divendres, 26 d’octubre de 2007

Marrakech: la Vall d’Ourika... (05)

Després de la llarguíssima excursió d’ahir, avui tercer dia d’estada al Marroc, sortim per fer una visita més curta i agradable cap a la Vall d’Ourika. Aquesta vall s’endinsa en una seixantena de kilòmetres cap al peu de les muntanyes de l’Atlas i a poc a poc, passant per diversos probles berbers, va agafant l’aspecte d’una agradable vall pirinenca amb el riu al costat i ple de camps de conreu i arbres fruiters.

De seguida arribem al poblat d’Aghmat, que fou capital del petit principat fundat pels berbers.

Aquí tindrem una experiència molt agradable ja que el nostre guia l’Abdul, ens porta a visitar la casa d’una autèntica família berber que ens rep amb molta hospitalitat i ens obsequia amb un ritual de la cerimònia del te. Molt interessant.

El patriarca de la casa, un home de mitjana edat, no sabem exactament quantes esposes deu tenir, ja que a part de la més gran que sembla ser la mestressa, hi ha moltes dones joves i moltes criatures petites...




Després d’aquesta agradable experiència, en sortir de la casa berber ja comencem a notar la pressió dels venedors de polseres i collarets que ens persegueixen insistentment fins a l’autocar, però això només serà un tastet del que ens espera més endavant.

La parada següent la fem en un poble més amunt de la vall que avui dijous, celebra el seu mercat setmanal. Aquí l’experiència viscuda va ser d’allò més impactant,

no solament per l’espectacle d’un mercat autènticament ètnic d’un poble berber,

sinó en especial per la pressió insistent i enganxosa dels homes que intentaven vendre els seus collarets i pulseres a tots nosaltres.

Jo particularment, i també la Marta, vam tenir una experiència bastant desagradable. Tot comença amb un bon rotllo, allò de “hola amigo, bienvenido, yo te ayudo, yo te hago de guia y te explico todo”. Encara que li diguis que ja portes un guia i no et cal, ell va a la seva, t’agafa de l’espatlla i et segueix per tot arreu com una lapa. Arriba un moment que no et deixa gairebé ni fer fotos, especialment quan comença la tàctica de voler-te vendre tota la mercancia que porta a sobre, collarets i més collarets,... “para tu hija, para tu esposa”...

Li dic que no li penso comprar res, però ell no para, “amigo, para tu hija, para tu esposa”...

Arriba fins i tot a penjar-me els collarets al meu braç a la que bades una mica. Li dic que no, que no li compraré i faig el gest de llençar-los a terra per veure si es desdiu, però ni així... Comencem a sortir del mercat en direcció a l’autocar, tots ben agobiats de compradors com si fossin mosques...

I quan veu que realment no li compraré res, aleshores canvia radicalment d’actitud i comença a dir-me que no tinc paraula, que ell m’ha ajudat, jo li dic que no calia que ho ha fet perquè ha volgut, etc. etc., i finalment la traca final, em diu que sóc un racista. Aquí ja m’emprenyo i vaig directament a buscar l’ajuda del nostre guia que anava una mica per davant. Quan veu que parlo amb el guia, el meu acompanyant “emprenyador” s’esfuma com per art de màgia.

El guia, l'Abdul, ens comenta que és una llàstima, però que això és així sempre amb els visitants turistes. Ja hem fet l’experiència una vegada i d’ara endavant és qüestió de fer-se fort davant dels intents d’aquesta pobra gent de vendre’ns qualsevol cosa. Ens recomana sempre que es millor comprar en les botigues, regatejant tant com volguem, això sí, però no deixar-se emportar per l’art d’encantament d’aquests venedors ambulants... Hem sortit ben escaldats de l’experiència de la visita al mercat berber.

Vam seguir l’itinerari fins una zona més alta del riu Ourika on hi ha uns ponts penjats que travessen el riu. El paisatge és plenament alpí i el riu baixa alegrement de les muntanyes de l’Atles. Després de fer unes quantes fotos i abans que ens tornin a atacar els venedors, que ens segueixen amb motos i fins i tot en furgonetes, tirem avall cap al restaurant.


Dinem en un restaurant a la vora del riu, en una terrassa molt agradable amb vistes al riu i als cims lleugerament nevats, una mica enfarinats, del cim de l’Atlas.


Després de dinar tornem cap a Marrakech, ja que aprofitarem la tarda per visitar amb més calma els “souks” mercats dels artesans i també la Madrassa (Medersa) Ben Youssef, una autèntica filigrana arquitectònica.


Els mercats dels artesans estan agrupats per oficis, hi ha el mercat dels serrallers, amb un aprenent del Barça...!

dels fabricants de babutxes,

els fusters,

els dels teixits,

els de les pells, etc. etc.,

i el mercat de les olives.

Tot mol abigarrat en carrerons molt estrets. Fem algunes petites compres i tot seguit ens encaminem a visitar la Madrassa Ben Youssef.

Aquesta madrassa, encara que la seva funció principal va ser la d’una escola corànica, ha funcionat com una universitat fins el 1962. Va ser fundada al segle XIV. Té un gran pati central amb un estany al centre i les façanes ricament ornamentades amb estucs, rajoles de molts colors i fusta de cedre.


Sortint de la visita a la Madrassa, vam circular altre cop pel laberint dels mercats –zocos- fins arribar a la plaça Jemaa el-Fna, per veure una mica més l’ambient que s’hi respirava aquella última hora de la tarda.


Espectacular com sempre.


A la nit assistim a un sopar amb espectacle folklòric amb danses,

joves acròbates, etc.

video

que va resultar força interessant i digne, especialment el tema dels cavalls àrabs

dels que ja vaig parlar en el Post (01), on trobareu una petita filmació.


1 comentari:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hi havia d'haver estat a Marràqueix aquest setembre, però malalties de familiars propers m'ho han impedit.

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin