Altre cop la feblesa, els metges i les infermeres

Fa exactament un any, per aquestes mateixes dates (vegeu aquí), parlava de la Feblesa del cos amb motiu d'una caiguda fortuïta que vaig fer en plenes vacances a la Costa Brava, que em va portar unes certes complicacions i limitacions.

També ara fa uns quatre mesos vaig parlar de metges i infermeres (vegeu aquí), amb motiu d'una intervenció quirúrgica per arreglar una hèrnia. I avui justament hem de tornar a parlar del mateix, ja que acabo d'arribar de la clínica on m'han hagut de reparar l'altre hèrnia que es va trencar poc després d'haver arreglat la primera... I quina llauna...!!!.

Entremig dels ais i uis que et produeix el post-operatori, i desitjant que aquests primers dies passin el més ràpid possible, no puc deixar de pensar en allò que ja vaig dir en els meus posts anteriors:

Constates de seguida “la feblesa del cos”. Una petita alteració de la normalitat et fa veure les limitacions que el cos experimenta, i sort que estic parlant d’una intervenció relativament simple, però ja no vull ni imaginar la limitació i la sensació d’impotència que s’ha d’experimentar quan les ferides o els traumes d’un accident o d’una malaltia greu et poden arribar a condicionar el cos i la vida.

I també vull tornar a recordar altre cop això:

Tot això m'ha fet pensar en la sort que tenim en aquesta nostra societat de tenir tant a prop, sempre que els necessitem, els metges, les infermeres, els hospitals i tota la seva infraestructura. Són gent amb els que no voldríem tenir massa tracte sovint, però que quan els necessitem, constatem que responen a la perfecció i amb una gran professionalitat.

Potser em repeteixo una mica, ja em perdonareu, però estar inactiu a casa controlant el dolor com bonament es pot i esperant que passin els dies per anar oblidant el "trauma" que tota intervenció representa, és una situació no gaire estimulant. Sort que aquest món blocaire ens proporciona distracció, informació, i entreteniment a dojo. Fins i tot és tant estimulant que m'ha mogut a fer aquest post avui, quan pensava que em passaria una setmana inactiu, estirat damunt d'un llit o d'un sofà esperant que les tibantors i punxades del post-operatori vagin cedint d'intesitat.

Ara us deixo, doncs, i vaig a prendre la meva dosi de Paracetamol...

* * *