dijous, 28 d’abril del 2016

Quan les coses es compliquen...

El meu darrer post el vaig publicar el 11/04, i he passat més de 15 dies totalment en blanc.
Ara fa un mes vaig patir la pèrdua d'un ésser estimat, d'un germà (aquí), i aquest fet m'ha trasbalsat i m'ha deixat amb els ànims en baixa forma...

Això ha estat el motiu que no hagi publicat res més i que fins i tot hi ha moments en que sento com una mandra inexplicable per continuar fent cròniques de les nostres sortides, i ara concretament la perjudicada ha estat la darrera de la nostra recent escapada a Alemanya.


Van passar la Setmana Santa i la Pasqua, gairebé sense adonar-nos...

Vaig acabar la crònica de la Toscana (aquí), que tenia pràcticament enllestida, i vaig fer un apunt ràpid, una mena de "tastet" (aquí), sobre l'estada a Alemanya.


Intento, doncs, remuntar l'esperit i reprendre les meves cròniques de viatges, i ara li tocaria parlar de la important ciutat de Dresden, capital de l'Estat Lliure de Saxònia. Carregada d'històries reials, però també de desgràcies a conseqüència de la II Guerra Mundial. Però tot això ho veurem en una nova i propera aportació.


* * *


dilluns, 11 d’abril del 2016

Una altra assignatura pendent resolta...

El nostre aterratge en terres alemanyes va ser en aquest fantàstic hotel de la ciutat de Dresden...

Ja comentava no fa gaires dies (aquí) que la feina s'acumulava, i és que tot just fa uns 15 dies que vam tornar de la nostra escapada a Alemanya.

La nostra agenda viatgera ens va portar els dies de Setmana Santa cap a terres de la República Federal d'Alemanya, visitant en primer lloc Dresden, Leipzig, principalment Berlin, i també Postdam.

Era realment aprovar una altra assignatura pendent, la de no haver trepitjat mai aquelles terres. Vam passar força fred, això sí, però l'experiència fou molt interessant.

A Dresden, la capital de Saxònia, vam fer un recorregut pel centre i casc antic...
(la Hofkirche, Catedral de la Santísima Trinitat)
(una mostra del Fürstenzug, o la Desfilada del Pínceps)
Aquest és un impressionant mural de més de 100 metres de llargada per 10 d'alçada, amb una superfície de 957 m2. un nombre aproximat de 24.000 rajoles.

(la Catedral protestant, Frauenkirche)
el Palau Dreesdner Residenzschloss, on hi ha el Museu de les extraordinàries joies
Grünes Gewölbe (Volta Verda)
(una mostra de les joies)
També a Leipzig, fem un recorregut pel centre 
i per un dels seus monuments més especials...
(l'església de Sant Tomàs, on J.S.Bach interpretava a l'orgue les seves obres,
 i on hi ha la seva tomba) 
(edifici renaixentista de l'Ajuntament)
(el Völkerschlachtdenkmal, Monument a la Batalla de les Nacions)
(Universitat de Leipzig)
A Berlin, ens hi estarem 3 dies complets i patejarem la ciutat de dalt a baix...
(el Bundestag, o Parlament Federal alemany)
(la famosa Brandenburger Tor, o Porta de Brandenburg)
I finalment a Postdam, veurem dos palaus històrics i reviurem la signatura del tractat que va posar fi a la Segona Guerra mundial el 1945.
(el Palau de Sanssouci, antic palau d'estiu de Frederic II el Gran, rei de Prússia)
(el Palauet de Cecilienhof, on l'any 1945 tingué lloc
la històrica Conferència de Postdam)
(els autors de l'acord signat el 2 d'agost de 1945:
  Churchil, Truman i Stalin)
* * *
Tot això ho anirem comentant amb calma i amb més detall...



divendres, 8 d’abril del 2016

Comiat clàssic i un xic romàntic...(07)

L'objectiu del nostre darrer dia a Florència era enfilar-nos fins al Santuari de Sant Miniato al Monte, i el mirador del Piazzale Michelangelo. Així vam decidir fer-ho, però abans volia parlar d'un dels principals símbols de la ciutat, el famós Ponte Vecchio.
La circumstància de que el nostre hotel estava situat just al costat mateix del pont, ens va permetre de veure'l cada dia des de la nostra habitació o desde les dependències comunes de l'hotel, menjador i sala d'estar. Una visió certament privilegiada.
 Fins i tot de nit...













El Ponte Vecchio és a Florència el que el Coliseu és a Roma, i és que la seva imatge és la més coneguda i representativa de la ciutat. El Ponte Vecchio és el símbol del romanticisme que inunda tota Florència.

Els orígens del "Pont Vell" es remunten a l'any 1345, la qual cosa el converteix en el pont de pedra més antic d'Europa. Va ser construït pels arquitectes Taddeo Gaddi i Neri Foravanti.

Desde la primera construcció, va ser concebut com un pont-mercat amb fileres de botigues als dos costats. En 1495 les botigues es van vendre a gent privada que, per tal d'engrandir-les, van canviar l'estructura original del pont afegint-hi habitacles que sobresurten per damunt del riu, i se sostenen amb uns puntals de fusta.
En els segles XV i XVI les cases penjades van ser ocupades per carnicers i escorxadors però, quan la Cort es va traslladar al Palazzo Pitti, Ferran I va ordenar tancar les botigues a causa de la mala olor que desprenien. Des d'aleshores han estat ocupades per botigues de joiers i orfebres.

En el centre del pont hi ha un monument a Benvenuto Cellini, l'ofebre florentí més famós. I és aquí on molta gent se situa a la posta del sol per relaxar-se i jurar-se el seu amor amb el tema de moda de penjar candaus, la qual cosa obliga a les autoritats a anar-los treient de tant en tant.
Aquest indret té alguna cosa de romántic i de sentimental o emblemàtic, i sempre és un lloc molt concorregut. La qual cosa, a nosaltres que residíem a prop, ens va permetre de gaudir-ne amb una certa tranquil·litat quan d'horeta al matí o a darrera hora del vespre el vam creuar un parell de vegades.
Un altre detall curiós de l'època fou la construcció del "Corridoio Vasariano", una estructura-passadís, de més o menys un kilòmetre, que recorre per damunt de les botigues del cantó est i uneix el Palazzo Vecchio, el centre polític de la ciutat, amb el Palazzo Pitti, que era la residència dels Médici.

El Ponte Vecchio va tenir un paper fonamental en la II Guerra Mundial: el van visitar Hitler i Mussolini en 1939. Durant la retirada alemanya del 1944, fou l'únic pont que no va ser destruït per les tropes. I això va permetre a molts florentins, disidents polítics i jueus, que poguessin escapar i salvar-se.
* *
Travessant, doncs, el famós pont ens vam dirigir cap a Sant Miniato al Monte...
Ja ens havien parlat de que la visió de la ciutat de Florència des de dalt de la Basílica de Sant Miniato al Monte, era una de les més boniques, i vam voler comprovar-ho com a darrera experiència de la nostra estada a la ciutat.
I en primer lloc vam voler visitar la Basílica i saber-ne alguna cosa de la seva història. Les notícies més antigues daten del 783: en un diploma de Carlemagne d'aquell any ja es designava com a "basílica" a un lloc de culte dedicat al sant.
El 27 d'abril del 1018, el bisbe florentí Alibrando, decideix aixecar en aquest lloc una gran basílica d'estil romànic per acollir dignament les relíquies de Sant Miniato, restes que el mateix bisbe havia trobat sota el que avui es coneix com la "porta santa", allà on amb molta seguretat hi havia el primer cementiri cristià de Florència.
(la "porta santa" és la de l'esquerra)

Com sol succeir sovint, aquí la veritat històrica i la llegenda es barregen.

La festa litúrgica del sant és el 25 d'octubre, però dia rere dia la seva fama és celebrada en el mosaic d'estil tardo-bizantí del gran àbsis de l'església. Realitzat en el segle XIII, representa a Sant Miniato (a la dreta) amb el títol de Rex Erminie, Rei d'Armènia, en simetria amb la Mare de Déu, mentre fa lliurament de la corona terrenal a l'únic i vertader Rey, el Crist Pantocrator 
(en grec, el Totpoderós).
Van ser necessaris gairebé dos segles per acabar aquesta Basílica, amb una admirable façana de marbres blancs i verds (s.XI-XIII), típica de l'estil romànic toscà. Ens recorda molt a Santa Maria Novella o fins i tot a l'església de la Santa Croce.

La comunitat monàstica viu aquí dalt del turó des del 1018, amb algunes interrupcions, i segueix pregant i treballant sota la Regla de Sant Benet. Els monjos benedictins de Santa Maria di Monte Oliveto, regenten la Basílica Abacial de San Miniato al Monte. Totes les tardes la Comunitat monàstica celebra l'Eucaristia (a les 17:30h), i les Vespres (a les 18:30h) en cant gregorià.
Per a més informació: http://www.sanminiatoalmonte.it


* * *
Un cop informats de la història i de la importància del lloc emblemàtic on som, tot gaudint de la bonica vista que des d'aquí s'albira, ens decidim a baixar uns quants metres i uns quants graons per traslladar-nos al típic i famós mirador damunt la ciutat de Florència, l'anomenat el Piazzale Michelangelo, on totes les parelles i tots els turistes i visitants, pugen cap el capvespre per gaudir de la panoràmica esplèndida de la ciutat i de la bonica prespectiva del riu Arno i dels seus ponts, tot ben il·luminat amb el reflexe de la llum crepuscular damunt les aigües.


I embadalits per la visió que tenim als nostres peus, tot recordant i rememorant tota la bellesa que hem pogut contemplar aquests dies, no sense una certa recança, hem de dir un adéu ben sentit a la ciutat de Florència.


Ens enduem un magnífic record per sempre.

* * *
  • Ara sí que aquesta crònica florentina acaba definitivament aquí.

dimecres, 6 d’abril del 2016

L'art a Florència... (06)

L'art a la ciutat de Florència el trobes per tot arreu, però una visita de pocs dies té alguns destins inexcusables com són la Galeria de l'Accademia, amb el David de Miquel Àngel, del que ja en vaig parlar (aquí), i el super famós museu o Galleria degli Uffici, una de les col·leccions de pintura més riques i famoses del món.

Ja ens havien advertit de la conveniència de tenir les entrades comprades amb antelació, i així ho vam fer, i també teníem hora reservada a mitja tarda, per evitar aglomeracions. Tot i que la visita la vam fer el dia 1 de març, així i tot, no vam poder evitar un cert atapeïment de gent, sobretot de grups d'escolars que poc o molt circulaven desmenjadament per les sales mirant els seus mòbils, fent-se selfies i enviant whatsapps... és la febre dels nostres temps.


Per la resta el volum de visitants era força acceptable i vam poder veure amb més o menys tranquil·litat aquelles obres que es consideren tant famoses, especialment totes les corresponent a l'època del renaixement italià, amb autors com Boticelli, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Rafael o Tiziano.

(Naixement de Venus, de Boticelli)
(La Primavera, de Boticelli)
La construcció de l'edifici va començar en 1560 per ordre de Cosme I de Médici, i quan van finalitzar les obres el 1581, van començar a traslladar les innombrables obres d'art que havia reunit durant dècades la família dels Médici.


(Els Ducs d'Urbino, de Piero della Francesca)
(Adoració, de Lorenzo de Credi)
(Bateig, d'Andrea de Verroccio)
Són destacables també una sèrie d'obres rodones anomenades Tondos




(Tondo, Madonna del Magnificat, de Boticelli)
(Tondo, Adoració dels mags)
(L'Anunciació, de Leonardo da Vinci)

(Venus de Urbino, de Tiziano)

(Cap de la Medusa, de Caravaggio)





 



Però, tal com deia al començament, l'art a Florència el trobes per tot arreu, no solament als Uffici, i també vull destacar unes petites mostres d'algunes esglésies com la de Sta. Maria Novella, una de les més importants de la ciutat.
(Santa Maria Novella)



(Naixement, de Boticelli)
Com annex al claustre de Santa Maria, hi ha aquesta curiosa Capella anomenada 
Cappellone degli Spagnoli amb aquestes magnífiques pintures...


















També cal destacar l'església de la Santa Croce, de la que ja en vaig parlar (aquí), i també la impressionant obra d'art que trobem al convent de Sant Marco, amb l'obra pictòrica bellíssima dels frescos del Beato Fra Angelico (aquí).

Són també molt destacables las obras d'art que podem trobar en multitud de Palazzos, com el Palazzo Vecchio, o el Palazzo Medici-Ricardi, amb els espectaculars frescos de Gozoli, que també vam visitar.
(Palazzo Medici-Ricardi)

 (la Processó dels Reis, de Benozzo Gozzoli)
(a la Capella del Palazzo)
En tots aquests indrets l'art hi és present de manera molt notable, i un no pot abastar en poques hores i en pocs dies tot el que aquesta històrica ciutat de Florència acumula.

Per acabar, veiem algunes altres obres d'un altre Palazzo important, 
"Il Palazzo Vecchio"







(il Quartieri di Leonora)
 (sala dei Priori)

* * *
Hem fet un "tastet", ràpid, intens, però no exhaustiu. Impossible fer-ho en quatre dies. Encara que estem satisfets d'haver aprofitat al màxim la nostra primera estada a terres toscanes. 

Desitjo que hàgiu pogut gaudir de les obres que he anat exposant al llarg d'aquest capítol.

* * * 

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin