dilluns, 20 d’octubre de 2014

MONDARIZ, la Galícia profunda... (02)

L'actualitat política del nostre país es tant trepidant que fa que els dies i les setmanes ens passin en una revolada, sempre pendents dels darrers esdeveniments, de les darreres declaracions, dels darrers moviments dels polítics, i de les darreres atzagaides del nostre bel·ligerant Govern espanyol...

Això ha fet que la meva crònica de la darrera estada a Galícia hagi sofert retards sobre la freqüència prevista, i en broma en broma ha passat ja més d'una quinzena des del darrer capítol que vaig publicar el 29/09.



Reprenem, doncs, el fil de la narració i, tal com apuntava al final del capítol anterior, a l'endemà, i en funció del temps, que era gris i emboirat, vam decidir encaminar-nos a conèixer un paratge de la Galícia interior profunda. 

Sortim des de la residència de Panxón, a la praia de Patos, per encaminar-nos cap a la localitat de Porriño, per agafar l'autopista A-52, direcció Ourense.
La veritat és que l'embolic de carreteres i autopistes es força notable en aquest indret, i no ens va ajudar gens la veu -sempre antipàtica- del GPS que ens va fer sortir abans d'hora de la bona ruta.

Durant força estona vam estar tontejant carreteres interiors amunt i avall, fins que, després de desfer un tram de l'itinerari recorregut i refer la situació, vam trobar finalment la bona carretera interior que a través de Ponteareas ens portaria finalment fins al balneari de Mondariz.

La primera impressió en arribar a l'indret és que allò és un racó de món mig abandonat i força solitari. No es veu un ànima per enlloc, encara que hi ha força cotxes i costa una mica d'aparcar. 

Molts locals es veuen tancats, fa talment la impressió que un cop passat el mes d'agost, estem ja dins la primera setmana de setembre, és dijous dia 4, i allà sembla que ja tothom ha fugit. Ens preocupa fins i tot la primera impressió que no sabem si trobarem algun lloc potable per dinar que no sigui el mateix balneari super exclusiu i, evidentment, força car.

Com que encara es molt d'hora, un cop aparcat el cotxe, comencem l'exploració a peu dels voltants del balneari. Hi ha un petit circuit peatonal que el fem sencer per fer temps, i també per anar situant-nos en el complex del balneari. La natura comença a estar tardoral, en especial els fantàstics castanyers que trobem pel camí...











Aquest Balneari són una sèrie d'antics edificis, força impressionants, força antics i restaurats, alguns d'ells semblen tancats, altres estan en funcionament, però tampoc hi ha una afluència important de gent.

Entrem dins la recepció del Balneari per tafanejar una mica i veure els serveis que hi donen. Ho podreu veure també en l'enllaç que us he posat al principi.



I després anem a veure l'indret on brolla la font, la font de Gandara, a sota d'aquesta mena de templet on hi ha el manantial propiament dit d'aquesta aigua, per provar-la. 

El gust és una mica picantet i no gaire fort, una mena d'aigua amb gas, contràriament a la seva olor que és una mica forta i un pel desagradable. 
Si voleu saber de quin tipus d'aigua es tracta i les seves propietats organolèptiques, (vegeu aquí).

Els fundadors d'aquest gran complex van ser els germans Peinador (vegeu).





Assegut al costat de la gran estàtua en bronze del fundador, em sento com una mica petitet...
Després de passejar una bona estona, i de fer unes quantes fotos, ens disposem a triar un lloc per dinar i diria que, afortunadament, aquest cop la vam encertar de ple. 

Tot i així vam estar pràcticament sols en l'acollidora terrassa d'un petit restaurant. Un dinar íntim i melancòlic, sota les fulles ja incipientment tardorenques d'unes vinyes emparrades, en un indret perdut de la Galícia profunda. 

 Què més pots demanar?. 

Acabat el dinar i el cafè, uns instants de bon repòs, i altra cop carretera i autopista, aquest cop sense fer cap marrada, fins a la nostra destinació a Panxón-Nigran.
* * *
Encara vam tenir temps d'anar a passejar per la magnífica i llarguíssima praia de Amèrica, a Panxón, i un servidor va aprofitar per a prendre un bany...







Tota una immensa platja per a mi solet... però d'aigües gelades...
són les delícies de la costa galega...

* * *

1 comentari:

joan antoni de luna ha dit...

Ai els balnearis!, després del seu boom elitista de finals de segle XIX i principis del XX, ara sobreviuen gràcies al INSERSO

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin