dimarts, 27 de febrer del 2018

La Capella Sixtina valenciana... (06)

Diumenge 31/12/2017, tarda-nit
Després de fer una mica de migdiada ens disposem a visitar una altra de les meravelles de València, l'espectacular Parròquia de Sant Nicolau, considerada la Capella Sixtina d'aquesta ciutat. Situada al Carrer Caballeros, 35, en ple centre històric.

Aquest temple fou entregat pel rei Jaume I als pares dominics que l'acompanyaren i dedicaren el temple a Sant Nicolau que fou bisbe de Mira (actual Turquia).  També posteriorment els dominics posaren el temple sota l'advocació de Sant Pere Màrtir, que també era dominic, nascut a Verona (Itàlia). Va rebre l'hàbit religiós de mans de Sant Domènec de Guzman al convent de sant Nicolau de Bolonya.
Potser això explica que l'església tingui els dos titulars, Sant Nicolau (s.IV), i Sant Pere Màrtir (s.XIII), tal com els veiem aquí representats a l'altar Major, sant Nicolau amb la mitra, i sant Pere M. amb l'espasa del martiri al cap.
(les primeres impressions d'entrada són força impactants)
Durant el segle XV l'església pateix una important ampliació, i se li confereix el seu aspecte actual: temple gòtic de nau única, planta rectangular dividida en sis trams per arcs amb crugies que permeten l'existència de capelles laterals.



           (mitja nau anterior)                                                           (mitja nau posterior)
(part central de la nau)
 D'aquesta època destaquem la figura d'Alfons de Borja (futur papa Calixt III), que fou rector de Sant Nicolau, així com la de Jaume Roig, que fou administrador de l'esglèsia durant més d'una dècada.

A finals del segle XVII s'inicia la renovació barroca del temple per part de l'arquitecte Joan Baptista Pérez Castiel.

Entre els anys 1697 i 1700, les pintures al fresc que cobreixen l'interior del temple (2.000 m2), van ser pintades per Dionís Vidal, segons el plantejament teòric i els dissenys del seu mestre, Antoni Palomino.
 Aquí en el fons de l'església, situats sobre la cornisa del tester a la part dreta, els veiem a tots dos. Una llicència que Dionís Vidal es va fer a ell mateix i al seu mestre Palomino.
(detall del pintor i el mestre)
En la pintura d'aquest fons també destaca la imatge, que va ser descoberta recentment, d'aquesta "papessa". Havia quedat oculta per l'estructura de fusta de la porta principal del temple.
Aprofitant l'espai que ofereix la volta gòtica, Palomino va idear unes escenes de la vida dels titulars del temple, distribuïdes en sis llunetes que es corresponen amb les capelles laterals del temple:  al costat de l'Evangeli, la vida de Sant Pere Màrtir; i al costat de l'Epístola, les de Sant Nicolau de Bari.
























En cada una d'elles, sis en total per cada costat, Palomino va idear representar escenes de la vida i miracles de cada un dels sants titulars del temple.
En l'explicació molt detallada que ens va fer el guia vam poder apreciar el significat de cada una de les escenes.

 El temple també disposa d'algunes altres obres d'art interessants com aquest retaule del Calvari situat a la Capella Baptismal.


O aquesta altra imatge de Sant Josep, de l'escultor Ignacio Vergara, considerat un dels millors escultors valencians del s.XVIII.


L'any 2016 es va acabar la profunda restauració de totes les pintures gràcies a la Fundació H. Herrero, i al treball d'uns tècnics restauradors magnífics, que han permès recuperar i retornar al temple el seu esplendor.

És, sens dubte, un dels millors exemples de convivència entre arquitectura gòtica i decoració barroca que existeixen actualment. A la vista de les imatges que us ofereixo ho podeu constatar perfectament.

Una autèntica joia, de visita molt recomenable.


* * *
En acabar aquesta interessant visita, i ja camí de l'hotel, en arribar a la plaça de la Virgen, darrera la catedral,






















vam aprofitar un moment per entrar a venerar la imatge de la verge que a València anomenen  
"la geperudeta" per la forta inclinació cap endavant que té el seu cap





















Camí de l'hotel comença a caure la darrera nit de l'any, mentre veiem "el Miquelet" il·luminat i ens hem d'afanyar per a posar-nos "guapos" per la festa i el sopar de cap d'any...
 * *
Les taules ja són ben parades quan arribem a l'hotel
 I nosaltres també ens hem mudat per l'ocasió...
(aquí semblo estar tot sol, però al costat dret tinc a la Marta que no vol mai aparèixer 
quan jo penjo les fotos al blog).


El sopar de cap d'any, popularment anomenat "cotillón" (no sé ben bé per què, i en aquest enllaç trobem l'explicació), fou abundant i molt generós, tant en menjar com en beguda, i evidentment això sempre causa que al final la festa s'anima i un pot acabar fent una mica el ridícul, però ni més ni menys que altres membres de la colla.

Serveixi de testimoni la foto, però no em jutgeu massa cruelment. Així vam acabar l'any 2017 a la ciutat de València.


* * *

diumenge, 25 de febrer del 2018

Un nou aniversari del Blog... i van 11

25 de febrer

Cada cop que s'arriba a aquesta data em ve a la memòria aquell dia del 2007, ja força llunyà, en que vaig decidir emprendre l'aventura de fer un Blog (aquí).

11 anys donen per molt, i han omplert de contingut els 730 posts ja publicats, la majoria parlant de viatges, de vivències, però també molts d'ells amb fort contingut polític a causa de les circumstàncies complicades que estem vivint al nostre país...

Més de 130.000 visites al meu bloc fins ara, fan una mica d'impressió i d'il·lusió també. I més quan constates que les visites poden venir de qualsevol part del món.

Han estat anys que també m'han permès establir noves i interessants relacions amb altres bloggers o blocaires, com preferiu, o amb gent que sense ser-ho t'envien comentaris sobre els continguts d'allò que has anat publicant.

En definitiva, un instrument aquest dels Blogs, que segueixo recomanant a tothom qui m'ho comenta o consulta. En ocasions sembla que costa una mica posar-s'hi, però val la pena no defallir i continuar treballant el dia a dia.
A poc a poc es va creant un pòsit d'informació que sovint ajuda a recordar i a reviure situacions i llocs, i vivències al llarg d'aquests anys.
Els meus ja són 77 acabats de complir, i malgrat l'edat intento cada dia que l'entusiasme no decaigui.

Vull agrair un cop més la fidelitat a tots els que em voleu i podeu llegir .
Continuaré treballant des de Barcelona i per al món...!!

 Moltes gràcies !!


* * *


dilluns, 19 de febrer del 2018

A València, el darrer dia de l'any 2017...(05)

Diumenge 31/12/2017
Darrer dia de l'any a València, i quart de la nostra estada per aquestes terres.

Avui dedicarem el matí a fer un recorregut per la València del segle XV, pels llocs més emblemàtics que fan referència, concretament, a aquest període de la història: les Torres dels Serrans, l'Almodí reial, la Catedral i la Llotja.

Camí de les Torres, arribem en primer lloc a la plaça de la Reina, on veiem al fons la porta de la Catedral i la torre de Miquelet, omnipresent.
 De moment passem de llarg per davant mateix, camí de l'altre plaça, la de la Mare de Déu i veiem la porta lateral occidental, la dels apòstols...
... i seguim camí pel barri del Salvador per dirigir-nos al primer destí...

Arribem, doncs, en primer lloc a les Torres dels Serrans

És un gran referent de la ciutat de València i un dels seus monuments millor conservats.

El nom dels Serrans podria provenir del fet que estiguin ubicades en el camí que porta a la comarca dels Serrans o bé del fet que la majoria dels repobladors d'aquest barri de la ciutat en temps de Jaume I, provenien de la zona de Terol, que d'alguna manera també eren "serrans" per als de la plana valenciana, per tal com aquesta ciutat aragonesa es troba aigües amunt del riu Túria.
Si pel barri del Salvador es van instal·lar els catalans, i el pont que el connecta amb l'altra vora del riu es diu pont dels catalans (avui pont de la Trinitat), era lògic que l'altre pont de més amunt fora el pont dels terolencs o serrans, per tal com aquests s'havien instal·lat en el barri contigu. Hi ha una tercera teoria que diu que pogué prendre el nom de la principal família que habitava el carrer homònim.
La construcció de les torres s'inicià el 6 d'abril de 1392 sobre els terrenys de l'anterior porta, dita "de Roters", i el 7 de març de 1398 ja s'havia finalitzat. La composició interior dels murs és de maçoneria, per fer més sòlida la fortificació defensiva. Per fer l'exterior intervingué un gran nombre de picapedrers que ornaren el mur per a donar-li l'acabat sumptuós que presenta amb 2.750 carreus amb 77 marques diferents, pertanyents a 27 tallers. La pedra provenia de les pedreres de Bellaguarda, de l'Almaguer, de Rocafort i de Godella.

El 1397, quasi acabades les obres, es plantejà la necessitat de millorar l'accés a la planta noble de les torres. Per això es projectà la monumental escala de pedra, que engrandí l'edifici i facilità el seu ús en les festes de benvinguda.
Cal dir que la finalitat ornamental i defensiva de les Torres no s'aplicà a la part interior que mira cap a la ciutat, que es deixà a gola oberta (sense cobrir), a petició dels jurats, per tal que la fortalesa no pogués ser utilitzada per les forces militars en contra de la mateixa ciutat.
El monument està constituït per dues torres poligonals, subdividides al seu torn en tres plantes, unides per un cos central que alberga la porta pròpiament dita.
L'ús de la forma poligonal es degué a l'avantatge defensiu d'aquest tipus d'arestes enfront dels cantons en angle recte que són més vulnerables als projectils. Entre els elements més originals de les Torres dels Serrans destaca l'element decoratiu profusament usat per decorar el cos central d'estil gòtic flamíger.
El seu ús principal durant molt de temps va ser el de servir de defensa en qualsevol setge o atac eventual a la ciutat, però més generalment s'utilitzava per a cerimònies i entrades oficials d'ambaixadors i de reis, i se la considerava (i encara se la considera) com l'entrada principal de la ciutat. No debades era l'entrada nord, el camí reial de Barcelona i de Saragossa, per on els reis d'Aragó i comtes de Barcelona entraven a la ciutat de València.

* *
Tot refent el camí que havíem fet fins aquí ens situem altre cop al mig de la plaça de la Mare de Déu, al peu de la font al·legòrica del riu Túria. Allà ens donem un respir per a prendre un cafè i ens convoquem al cap d'uns minuts per seguir amb les visites que encara ens esperen. 
La visita següent va ser la de l'Almodí reial:
L'almodí es construí sobre una part de l'antic alcàsser islàmic, i al costat d'un dels accessos romans a la ciutat, segurament en els anys immediatament posteriors a la reconquesta, amb la finalitat d'emmagatzemar i vendre el blat.
No degué ser l'únic edifici destinat a aquesta funció, ja que se'n coneix un d'època islàmica proper a la mesquita, a més, va compartir la funció de magatzem de gra amb les drassanes del port.


Originalment tindria una mida més reduïda i es va anar ampliant durant els segles XV i XVI fins a adquirir l'aspecte actual, sobretot en el segle XV. Durant aquesta etapa l'edifici era de propietat reial, l'Almodí del Senyor Rei, per això en la seva construcció van participar els mestres més importants de l'època...
A finals del segle XV, l'Almodí passà a dependre del Consell Municipal de la ciutat, encarregat a partir d'aleshores del subministrament de blat, amb una reglamentació rígida, amb funcionaris públics encarregats d'organitzar aquest abastiment i comerç.
A partir de 1609 i durant el segle XVII fou quan es pintaren les pintures murals al temple que ocupen tres murs de l'interior. Tenen una temàtica relacionada amb l'entrada de blat, els patrons dels gremis presents en el funcionament de l'almodí i altres aspectes socials i religiosos de l'època.
Des de 1996 funciona com a sala d'exposicions, continuant així amb la línia de permanent utilitat civil que li ha caracteritzat al llarg de la seua història.

Ara tocava visitar la catedral de València:

La catedral de València (basílica metropolitana) és seu de l'arquebisbat de València i està dedicada a Santa Maria per desig de Jaume I, fidel a la tradicional devoció mariana del segle XIII. Fou consagrada l'any 1238.
Es troba sobre l'antiga mesquita, que al seu torn s'havia alçat sobre l'antiga seu visigòtica.
 
El gòtic català o mediterrani és l'estil predominant d'aquesta catedral, tot i que també conté elements del romànic, del gòtic francés, del renaixement, del barroc i neoclàssic.


Al seu interior s'hi venera el Sant Calze, datat del segle I i donat a la catedral pel rei Alfons el Magnànim el 1436.
(La Capella del Sant Calze)











Conté algunes de les primeres i millors pintures del Quattrocento de tota la península Ibèrica, que van arribar de Roma a través d'artistes contractats per Alexandre VI.




Aquest darrer Papa valencià, quan encara era el cardenal Roderic de Borja, féu la petició per elevar la seu valentina al rang de Metropolitana, categoria que li fou atorgada pel papa Innocenci VIII el 1492.


L'estructura principal de la Seu de València es va alçar entre els segles XIII i XV, raó per la qual és principalment d'estil gòtic.
 (la porta lateral occidental, dels apòstols, clar exemple del gòtic)
 (també l'impressionant i magnífic cimbori d'estil gòtic)
Tanmateix, la seua construcció es va prolongar durant segles, per la qual cosa hi trobem una barreja d'estils artístics -que van des del primerenc romànic, que trobem en l'altre porta lateral, la de l'almoina...
fins al subtil renaixement, el barroc recargolat i el més contingut neoclàssic que és la característica més rellevant de la Seu de València i que la converteix en una joia de l'arquitectura universal.



















* *

Vam coincidir durant la visita que estaven fent l'ofici religiós, la missa del diumenge 31, i el celebrant era el mateix cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, de qui no tenim massa bons records per algunes de les seves declaracions no massa afortunades com la recent "que la unitat d'Espanya és un bé moral", i per la seva tendència ultra conservadora a nivell eclesial.


* *



 Finalment la darrera visita del matí fou a la Llotja i el Consulat del Mar:

La Llotja de la Seda, Llotja de València o Llotja de Mercaders és un edifici civil d'estil gòtic valencià tardà, situat a la plaça del Mercat de València davant l'església de Sant Joan del Mercat i del Mercat Central, al centre històric de la ciutat.

L'edifici fou construït entre el 1482 i el 1548, i simbolitza, sens dubte, la puixança i riquesa del segle d'or valencià.

El nom que rep l'edifici de Llotja de la Seda deriva del fet que aquest teixit fou des del segle XIV al XVIII la indústria més potent de la ciutat. En el s.XIV, ja hi havia seders locals, majoritàriament jueus, i més tard conversos, agrupats el 1465 en la confraria de la Mare de Déu de la Misericòrdia, sota l'advocació de la qual hi ha la capella de la Llotja, construïda entre 1484 i 1486.



















És una mostra de l'abast de la revolució comercial durant la baixa edat mitjana, del desenvolupament social i del prestigi aconseguit per la burgesia valenciana. El 1996, fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 



L'encarregat de la construcció, que seria en pedra calcària, fou el prestigiós mestre pedrapiquer gironí Pere Comte, ajudat pel guipuscoà Joan Ivarra.
En només quinze anys (1483-1498), Pere Comte i els seus ajudants foren capaços d'acabar la Sala de Contractació, cos principal de l'edifici.


Així consta en una franja blava que corre a la part més alta dels quatre murs, a tocar de les voltes de l'esmentada sala, i que proclama en lletres daurades sobre un fons fosc la següent inscripció en llatí
 
Inclita domus sum.../annis aedificata quindecim.
  


Inclita domus sum annis aedificata quindecim. Gustate et videte concives quoniam bona est negotiatio, quae non agit dolum in lingua, quae jurat proximo et non deficit, quae pecuniam non dedit ad usuram eius. Mercator sic agens divitiis redundabit, et tandem vita fructur aeterna.

A través del bonic Pati dels tarongers, accedim a la cambra daurada del Consolat de mar.


A l'esquerra del pati dels Tarongers, es troba el Consolat de Mar, institució creada el 1283 en què els jutges o els cònsols de comerç celebraven sessions sobre assumptes marítims i mercantils. Accedim a la cambra daurada del Consolat de mar.



Aquesta cambra està ornamentada per un sostre gòtic -fet pel mestre d'obra de vila Joan del Poyo rescatat de l'antiga Casa de la Ciutat, en ser aquesta enderrocada durant el segle XIX. Fou encaixat de manera molt satisfactòria a la Cambra Daurada cap a l'any 1921.

Aquest sostre, de fusta policromada i de tal fama que vingué el mateix Alfons el Magnànim a inaugurar-lo, té centenars de peces de caràcter zodiacal, bèl·lic, grotesc, quimèric, vegetal, musical i heràldic, com ara l'escut de la ciutat de València (el cairó amb els quatre pals) que es repeteix desenes de vegades.

 * * *
En sortir de la Llotja i del Consulat, enlluernats per tanta bellesa, entrem uns minuts al Mercat central, d'estil modernista, que tenim just al davant.




















I seguidament ens dirigim cap a l'hotel Astoria per dinar i reposar una estoneta.
A la tarda ens esperen noves emocions en la visita que farem a una altra de les joies de València, l'església de Sant Nicolau, considerada com la Capella Sixtina d'aquesta ciutat.

Per això ho veurem en el propera crònica...

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin