Sorpren en arribar al lloc, la gran proporció del temple. Una antiga parròquia que havia arribat a aplegar fins a uns cinc-cents feligresos, procedents dels masos escampats per la muntanya que conformaven el terme de Montagut.
L'edifici, amb absis poligonal de volta de creuria,
manté el portal de tres arcs de mig punt.
A mitjan segle XIX, Montagut formava municipi amb Querol, i l'integraven sis cases esparses que produïen vi i llegums i disposaven d'un molí fariner. Actualment tot això ha desaparegut i resta l'imponent edifici del temple com a testimoni mut d'uns temps ja oblidats...
Fins no fa massa anys era totalment abandonada, però d'un temps ençà s'ha recuperat de l'oblit que patia des del seu desnonament a mitjans segle XX, gràcies a la restauració i a l'enderroc de la casa rectoral adossada, que en cobria una part. També hi ha contribuït l'arranjament del camí que hi mena amb una forta pendent des del poble de Querol.
Hem aprofitat per caminar una bona estona per aquest indret totalment solitari en un dia primaveral, on la natura esplèndida ens ha mostrat la seva millor cara.
Hem trobat el petit estany de Formigosa, silenciós i calmat, que és una gran bassa artificial que recull aigües per abastir algunes urbanitzacions situades al peu de la muntanya.
Després hem arribat a les restes del que foren les Cases noves de Formigosa, presidides per un magnífica roure solitari que les vetlla fidelment per tal que no acabin de desaparèixer.
Des d'aquí la nostra intenció era enfilar-nos fins al cim del puig Formigosa (1002 m.), però no hem agafat el camí adequat. Les indicacions tipus guia que portàvem, tretes d'internet, no estaven prou ben explicades i ens han fet confondre a l'hora d'agafar el camí de pujada.
Moltes vegades les indicacions de les guies no estan prou ben redactades i/o explicades, costa molt ser ben curós amb el llenguatge i amb les indicacions, i sovint es presten a confusió...
Per tant, després d'un intent fallit i de mitja horeta de marrada, hem decidit tornar enrera i deixar l'ascensió al cim per a una altra ocasió.
Val a dir que l'indret s'ho val, la pau, la quietud, la natura exhuberant de primavera, flors per tot arreu,
l'aire fresquet, el sol brillant i la solitud total... no hem trobat ni una sola ànima en tot el recorregut.
Una hora d'anar i una hora de tornar, i res, nosaltres dos sols a la superfície de la terra.
Una autèntica delicia. Potser hi tornarem un altre dia per fer el cim...
* * *
1 comentari:
Ep, a aquest cim si que t'hi acompanyo!
Una excursió ben bonica pel que veig i un altre lloc que no conec que queda pendent.
Publica un comentari a l'entrada