dimarts, 5 de febrer de 2013

BAEZA i ÚBEDA, ciutats renaixentistes, Patrimoni de la Humanitat...

  • La història comença aquí
El complement cultural de la nostra escapada de naturalesa per terres andaluses a la Serra de Cazorla, fou la possibilitat de conèixer aquests dues ciutats molt properes l'una de l'altra de la província de Jaén.

Plaza del Pópulo i Arco de Villalar
Baeza en l'actualitat és coneguda per la producció d'olives i olis i especialment pel seu important llegat monumental, i també per ser una plaça universitària des del segle XVI, i avui en dia, també té una de les seus de la Universitat Internacional d'Andalusia.

façana Universitat


claustre de la Universitat
En aquesta Universitat Antonio Machado va impartir classes durant set anys...
Encara es conserva l'aula amb seva taula i les làmines de l'època


 












 






Anomenada també com a "Nido Real de Gavilanes" pel romancer, va ser un punt clau en la conquesta de al-Andalus pels reis cristians, passant definitivament al regne de Castella el 1227.

 


La possessió del seu Alcázar (considerat inexpugnable) va assegurar la reraguàrdia castellana, a la vegada que va suposar una amenaça constant pels regnes islàmics situats a l'oest i al sud del Guadalquivir.


Una amenaça que es va fer efectiva durant els més de dos segles de lluita fronterera, que van transcòrrer entre la incorporació de la ciutat al regne de Castella i la caiguda del Regne nazarí de Granada, 1492.

l'Ajuntament
l'Ajuntament, magnífic edifici plateresc


detall de la cornisa i façana
escales catedral
  Molts dels almohades (*) que ocupaven aquestes terres van ser expulsats pels reis cristians, i molts dels de Baeza es van refugiar a Granada en el barri que avui coneixem com  l'Albaicin (descendents de Baeza). Segons alguns lingüistes deu el seu nom actual als pobladors de la ciutat de Baeza que, un cop desterrats d'ella, tras la batalla de les Navas de Tolosa, s'assentaren en aquesta zona de Granada fora de les muralles existents.
 
(*) Els almohades (en llengua àrab: الموَحدون, Al-Muwahhidun) «els que reconeixen la unitat de Déu», o Banu Abd al-Mumin (en àrab: بنو عبد المؤمن') foren una dinastia marroquina d'origen bereber que dominaren el nord d'Àfrica y el sud de la península Ibèrica desde 1147 a 1269.

Per acabar, veieu una de les grans curiositats que pots trobar per aquestes terres...


* *



També la ciutat d'Úbeda fou declarada Patrimoni Cultural de l'Humanitat per la Unesco, l'any 2003, a causa de la qualitat i la bona conservació dels seus nombrosos edificis renaixentistes i del seu singular entorn urbanístic.

La sacra Capella del Salvador


La Sacra Capella del Salvador del Món és un temple construït sota patrocini de Francisco dels Cobos com panteó del seu palau de Úbeda ( província de Jaén ), a l'actualment anomenada Plaça Vázquez de Molina .
Manada construir en 1536 , formava part d'un extens programa artístic (del qual formaven part el seuPalau , una Universitat i un Hospital ) destinat a encastellar la fama, la fortuna i la glòria personal que havia assolit el secretari personal de Carles V , per la construcció del qual va recórrer a artistes de primer nivell. 
El projecte inicial es va encarregar a Diego de Siloé , mentre que la realització va córrer a càrrec de Andrés de Vandelvira a partir de 1540 . El temple va ser consagrat en 1559 . El seu primer capellà va ser el Degà Ortega, per a qui es va construir el gran palau que hi ha a l'esquerra de la façana principal de la capella. 




La Sacra capella del Salvador (una joia que aquí sota veiem amb més detall)
 Detalls de la capella i la seva sagristia:
porta en angle a la sagristia
sostre sagristia


El Salvador va ser l'empresa més ambiciosa de tota l'arquitectura religiosa privada del Renaixement espanyol . Declarat monument històric-artístic el 1931, s'ha convertit, al seu torn, en un dels més divulgats símbols d'aquesta ciutat Patrimoni de la Humanitat .



Úbeda és la capital de la comarca de "La Loma", i el centre neuràlgic de l'olivar i de la producció d'oli, un dels majors productors i envasadors de la província de Jaén de l'oli d'oliva, la pedra angular de tota la seva economia. De fet la comarca de La Loma és la major productora mundial, amb un 15% de tota la producció d'oli del món.

És també l'anomenada ciutat "de los Cerros" per la famosa expressió de 
"andarse por los cerros de Úbeda" (*).
Santa Mariade los Reales Alcázares, que visitarem més tard...
 Després de la conquesta final de Baeza pels castellans, el 1233 Úbeda fou conquerida també definitivament pel rei Ferran III de Lleó i de Castella, anomenat el sant.

Església de Sant Pau
 


Úbeda va patir un llarg setge iniciat el 6 de gener de 1233 i acabat el juliol del mateix any. La ciutat es va rendir ja que no podia rebre auxilis d'al-Mutawakkil Ibn Hud, revoltat contra els almohades i reconegut per gran part de l'Àndalus; la població musulmana, d'acord al pacte de rendició, va poder abandonar la ciutat amb els seus bens, escortats i protegits pels castellans sota garantia del rei.

Palau del Concejo o Ayuntamiento Viejo, actual conservatori
El rei Ferran III va reconquerir tot el territori d'Andalusia, exceptuant el Regne de Granada, sent importants les preses de les ciutats d'Úbeda; Còrdova, el 1236; Jaén, el 1245; i després de derrotar la flota musulmana a la Batalla del Guadalquivir,  Sevilla, el 1248, aquesta última amb l'ajut del rei Jaume I el Conqueridor.

Visitem, abans de deixar la ciutat, l'interior de la església de Santa Maria de los Reales Alcázares:

 
 
 
 
 
 
 


I amb la llum del crepuscle, abandonem la ciutat, no sense abans deixar-vos l'explicació sobre el significat dels cerros de Úbeda (aqui sota)

* * *
(*) Cerros de Úbeda
El popular dicho de irse ó "andarse por los cerros de Úbeda" tiene su origen en la reconquista a los Almohades de la ciudad jiennense de Úbeda, acontecida en 1233.
Parece ser que uno de los más importantes capitanes del rey Fernando III el Santo, el tal Álvar Fáñez (alias el Mozo), desapareció instantes antes de entrar en combate y se presentó en la ciudad una vez que ésta había sido reconquistada. Al preguntarle el rey dónde había estado, el otro, ni corto ni perezoso, contestó que se había perdido por los cerros de Úbeda. 
La frase fue tomada irónicamente por los cortesanos, pues los cerros de Úbeda, aunque tienen entidad, no son suficientemente grandes como para justificar el extravío de los soldados y se perpetuó como signo de cobardía.
Actualmente se usa cuando alguien interviene en una conversación con algo que no tiene nada que ver con lo que se está hablando. Otra versión del mismo hecho cuenta que Álvar Fáñez se había enamorado de una mora, y por eso faltó al ataque, al estar citado a la misma hora con su enamorada.
* * *


LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin