BILBAO, modernitat i antiguitat en un sol dia... (02)

• La història comença aquí...

El segon dia de la nostra estada a Bilbao vam decidir aprofitar-lo al màxim.
Per això de bon matí ens vam enfilar fins al turó d'Artxanda, on des del seu mirador es té un magnífic panorama de tota la zona.

La visió des d'aquí dalt explica a la perfecció el perquè a la ciutat se l'anomena "el Botxo", que no és altra cosa que un clot encaixonat entre muntanyes, i com el creixement urbà ha obligat a extendre's pels vessants dels turons circundants sense massa ordre ni concert.
La impressió que es té de tot el conjunt és el d'una ciutat i un urbanisme força caòtic.

Després de gaudir de les bones vistes i fer unes fotos baixem ràpidament cap a la ciutat amb l'objectiu primer de visitar el museu Guggenheim que des d'aquí el veiem als nostres peus.

I també destaca la moderníssima i altíssima torre que recentment ha aixecat la companyia d'Iberdrola i que segurament haurem finançat tots nosaltres, trinco, trinco, pagant els nostres rebuts de la llum...!!

Abans d'entrar a l'interior del museu farem una volta per l'exterior per veure les diferents prespectives que aquest original edifici ens ofereix. 

I també podrem veure les diferents escultures que hi ha al voltant, 

com el gos ple de flors, o la inquietant aranya, 

I també, molt especialment, poder apreciar la textura i la brillantor de la coberta amb escames de titani que el fan lluir amb la llum del sol esplèndid que fa avui.

 Guggenheim és el principal reclam de la ciutat i la imatge més universal de la capital biscaïna. El responsable d'haver col·locat a Bilbao en el mapa mundial de ciutats turístiques és aquest edifici trencador que s'aixeca a la riba de la ria del Nervión.

El seu contingut és una síntesi de l'art d'avantguarda, però tot el que el Guggenheim ofereix supera a alló que s'entén com a museu. El museu depèn de la fundació Solomon Guggenheim, i va ser inaugurat l'octubre de 1997.

El projecte es basava en utilitzar la cultura i el turisme com a motor de l'economia en un moment en el que les indústries tradicionals de Biscaia havien deixat d'existir. Es va contractar un arquitecte de prestigi, Frank Gehry, per projectar un edifici que hauria de ser el primer reclam del museu. Un conjunt complex i agosarat que no deixa indiferent a ningú. Es pot dir sense cap mena de dubte que el Guggenheim és la icona definitiva de Bilbao.

Un cop dins de l'edifici el que més ens sorprèn és la complicada estructura interna de ferros i vidres que li dónen una lluminositat extraordinària. Voltem amunt i avall visitant algunes de les exposicions que hi ha actualment instal·lades, 

i ens impressiona de manera singular l'exposició permanent "La matèria del temps" de Richard Serra, que ocupa una nau immensa de l'edifici, amb els seus enormes volums de ferro i acer.

També ens va agradar molt l'altra exposició temporal 

"Making Africa" - Un continente de diseño contemporàneo". 

(mostra treballs pertanyents a un ventall divers de camps creatius: diseny d'objectes i mobiliari, arts gràfiques, il·lustració, moda, arquitectura, urbanisme, art, artesania, cinema, fotografia, a més d'altres enfocaments digitals y analògics). 
Realment sorprenent.

I també aquest petit complement tant original en una de les terrasses exteriors format per unes enormes tulipes d'acer amb aquests colors brillants.

Acabada la visita del museu, i un xic fatigats per les hores que portem caminant per l'interior i per l'exterior, decidim donar-nos un descans i anar cap al centre del Casco viejo, per tastar ja els tant famosos "pintxos" bilbains, i creiem que un dels millors llocs per fer-ho serà al famós Café Bilbao a la Plaza Nueva

I evidentment, no ens van decebre. És un lloc emblemàtic i històric de la ciutat, amb un servei amable i eficient, i uns "pintxos" molt bons i recomanables. El café, però, el vam anar a prendre a una terrassa de la Plaza Nueva tot prenent el solet suau d'hivern i descansant. 

La tarda encara ens reservava aventures emocionants...

* *

Ens dirigim ara a conèixer un altre dels monuments emblemàtics de la zona, el famós Pont penjant de nom "Puente Vizcaya". Per això agafem el metro L2 a Casco Viejo per arribar després de 15 parades a la població de Portugalete, a la riva esquerra del Nervión.

 Aquesta sorprenent estructura és una obra d'enginyeria amb més de 100 anys d'història. El projecte de construcció del pont data del gener de 1888, i dos anys més tard, el 10 d'abril de 1890, s'inicien les obres del que serà el primer "pont-transbordador", el més antic del món..!!

El projecte és obra d'Alberto de Palacio amb qui col·laborarà Ferdinand Arnodin. La inauguració oficial fou el juliol de 1893. Des d'aquella data, per mitjà de la "barquilla" que penja de l'estructura del pont, aproximadament uns 650 milions de persones l'han utilitzat per creuar la ria d'una població a l'altra, de Portugalete a les Arenas de Getxo, o a l'inrevés. La distància recorreguda per aquest vehicle hauria donat ja 31 voltes a la terra.

(la "barquilla" suspesa pels cables damunt la Ria)

El 31 de juliol de 2006 va ser declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat.

Nosaltres vam voler fer l'experiència de pujar per un dels pilars i baixar per l'altre, i així poder trepitjar la passarel·la del Pont penjat, que és un mirador immillorable per a gaudir de les més increïbles vistes panoràmiques: el marge dret i esquerra de la Ria amb el port de Bilbao i la Badia de l'Abra al fons, els ports esportius i les platges. És un passeig de 160 metres, suspès a 50 metres d'alçada damunt la ria, amb molta i interessant informació en uns panells en quatre idiomes. S'hi accedeix en dos moderns ascensors panoràmics.
Una experiència recomanable i que val la pena conèixer (vegeu el video).

(us recomano que quan acabeu de veure el video, mireu el següent que apareix en finalitzar el meu, que és un "Informe semanal" de Tve, i dóna una visió històrica molt interessant)

També vam poder utilitzar la "barquilla" aquest artefacte que és una mena d'autobús. Un servei públic que trasllada en pocs minuts persones i vehicles d'un costat a l'altre amb una suavitat total. Funciona 365 dies l'any, i les 24 hores del dia.

Acabada l'experiència vam relaxar-nos, aprofitant la magnífica tarda que ens feia, tot passejant per aquest bonic passeig de la població de les Arenas de Guetxo, fins arribar a l'extrem del seu port. Una delícia.

El 1877, Evaristo de Churruca y Brunet es fa càrrec de les obres de construcció del port exterior de Bilbao i de la canalització del riu Nervión.

  

(la platja de les Arenas de Guetxo)

* * *

• La crònica continua aquí (03)

BILBAO revisitat al cap de 40 anys... (01)

(panoràmica des del mirador d'Artxanda)

Feia temps que amb la M. ens dèiem que algun dia hauríem de fer un pensament i arribar-nos fins a Bilbao per conèixer de primera mà el tant famós museu Guggenheim, i de pas descobrir la nova ciutat que nosaltres només havíem trepitjat ara mateix fa la friolera de 40 anys...!!

I així ha estat, i aquest darrer cap de setmana vam agafar un Vueling i el dijous al matí ens vam plantar a Bilbao. Un cop deixades les maletes a l'hotel, la primera cosa que teníem desig de fer era anar a dinar al famós Café Iruña, que forma part del patrimoni monumental de la ciutat, tant pels seus valors estètics i arquitectònics, com pels sentimentals, ja que en els seus més de 112 anys d'història ha estat centre de reunió i de tertúlies de la societat bilbaina.

En una de les parets del local hi trobem aquesta ceràmica emmarcada amb el Menú que tantes vegades havíem sentit cantar quan èrem joves.

Camarero..., que hay para hoy?.

Un buen menú señor:
Solomillo asado con patatas fritas,
sopa de albondiguillas, caldo de tortuga,
sopa húngara, consomé de almejas,
gran cocido parisién, huevos al gratén.
Tenemos pollo asao, asao, asao, con ensalada, buen menú, buen menú, buen menú señor... etc.

Segur que algú de vosaltres encara recordarà la música de la cançó com em va passar a mi mateix.

Val a dir, però, que el menú que nosaltres vam tastar el dijous no ens va acabar de satisfer. Cuina ràpida i no massa ben elaborada. Potser la fama els ha deteriorat la qualitat, o almenys va ser la nostra impressió.

El local no deixa de ser curiós i espectacular... una reminiscència del segle passat que encara conserva tot el seu encant.

Per cert per acostar-nos al restaurant vam fer servir la xarxa del nou metro de la ciutat. Un metro molt funcional i modern, tant modern que fou dissenyat pel famós arquitecte Norman Foster, i malgrat que fou força controvertit en un principi, avui constitueix un dels símbols del Bilbao modern. En especial el disseny dels accessos protegits per una mena de carpes transparents de vidre i acer a les que el bilbains anomenen els "fosteritos".

En algunes estacions s'hi accedeix a través d'impressionants trams d'escales automàtiques, fins a tres trams seguits, que et porten a gran profunditat per salvar el nivell de la ria. Ens va recordar una mica el metro de Moscou.

En l'actualitat només hi ha dues línies, 1 i 2 que després d'uns trams conjunts es bifurquen a San Inazio, la L1 pel marge dret de la ria fins a Plentzia, i la L2 pel marge esquerra fins a Kabiezes.

El consorci del transport disposa d'una targeta Creditrans que serveix per tots els mitjans de transport, i funciona com una targeta de crèdit que és recarregable i d'on es van restant els imports dels viatges que vas realitzant. Cada vegada que utilitzes el transport, en validar l'entrada et recorda el saldo (crèdit) que et queda a la targeta, i quan s'esgota la pots recarregar en qualsevol de les màquines que hi ha a totes les estacions. A més el preu pagat per aquest mitjà té una rebaixa d'un 40% aproximadament. Ho vam trobar francament útil i interessant.

* *

Després de dinar vam decidir "patejar-nos" una mica el famós Casco Viejo de la ciutat. Vam travessar la ria pel pont de l'Arenal, no sense abans veure l'estació modernista del famós tren de via estreta, el Feve,

i arribem a la Plaça Arriaga, davant mateix del famós teatre del mateix nom.

Aquí ens va sorprendre gratament veure aquesta pancarta penjada d'un dels balcons de la que deu ser la seu d'EA (Eusko Alkartasuna).

Un primer passeig pels carrerons del barri vell, i les Siete calles, ja ens fa entreveure que allà i bull l'essència de l'ambient de bars i tapes, els pintxos que en diuen ells... i que aviat tastarem.

  Visitem també la catedral,

i finalment decidim tornar a peu fins a l'hotel que el teníem situat una mica allunyat, a prop del santuari o Basílica de Begoña, la patrona de la ciutat. 

Això queda dalt d'un turó en el barri de Santutxu i la pujada a peu fins a l'hotel ens va fer suar de valent.

Considerem que per ser el primer contacte amb la ciutat avui ja en tenim prou, i decidim quedar-nos per l'hotel gaudint dels seus salonets i butaques confortables per acabar de passar el que queda de vespre abans del sopar.

* * *

Demà vindrà el plat fort, ja que al matí pujarem dalt la muntanya d'Artxanda per gaudir de la vista panoràmica de la ciutat, després baixarem per visitar el famós museu Guggenheim, dinarem al Casco viejo, i a la tarda tenim la intenció d'anar a veure el famós Puente Vizcaya, patrimoni Mundial per la Unesco, el pont transbordador més antic del món, inaugurat el juliol del 1893.

• La crònica continua aquí (02)

Bons desitjos...

El "Sorro", un cop superades les Festes, us desitja un inici de curs ple d'esperances, il·lusions, salut i nous projectes...!!!

Una guineu ("zorro") encantadora...

* * *

Entrada d'any amb més càrrega a les espatlles...

A les acaballes del tot just finiquitat any 2015, els astres i l'horòscop del meu signe "Capricorn", em van portar el regalet de complir un any més, i van 75.

Arribar als 75 anys ja fa una certa impressió. Encara que jo pugui pensar, com diu en Punset, que no em moriré mai... El cert és que això no és així, ni molt menys, i de moment ens van allargassant l'esperança de vida i potser d'aquí uns anys ja arribarà als 100. Si així fos, hauria arribat a les 3/4 parts del camí. Mentrestant, però, conformem-nos amb el que tenim, i donem gràcies pel fet d'haver pogut arribar fins aquí amb bona salut i amb bona companyia. Això sol ja és molt i molt important.

Per tant, bufant les espelmes amb tota la força per desitjar que aquest nou any, que tot just avui comencem, ens porti salut, pau, molta pau, amor, i...

(deixo la política per a una altra ocasió... sinó encara m'espatllaria la festa).

* * *

UN BON I FELIÇ 

ANY NOU 2016 

- per tothom !!

La Gran innocentada...!!

Avui si que realment ens han penjat la llufa 

a tots els catalans...!!

Després de tot un dia de debats assemblearis, el resultat ha estat, com molt ben diu la premsa: Esperpèntic, ni SI ni NO, sinó tot el contrari...

I els senyors de la CUP, i en especial les senyores, encara s'atreveixen a fer declaracions dient que aquest resultat és un gran repte polític (Baños), o fins i tot tenen la cara de tornar a demanar una nova proposta a JxS, i un nou candidat (Gabriel), quan aquesta opció ja havia estat descartada previament per l'assemblea omnipotent...!!!

Incapaços de dir obertament que NO, ens munten un "sidral" del que ni ells mateixos no saben com sortir-ne. Quan una reunió assemblearia, si després de 12 hores de reunió infructuosa, han estat incapaços de resoldre aquesta qüestió, vol dir a ulls de tothom, i en especial als ulls d'aquells que portem tota la vida treballant i decidint, que aquests cupaires són uns autèntics INCOMPETENTS.

Per tant, el que realment s'haurien de plantejar el dia 2, enlloc de marejar més la perdiu, és plantejar-se seriosament la seva disolució com a força política. Volen condicionar-ho tot per després rentar-se les mans davant qualsevol dificultat o davant futures decisions.

Us imagineu què pot passar si en un futur per qualsevol decisió política posterior s'han de fer tropecientes assemblees de 12 hores per arribar a no decidir res??. per arribar a obtenir un empat matemàtic que tècnicament és gairebé impossible??. (Es més probable que ens toqui la loteria que arribar a un empat entre 3.030 votants, el 0'00033% de possibilitats). A més ningú ha parlat dels vots nuls o de les abstencions... i a qui se li acut fer votar un nombre parell, amb un de senar, ja s'hagués resolt la votació... La conclusió és que hi ha hagut una manipulació, una "tupinada", per donar aquest "sorprenent" resultat i així justificar la seva incompetència...

Doncs, el que vinc dient..., val més que us dediqueu a altres coses, no pas a voler fer política i menys encara a fer veure que voleu tirar el país endavant fins a aconseguir la independència. El que esteu fent és torpedinar un possible camí que havíem encetat i que, malgrat les dificultats, ens havia de portar pel camí ferm i segur cap a aconseguir els objectius desitjats. Ser un país lliure i independent en un termini de 18 mesos, que ja comença a estar escapçat per la vostra incompetència.

Deixeu ja d'una vegada de marejar la perdiu o de jugar a la "puta i la ramoneta", allò que tant us agradava de criticar dels altres. I és que no hi ha més cec que aquell qui no vol veure, o qui no veu la palla al seu ull i només la veu en l'ull de l'altre.

Que tinguem, i tingueu, un feliç dia dels Sants innocents...!!!

* * * 

NADAL blocaire... 2015

Ara, en aquestes dates tan assenyalades, i quan els elements més "progres" del país fomenten la celebració dels solsticis com si fòssim una tribu d'indis...

tinc més ganes que mai de celebrar i de desitjar un BON NADAL 
a tothom.

"La Navititat"
Roger van der Weyden (1400-1464)
Gemäldegalerie der Staatlichen Museen, Berlin

Molt BON NADAL,

 i un millor Any Nou ple d'esperances.

"The Nativity"
Martin Schongauer (ca.1447-1491)
Gemäldegalerie der Staatlichen Museen, Berlin

"L'adoració dels pastors"
Caravaggio (1573-1610)
Museo Regionale, Messina

* * *

Palau GÜELL, la genialitat de Gaudí

Molts barcelonins, pel fet de viure a Barcelona de manera permanent, sovint ens adonem que no coneixem alguns indrets, alguns aspectes, alguns edificis i/o curiositats que tenim a la ciutat que de tant normals i assumits que els tenim acabem desconeixent-los.


Moltes vegades els turistes visiten llocs de la ciutat que nosaltres encara no hem fet mai.  Això ens va passar ahir a nosaltres ja que finalment vam decidir anar a visitar el Palau Güell. Feia molt de temps que pensàvem fer-ho i ahir al matí ho vam realitzar. Ben d'hora ben d'hora ens hi vam acostar i vam fer la visita completa. Va ser una experiència gratificant, una meravella...

Sostre ceràmic de la zona de la cotxera

fermall pels cavalls

La zona de la cavallerissa és d'una gran presència, molt espectacular

 

Val a dir que en algun moment del recorregut de la visita a mi personalment em va agafar allò que en diuen "la síndrome d'Stendhal" (*)

(*) La síndrome de Stendhal és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions, quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística, pintures i obres mestres de l'art.

La quantitat d'art i de bellesa que hi ha a l'interior d'aquest magnífic edifici és tan gran que realment costa d'imaginar l'esforç, l'enginy, el treball dels artesans que hi van intervenir, els materials bellíssims, els vitralls, les fustes, els forjats, les pedres, etc. tots els elements super estudiadíssims i realitzats amb una pulcritud i una geometria realment sorprenents.

I tot això gràcies al mecenes de Gaudí, el senyor Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), nascut a Barcelona. Home d'una sòlida formació econòmica, jurídica, científica i humanista, va ser un empresari audaç, capdavanter, i fidel als ideals del catalanisme conservador.

El 1871 es va casar am Isabel López i Bru, filla del primer marquès de Comillas, amb qui va tenir deu fills. Va participar molt activament en la política catalana; va ser regidor de l'Ajuntament i diputat a la Diputació de Barcelona.

Eusebi Güell va ser un mecenes de les lletres i de les arts de Catalunya, mecenatge simbolitzat, sobretot, en la figura de Gaudí. La seva immensa fortuna li va permetre emprendre obres tant importants i costoses com aquesta que ens ocupa. 

L'amistat i la col·laboració d'ambdós personatges, Güell i Gaudí, va donar com a fruit algunes de les obres més reconegudes a escala mundial. No hi ha dubte que aquest Palau ocupa una lloc preeminent entre totes elles. Val a dir que l'enginy, la genialitat d'Antoni Gaudí, té aquí una de les més altes expresions de la seva originalitat i qualitat.

L'edifici, que es va construir entre el 1886 i el 1890, conté l'essència de l'obra de Gaudí i és imprescindible per entendre la seva arquitectura posterior. Introduí aquí solucions molt imaginatives, concepció de l'espai, tractament de la llum, detalls ornamentals de forja, ceràmica i vidre, pedra i fusta de gran originalitat i riquesa.

El Palau es va convertir en l'habitatge de la família Güell-López fins que es van traslladar al Park Güell.

El Palau va ser declarat patrimoni mundial per la UNESCO l'any 1984, en reconeixement al seu valor universal excepcional.

Als que ja coneixeu el Palau, no cal que us expliqui res més. Per als qui encara no el coneixeu, jutgeu per les imatges que vam poder captar amb el mòbil, i us recomano la visita, no en sortireu decebuts. Val molt la pena. Això si, aneu-hi d'hora, i si podeu, millor que no sigui en dia festiu. Visitar-ho amb poca gent va ser una delícia.

(aquí una visió del Saló central amb audició d'orgue inclosa...)
* * *

Dies d'incerteses...!!

En aquests moments i en aquests dies que tantes coses semblen complicades i impossibles d'aconseguir, m'ha frapat una frase que vull compartir amb tots vosaltres, i que per a mi obre una llum d'esperança. 

Una frase d'un home amb una fe cega en les possibilitats d'aconseguir un ideal, d'aconseguir allò que podia semblar una autèntica utopia...

"Tot és impossible, fins que passa..." 

(Nelson Mandela)

* * *