Això d’estar jubilat és realment un privilegi que, per altra banda, ens hem guanyat a pols després de tota una vida de treball. Però té coses molt positives com la de permetre d’anar sempre a contra corrent de la resta de persones. Per això la meva dona M. i jo vam decidir fer el post-pont de Sant Joan, és a dir, sortir cap al Pirineu el mateix dia de Sant Joan i quedar-nos fins dissabte.
I realment l’espectacle ha estat molt i molt gratificant.
Van ser tres dies complets al Pallars que vam dedicar a visitar cada dia una de les tres valls, la Vall Farrera el primer dia, les Valls d’Àneu amb la capçalera de la Noguera pallaresa el segon dia, i la Vall de Cardós i Tírvia el tercer dia.
L’estada la vam fixar a un hotel de la Ribera de Cardós. Un hotel molt recomanable, amb un tracte familiar molt càlid, amb piscina i tot, que ens permetia refrescar-nos després de les caminades, i amb l’afegit que en ser poca gent els estadants, en ocasions vam ser tres persones, el tracte va ser molt amical, com si fóssim gairebé de la família. L’hotel el regenten tres germans de la tercera generació de la família que el va inaugurar l’any 1936. Fa per tant més de 70 anys que funciona. Té quelcom de característic, ja que generació darrera generació ha anat dipositant en l’establiment tot de coses personals, objectes, records, pintura, fotografies, llibres, figuretes de pessebre, antiguitats, etc. etc. tot plegat fa del lloc un espai càlid i gairebé museístic. Per destacar de manera important que té una espléndida biblioteca i sala de lectura com mai havíem trobat abans en cap hotel.
Per fer un petit tastet de com estava el Pallars, la muntanya en general,
posaré algunes fotos més
significatives que puguin donar una idea de
l’exhuberància d’aigua, de flors, de vegetació que hem trobat.
Tot gràcies al bé de Déu d’aigua que durant gairebé quaranta dies ens ha caigut a sobre.
La Vall Farrera
i després de la caminata, rés més estimulant que ficar els peus a l’aigua que...
–carai, està congelada...!!!-
Al cap de la vall, a Àreu, visitem l’ermita de Sant Feliu de la Força, del segle XI.
Algunes cases del poble semblen talment tretes d'un pessebre...
Les Valls d’Àneu
Vam començar la caminada al peu del refugi de Bonabé
Vam arribar fins a les Bordes de Gil i del Pubill....
i després d’una bona remullada de peus al riu, tornem cap avall...
La Vall de Cardós
Esterri de Cardós i Ginestarre, que en la seva església encara conserva part de les pintures romàniques de l'absis reproduïdes
Al matí següent, volíem arribar-nos a les Bordes de Noarre, però un temps una mica rúfol i emboirat ens ho va impedir. Vam visitar però la Pleta del Prat, estació d’esquí, un lloc esplèndid,
on un helicòpter feia treballs de trasllat de materials per consolidar la muntanya del risc d'allaus.
Abans que ens caigués al cap, vam marxar de l’indret i vam anar a visitar els pobles de la riba dreta de la Vall de Cardós: Surri, Bonestarre, i Estaon.
Finalment vam encaminar el cotxe i els peus cap a Tírvia
per visitar el Bosc de Virós i les seves bordes on hi pastaven un magnífic grup de cavalls...
* * * * * *
Una de les satisfaccions de la sortida va ser comprovar l’estat òptim dels pantans, plens pràcticament al cent per cent. Mireu sino quin goig fa veure el desguàs del pantà de Sant Antoni a Talarn, que forma aquesta cataracta impressionant...
Desitjo que aquest tastet us hagi agradat, i us animo a visitar el nostre Pirineu en aquests mesos per gaudir de la meravella i exhuberància de la natura.
1 comentari:
No hi ha dubte que saps aprofitar els avantatges de la jubilació. Molt bon reportatge i, pel que veig, millor vivència.
Que duri.
Publica un comentari a l'entrada