"De la feblesa del cos"

Aquests dies, després de llegir un dels blogs amics que es titula “De la levedad del ser”, i després de llegir també la darrera aportació de la M. al seu bloc Todoreh, “Plaers quotidians”... m’ha vingut al cap un pensament sobre la “feblesa del cos”... que no és cap plaer precisament. M’explico...

Hem estat uns dies de vacances a la costa brava, i un dels dies tot passejant pel poble i fent fotografies, vaig ensopegar amb una d’aquelles pilones tan simpàtiques que posen els ajuntaments per impedir que els cotxes aparquin, però amb tant mala fortuna que el cop em va desequilibrar i vaig caure a terra, rascant-me però tota la part davantera de la cama amb la pilona.

Un jove molt amable es va acostar per ajudar-me a aixecar, però no va caldre, ja que jo en un bot ja vaig ser altre cop dret, afortunadament encara estic força àgil, però en aquell moment, per uns instants, em vaig sentir molt i molt iaio... (ja et venen a rescatar del terra..., han vist un iaio que queia per terra, ai làs...!!)

La ferida-rascada que em vaig fer no semblava gaire important. Una mica de sangueta, ho vaig netejar amb aigua oxigenada i m’hi vaig posar mercromina blanca. A l’endemà vam anar a la platja amb normalitat pensant que l’aigua del mar i el sol tenen poders beneficiosos i curatius, els dies següents també, però..., al tercer o quart dia aquella ferida anava agafant un color estrany. Vam anar al metge de guàrdia al CAP i van diagnosticar que allò s’havia infectat i després de fer-me la cura adequada em van embenar la cama del peu fins a sota genoll, i senyor, s’ha acabat banyar-se...!!.

Aquí és on comença la meva reflexió. El nostre cos és un mecanisme perfecte, si tot va bé funciona a la perfecció, però, ai... en el moment que una petita anomalia, un petit accident, ve a trastocar la nostra quotidianitat, tot es complica. Ara no et pots dutxar. Hem de fer com 50 anys enrera, rentar-nos per parts, ara els peus, ara les mans, després les aixelles, la cara i el culet.. tot per parts. La mobilitat també es veu reduïda, no camines amb soltura, et fa mal la ferida, costa vestir-se i calçar-se, etc. etc.

Constates de seguida “la feblesa del cos”. Una petita alteració de la normalitat et fa veure les limitacions que el cos experimenta, i sort que estic parlant d’una simple ferida en una cama que ha donat feina per cicatritzar a base de cures dia si dia no, però ja no vull ni imaginar la limitació i la sensació d’impotència que s’ha d’experimentar quan les ferides o els traumes d’un accident o d’una malaltia greu et poden arribar a condicionar el cos i la vida.

Tenim un sol cos, una maquinària perfecte, però és fràgil, i feble, i hem de tenir molta cura d’ell. Altrament les complicacions poden arribar a fastiguejar-nos i a complicar-nos bastant la nostra quotidianitat.

(reflexió de final d'estiu després d'unes vacances a la platja...)

* * *

(*) Avui, però, ja m'han donat l'alta. Ja porto la ferida destapada amb només una tireta, ja m'he pogut dutxar després de 12 dies de no fer-ho. Al·leluia...!!, quina sensació tan agradable.