Fou un concert molt viscut, molt sentit, molt emocionant. Tant pel contingut, el seu repertori més conegut, com també per la magnífica cantata de Dietrich Buxtehude (1637-1707) que amb acompanyament d'un petit quartet de corda, vam realitzar amb tota l'emoció del món, i en el marc incomparable de la capella de Santa Àgata.
Hi havia un element afegit que li donava més transcendència al concert, el comiat del seu director, en Quim Manyós, que després de 10 anys de ser l'ànima del cor, ens deixava per motius personals.
Segurament molts dels que pugueu llegir aquest Blog ja coneixeu la meva activitat en aquest camp del cant coral, però molts potser encara no ho sabíeu. Ara us explico una mica el què i el com d'aquesta afició.
Vaig unir-me a la coral quan ja portava uns pocs anys de rodatge, per dos fets circumstancials, el primer perquè en una revisió mèdica de la meva gola sovint enrogallada em recomanaven que l’exercités sovint tot cantant davant del mirall o a la dutxa... tot plegat semblava molt prosaic...
El destí va voler que en un dels molts trasllats que el CPCPTC del Departament de Cultura de la Generalitat on treballava, va sofrir durant la seva singladura, ens portés a compartir edifici al passeig de la Banca, amb els companys de la D.G. de Política Lingüística. Ells havien format la coral Drassanes, i alguns companys del Servei de Cultura tradicional ens hi vam apuntar.
El destí té aquestes coses, i el resultat ha estat una experiència meravellosa, única. Cantar al cor té unes vivències molt especials, sovint plenes d’emoció. Us haig de confessar que a vegades gairebé em venen les llàgrimes als ulls i se’m trenca la veu, algun cop m’ha passat en els concerts .... (pssstt... no li digueu al Quim) -en Quim és el director-.
El destí té aquestes coses, i el resultat ha estat una experiència meravellosa, única. Cantar al cor té unes vivències molt especials, sovint plenes d’emoció. Us haig de confessar que a vegades gairebé em venen les llàgrimes als ulls i se’m trenca la veu, algun cop m’ha passat en els concerts .... (pssstt... no li digueu al Quim) -en Quim és el director-.
Actualment hi ha un parell de cançons del darrer repertori que em produeixen aquest efecte cada vegada que les cantem, la Signore delle cime,
i també l’Hymne a la nuit. Quan les tres veus canten aquelles estrofes –que els baixos escoltem en silenci- de: J’aime ton manteau radieux... i Sois compatisante pour lui... Es crea aquella harmonia tan especial, tant subtil que m’emociona profundament. Quan els baixos hem de reprendre la frase: Ton calme est infini, ta splender est immense... L’emoció m’ennuega i sovint no puc articular paraula....
Veieu perquè dic que cantar a la coral és una experiència singular i única.
Gràcies a totes i a tots que cada dia feu i fem possible aquest miracle, i en especial al Quim que ha fet possible que sentim aquest goig i aquestes emocions. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada