dilluns, 8 de febrer de 2016

BILBAO revisitat al cap de 40 anys... (01)

(panoràmica des del mirador d'Artxanda)
Feia temps que amb la M. ens dèiem que algun dia hauríem de fer un pensament i arribar-nos fins a Bilbao per conèixer de primera mà el tant famós museu Guggenheim, i de pas descobrir la nova ciutat que nosaltres només havíem trepitjat ara mateix fa la friolera de 40 anys...!!

I així ha estat, i aquest darrer cap de setmana vam agafar un Vueling i el dijous al matí ens vam plantar a Bilbao. Un cop deixades les maletes a l'hotel, la primera cosa que teníem desig de fer era anar a dinar al famós Café Iruña, que forma part del patrimoni monumental de la ciutat, tant pels seus valors estètics i arquitectònics, com pels sentimentals, ja que en els seus més de 112 anys d'història ha estat centre de reunió i de tertúlies de la societat bilbaina.











En una de les parets del local hi trobem aquesta ceràmica emmarcada amb el Menú que tantes vegades havíem sentit cantar quan èrem joves.

Camarero..., que hay para hoy?.
Un buen menú señor:
Solomillo asado con patatas fritas,
sopa de albondiguillas, caldo de tortuga,
sopa húngara, consomé de almejas,
gran cocido parisién, huevos al gratén.
Tenemos pollo asao, asao, asao, con ensalada, buen menú, buen menú, buen menú señor... etc.

Segur que algú de vosaltres encara recordarà la música de la cançó com em va passar a mi mateix.

Val a dir, però, que el menú que nosaltres vam tastar el dijous no ens va acabar de satisfer. Cuina ràpida i no massa ben elaborada. Potser la fama els ha deteriorat la qualitat, o almenys va ser la nostra impressió.

El local no deixa de ser curiós i espectacular... una reminiscència del segle passat que encara conserva tot el seu encant.
Per cert per acostar-nos al restaurant vam fer servir la xarxa del nou metro de la ciutat. Un metro molt funcional i modern, tant modern que fou dissenyat pel famós arquitecte Norman Foster, i malgrat que fou força controvertit en un principi, avui constitueix un dels símbols del Bilbao modern. En especial el disseny dels accessos protegits per una mena de carpes transparents de vidre i acer a les que el bilbains anomenen els "fosteritos".
En algunes estacions s'hi accedeix a través d'impressionants trams d'escales automàtiques, fins a tres trams seguits, que et porten a gran profunditat per salvar el nivell de la ria. Ens va recordar una mica el metro de Moscou.
En l'actualitat només hi ha dues línies, 1 i 2 que després d'uns trams conjunts es bifurquen a San Inazio, la L1 pel marge dret de la ria fins a Plentzia, i la L2 pel marge esquerra fins a Kabiezes.
El consorci del transport disposa d'una targeta Creditrans que serveix per tots els mitjans de transport, i funciona com una targeta de crèdit que és recarregable i d'on es van restant els imports dels viatges que vas realitzant. Cada vegada que utilitzes el transport, en validar l'entrada et recorda el saldo (crèdit) que et queda a la targeta, i quan s'esgota la pots recarregar en qualsevol de les màquines que hi ha a totes les estacions. A més el preu pagat per aquest mitjà té una rebaixa d'un 40% aproximadament. Ho vam trobar francament útil i interessant.
* *
Després de dinar vam decidir "patejar-nos" una mica el famós Casco Viejo de la ciutat. Vam travessar la ria pel pont de l'Arenal, no sense abans veure l'estació modernista del famós tren de via estreta, el Feve,
i arribem a la Plaça Arriaga, davant mateix del famós teatre del mateix nom.
Aquí ens va sorprendre gratament veure aquesta pancarta penjada d'un dels balcons de la que deu ser la seu d'EA (Eusko Alkartasuna).
Un primer passeig pels carrerons del barri vell, i les Siete calles, ja ens fa entreveure que allà i bull l'essència de l'ambient de bars i tapes, els pintxos que en diuen ells... i que aviat tastarem.
  Visitem també la catedral,

i finalment decidim tornar a peu fins a l'hotel que el teníem situat una mica allunyat, a prop del santuari o Basílica de Begoña, la patrona de la ciutat. 
Això queda dalt d'un turó en el barri de Santutxu i la pujada a peu fins a l'hotel ens va fer suar de valent.

Considerem que per ser el primer contacte amb la ciutat avui ja en tenim prou, i decidim quedar-nos per l'hotel gaudint dels seus salonets i butaques confortables per acabar de passar el que queda de vespre abans del sopar.

* * *

Demà vindrà el plat fort, ja que al matí pujarem dalt la muntanya d'Artxanda per gaudir de la vista panoràmica de la ciutat, després baixarem per visitar el famós museu Guggenheim, dinarem al Casco viejo, i a la tarda tenim la intenció d'anar a veure el famós Puente Vizcaya, patrimoni Mundial per la Unesco, el pont transbordador més antic del món, inaugurat el juliol del 1893.

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin