Croàcia - Bòsnia i Hercegovina - Montenegro, terres balcàniques martiritzades que, a poc a poc, van sortint del caos i el malson de la guerra...(00)

Amb un grup d'amics amb els que acostumem a viatjar junts, aquests darrers dies hem anat a conèixer alguns dels països balcànics que fa pocs anys van conquerir la seva independència.


Hem començat per Croàcia, que l'hem recorregut de baix a dalt i de dalt a baix.


Començant per Dubrovnik (la perla de l'Adriàtic) fins a la capital Zagreb i retornat per la costa per Rijeka i Zadar i Split, altre cop fins a Dubrovnik. 

 Ciutat sempre en bullició on entremig de la multitud de turistes i dels espectacles de carrer pots trobar músics, cantaires i personatges tan estrafolaris com aquest que veieu una mica més avall que toca la flauta...


De camí cap a Zagreb vam poder visitar el meravellós Parc nacional dels llacs de  Plitvice, declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat el 1979, per la Unesco, amb les seves múltiples cascades i llacs, del que en parlarem més endavant.

Després visitàrem Zagreb la capital, i a l'endemà ens vam traslladar per la tarda fins a Opatija i Rijeka, en el golf que forma a dalt de tot el mar Adriàtic.

L'endemà seguírem fins a Zadar, Trogir i Split, ciutats totes elles situades a la bellíssima costa de l'Adriàtic.

restes arqueològiques, Zadar

detall del portal romànic de l'església de Sant Lovro
o de Sant Llorenç, a Trogir

A Split, durant tot un matí, vam visitar l'impressionant Palau d'estiu de Dioclecià, 

acabat l'any 305 d.C.

i on vam tenir la sorpresa de poder escoltar en viu les magnífiques veus d'un grup que cantaven cançons tradicionals dàlmates, anomenat "klapa vestíbul" perquè actuaven al lloc que era el vestíbul del Palau de l'emperador Dioclecià

 (vegeu aquí una de les cançons que van interpretar davant nostre)

A la tarda del mateix dia ens vam traslladar, creuant fronteres, fins a Hercegovina, per residir-hi durant un parell de nits, i hem conviscut a Mostar amb els horrors de la darrera guerra, amb la presència encara ben viva dels seus edificis visiblement metrallats i alguns totalment rebentats.

Tot just fa ara 20 anys que van sortir d'aquell infern de lluites fratricides entre les diferents comunitats que viuen a Mostar.

Actualment sembla que han arribat a conviure amb una pau més o menys estable després dels acords internacionals, però aquesta pau potser molt trencadissa en qualsevol moment.

El Pont vell (Stari Most) d'on reb el nom la ciutat de Mostar, fou destruït el 9 de novembre de 1993, durant la guerra, i es va convertir en un símbol del conflicte que durant tres anys va destruir el país. D'aquesta manera es va enderrocar el símbol de la convivència entre les tres cultures de les que la ciutat havia estat sempre un exemple ben clar.

El magnífic i simbòlic pont d'unió de les tres cultures es va refer amb ajut de la Unesco i es va reinaugurar l'antic pont que havia estat construït pels arquitectes turcs cinc segles abans.

Ara mateix, les tres comunitats de la ciutat conviuen aparentment en pau. Els Serbis (de religió ortodoxa), els Croates (de religió catòlica), i els Bosniacos (de religió musulmana), però quan poden competeixen soterradament entre elles per veure qui edifica més esglésies, més mesquites, les creus més altes o els minarets més impressionants.

Déu vulgui i hi faci més que nosaltres, perquè d'un dia per l'altre no es tornin a enfrontar i barallar tant brutalment com ho van fer fa ben pocs anys.

Viure uns dies a Mostar i passejar pels seus carrers i per la ciutat antiga, travessant d'un cantó a l'altre l'antic i famós Pont Vell que fou brutalment destruït, ha estat una experiència ben especial, vius com a turista entremig d'un poble, d'uns homes i unes dones que porten al seu rostre la imatge del dolor, de la por, i això causa una sensació ben estranya... almenys a mi m'ho va causar, i així ho vaig viure...

L'endemà vam visitar el Santuari Marià de Medugorje, on multitud de joves celebraven una trobada-festiva de la qual en parlaré més endavant.

Finalment vam sortir de Bòsnia i Hercegovina per tornar altre cop cap a Dubrovnik on vam passar les dues darreres nits de la nostra estada. Per la tarda encara ens vam embarcar cap a l'illa propera de Lokrum on alguns vam poder gaudir d'un magnífic bany a les aigües transparents de l'illa.

L'endemà vam creuar una nova frontera, després de llargues cues per entrar i de controls de passaports per part de la policija croata, per conèixer Montenegro, la tercera nació balcànica del nostre viatge,  que visitàrem fugaçment.

La part més interessant de la visita va ser conèixer la magnífica Badia de Kotor, considerat com el fiord més meridional del continent. Allà en una petita barca ens traslladem fins a la diminuta illa de la roca on podem visitar l'església dedicada a la Mare de Déu de la Roca (Gospe od Skrpjela) just davant del poblet de pescadors de Perast .

Després seguim viatge fins a Kotor on fem una breu visita guiada. Dinàrem a Budva -visto i no visto- i de retorn altre cop cap a Croàcia, Dubrovnik, amb creuament de fronteres, aquest copo sense aturar-nos.

L'horari del vol del darrer dia encara ens va permetre gaudir d'un matí lliure que alguns vam aprofitar per banyar-nos altre cop a les transparents aigües de l'Adriàtic, i d'altres per tornar a Dubrovnik per afers diversos.

Camí de l'aeroport vam dinar al bonic poble de Catvat i cap a l'avió que ens retornà en un parell d'horetes a Barcelona.

* * *

Volia, abans d'acabar aquesta primera crònica "tastet" abreujat del nostre viatge, fer una menció especial del nostre guia Juan Carlos, home nascut a l'Uruguay però afincat a Croàcia de fa molts anys, que inicialment no va encaixar gaire bé en el grup per la seva peculiar manera de dir i explicar les coses i la història d'una manera insistent i monòtona, però que al final es va anar integrant al grup i nosaltres amb ell, i va acabar essent una persona gairebé entranyable, i que tot el grup va coincidir a valorar com un bon guia i un bon company de viatge.

Així li vam expressar i ell també va reconèixer que el nostre havia estat un dels millors grups que mai havia tingut, o potser fins i tot, el millor. Crec que, tant ell com tots nosaltres, vam arribar a fer una bona simbiosi i això va fer que el viatge fos un èxit.

Des d'aquí, vull fer arribar el nostre agraïment al "JuanCa". 

Guardarem un bon record d'ell, el nostre guia per terres balcàniques

* * *

Amb aquesta llarga pinzellada acabo aquest inventari com un "tastet" del que han estat aquests deu dies voltant per terres balcàniques i de la costa dàlmata.

Amb més calma i detall, aniré desgranant algunes de les visites i de les meravelles d'art i de paisatge que hem pogut contemplar durant aquests dies. Si teniu paciència i aneu visitant el Blog de tant en tant, anireu trobant novetats...

* * *

• La història continua aquí... (enllaç 01)