fusta policromada i de tal fama que vingué el mateix Alfons el Magnànim a inaugurar-lo, té centenars de peces de caràcter zodiacal, bèl·lic, grotesc, quimèric, vegetal, musical i heràldic, com ara l'escut de la ciutat de València (el cairó amb els quatre pals) que es repeteix desenes de vegades.

 * * *
En sortir de la Llotja i del Consulat, enlluernats per tanta bellesa, entrem uns minuts al Mercat central, d'estil modernista, que tenim just al davant.




















I seguidament ens dirigim cap a l'hotel Astoria per dinar i reposar una estoneta.
A la tarda ens esperen noves emocions en la visita que farem a una altra de les joies de València, l'església de Sant Nicolau, considerada com la Capella Sixtina d'aquesta ciutat.

Per això ho veurem en el propera crònica...

  • La crònica continuarà aquí...(06)

divendres, 16 de febrer de 2018

dijous, 8 de febrer de 2018

ALCOI, ciutat de grans tradicions i d'un modernisme sorprenent...(04)

Dissabte, 30/12/2017.
Tercer dia per terres valencianes.
Avui visitem la ciutat d'Alcoi.

Una ciutat plenament mediterrània, situada en un entorn natural incomparable.
El seu patrimoni medieval i també modernista, les seves tradicions, juntament amb els emblemàtics ponts que salven barrancs i rius, se'ns presenta com una ciutat amable per passejar-hi, tot gaudint del seu patrimoni històric.









La primera cosa que ens va cridar l'atenció, tant bon punt baixar de l'autocar i congregar-nos enmig de la plaça major, fou veure la quantitat de ninots penjats pels balcons, ninots tots ells representant una mena de patges reials, tots de raça negra.










El guia de seguida ens va comentar el fet de la tradició que es viu en aquesta ciutat per les festes del Nadal. La vigília del dia dels Reis, gent jove disfressada de patge reial i amb la cara pintada de negre per tal que no siguin fàcilment reconeguts pels veïns, s'enfilen amb llargues escales pels balcons de la ciutat tot repartint els regals i les joguines a la mainada de la ciutat. Es una bonica tradició que es conserva ben viva al llarg dels anys.

Cal destacar també la singularitat que l'estètica d'aquests patges és la d'uns negrets, això ha aixecat algunes polèmiques que podeu veure aquí: https://youtu.be/sm823zSQvto, però que d'alguna manera entronca en consonància amb la gran tradició de la festa que es viu aquí amb les desfilades de les anomenades Filàs (Filaes) de moros i cristians, realment espectaculars, que cada any per la diada de sant Jordi inunden la ciutat de forasters. (aquí)

Us poso aquí una petita mostra de l'espectacularitat de les Filàs o Fliaes i la riquesa dels seus vestuaris, en tres imatges que he manllevat d'internet.
 (la Filà dels Bascos)
(la Filà esquadres negres)
(detall de l'alardo tarde 2007)
Les Filàs són una mena d'agrupacions que durant l'any fan activitats culturals diverses, i a més alguns tenen locals propis, alguns amb restaurant, per cert força gran, com el que nosaltres vam conèixer i on vam anar a dinar crec que era la Filà dels Bascos.
* *
He fet un aterratge sobtat en dues de les principals tradicions de la ciutat, però m'ha semblat oportú situar-me en aquest context abans de començar la visita més turística que vam fer pel casc antic d'Alcoi.

Situats, doncs, al mig de la plaça major, al davant mateix teníem l'església arxiprestal de Santa Maria, que vam entrar a visitar. Dins hi ha via un esplèndid pessebre amb algun diorama força inèdit i original, com el d'un ramat travessant un pont damunt el riu, o un altre amb la fugida d'Egipte totalment contextualitzat... (vegeu)
Sortint de l'església anem a circular pels afores del nucli urbà per veure "in situ" l'emplaçament natural de la ciutat força espectacular...
Aquí veiem una antiga torre de guaita d'època medieval, que servia per defensar els passos els quals, venint de la muntanya, havien de franquejar la vall del riu per accedir al nucli urbà.
L'accidentada orografia va obligar a construir una sèrie de ponts per salvar els desnivells dels rius i barrancs diversos tot al voltant...
 Aquest pont d'un marcat estil modernista tendència art-decó
(detall del pont)
Seguidament comencem l'itinerari per l'interior de la ciutat per veure alguns exemples rellevants dels edificis modernistes...





















 (detall de la porta d'entrada)
 (detall d'un balcó)
Un altre edifici interessant va ser el del Circulo industrial, una mena de club privat però amb unes instal·lacions molt interessants plenes d'art

Només el passadís d'accés ja es mostra interessant
i aquesta sala ben lluminosa i agradable que tant serveix per reunions, per jugar, o per menjador, ja que el Circulo disposa també de cuina allà al fons...
També a les parets hi ha penjats alguns quadres amb pintures interessants com aquestes...
També hi ha una sala circular que serveix de teatre o sala de conferències


amb un sostre amb un lluernari molt decoratiu, així com també altres detalls modernistes com el fanal que podem veure en el jardí de l'edifici.


Tot circulant pels carrers, camí del nostre darrer objectiu abans d'anar a dinar, ens fixem en alguns rètols de comerços ben curiosos com aquests...
I finalment arribem al lloc de la nostra darrera visita, el refugi antiaeri Cervantes de la guerra civil, que es conserva en bon estat i on hi ha una petita exposició explicativa.

 (sorprén la certa amplitud del refugi)
Amb el regust un xic amarg que deixen aquest tipus de visites, sortim a l'exterior per a dirigir-nos ja definitivament cap al restaurant que serà el que hi havia en una de les associacions de la festa, una de les Filaes, l'anomenada dels Bascos.
(el super menjador on vam dinar un menjar senzill però ben cuinat)
* *
A mitja tarda, després de passejar una estona per estirar les cames, ens vam acostar al centre de la població per anar a fer cua davant el teatre Principal del
Tirisiti
 Aquí, cada any per aquestes festes del Nadal es representa el famós  
Betlem de Tirisiti
Declarat Bé Immaterial d'Interès Cultural per la Generalitat Valenciana.

Decret 192/2002, de 26 de novembre

Alta distinció de la Generalitat Valenciana al 'Mèrit Cultural'
(vegeu) 

 El betlem, que reuneix elements argumentals coneguts, n'afegeix també d'altres heterogenis on s'hi reflecteixen costums locals o fets singulars protagonitzats per personatges tipificats o altres que el públic pot fins i tot reconèixer.
Quant a la tècnica, cal remarcar que els titelles són del tipus anomenat "de peu i vareta". Això vol dir que els perots, muntats sobre varetes verticals, corren per l'escenari pel si d'unes guies practicades entre els diversos elements escènics. Els manipuladors, des de baix i a recer de les mirades del públic, imprimeixen els diversos moviments longitudinals, transversals i oscil·lacions de les figures, i apleguen a dotar-les d'una notable agilitat.

Com a consideració final, remarcarem el gran valor històric i antropològic del Betlem de Tirisiti d'Alcoi. Potser, junt amb un altre petit espectacle de titelles de Cadis, sigui l'esdeveniment més singular i antic encara viu, d'aquest format, a l'Estat Espanyol. Ens trobem amb uns elements singulars del bagatge cultural col·lectiu. En el cas del Tirisiti, podem parlar d'un trasplantament vigorós des d'una altra època que ens apropa a la societat d'abans i a les generacions que ens han precedit.

Val a dir que ens va agradar molt la representació que per uns moments ens va fer sentir com infants enjogassats, i ens va fer gaudir...

* * *
Aquí acaba l'experiència d'avui. Demà, darrer dia de l'any 2017, dedicarem el matí a patejar-nos la ciutat de València, i a la tarda visitarem l'anomenada "Capella Sixtina" valenciana, la meravellosa església de Sant Nicolau..., però això ho veurem, com és habitual, en la meva propera crònica



LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin