dissabte, 3 d’agost del 2013

De Menorca al Pirineu, a reviure els orígens...

Aquest estiu no hem fet cap viatge extraordinari, vuit dies de platja a Menorca, i ara vuit dies de muntanya al Pirineu aragonès.

Però l'estada al pirineu ha tingut unes vivències especials aquesta vegada.
Hem anat a residir uns dies a la casa pairal de la família Sorrosal, "Casa Parda".
Allà hi van néixer el meu pare, el meu avi i el meu besavi.

El meu cosí-germà Rafael, que encara hi resideix com a hereu, va tenir la bona pensada, juntament amb les seves dues filles, de transformar i acondicionar la casa per a turisme rural. (vegeu)

Així, doncs, vam voler conèixer d'aprop aquesta millora i transformació de la casa i ens hem instal·lat allà durant uns vuit dies.

A més el destí capriciós ens ha volgut ajudar amb un fet insòlit, i és que aquest any 2013 s'acompleixen exactament 400 anys de l'existència de la casa, com podem apreciar en l'inscripció de la llinda d'una de les portes de l'edifici, la més antiga... 1613.

L'altre part de la casa és una mica més moderna, del 1864
En l'arbre genealògic de la meva família paterna, que algun dia espero completar cap amunt, cap els origens, les primeres dades que jo he pogut obtenir són les dels meus besavis Ramon Sorrosal Abós, nascut a Tramacastilla el 18.. i casat amb la meva besàvia Ramona Arruebo Laguna, nascuda el 18..

Tingueren tres fills, dos nois, Nicanor i Manuel, i una noia Rafaela,  i un d'ells en Manuel Sorrosal Arruebo (el meu avi), nascut el 1867, es casà amb Antònia Guillen Fabós, (la meva àvia), nascuda a Bandaliés, el 1870, i aquest matrimoni fou extraordinàriament prolífic i engendraren 10 fills, tots ells a la mateixa casa pairal, "Casa Parda", a Tramacastilla de Tena, província d'Osca, en ple Pirineu aragonès, al Valle de Tena.

Jo de molt jovenet, dels 12 als 14 anys, amb motiu de la prematura mort del meu pare, la meva mare em va enviar a passar tres estius amb els meus oncles, concretament amb la meva tia Patro (Patrocinio), i l'oncle Benito, a la Casa Cotech, i també amb la tia Elvira de Casa Parda, la mare del cosí Rafael, que ja era viuda del seu marit Ramon.

Foren uns estius inoblidables amb unes vivències tant profondes d'aquell ambient rural de l'alt pirineu encara molt primitiu, compartint amb els meus oncles i cosins les feines del camp i la cura dels animals, vaques, mules, cavalls, gallines, gossos, gats, etc.

Cada vegada que al llarg dels anys he anat pujant a saludar la nombrosa família que encara hi tinc, he anat recordant aquelles vivències, i he anat gaudint sempre d'aquells paisatges, d'aquelles impressionants muntanyes que en la meva infància em van omplir els ulls i les neurones d'aquell amor per les muntanyes per sempre més.

Tinc una mena de preferència, gairebé un embadaliment per la muntanya que presideix omnipresent el paisatge de Tramacastilla, per la Peña Telera (2.764 m), un dels cims principals de la Serra de la Partacua, que hauré fotografiat centenars de vegades tant a l'estiu com a l'hivern.

Aquesta impressionant penya la vaig escalar fa molts anys, quan era jove, amb un altre company de la colla excursionista.


Encara recordo com el meu oncle, el tio Benito Escartín, espós de la meva tia Patro, ens va estar seguint amb uns prismàtics des de l'era de casa seva (casa Cotech), mentre feiem la perillosa i delicada ascensió per la via del flanqueig des del coll de Forcas o Cachaverizas (2.370 m), passant en diagonal per un estret passadís penjat al buit per sota de la peña Parda o de Cachaverizas, fins arribar a assolir, després d'una grimpada aèria, el cim de la Penya.

La Penya Parda, amb una franja més blanca,
té un perfil que recorda una cara d'indi mirant al cel, o almenys a mi sempre així m'ho ha semblat. Per sota la franja blanca discorre l'estret i delicat passadís cap a la dreta, per assolir el cim de Peña Telera.


  • Fa uns cinc anys ja ens vaig parlar d'aquesta experiència en el meu bloc i amb tota mena de detalls complementaris que ara no repetiré (vegeu aquí)

* *
Les vivències de compartir les feines dures del camp a l'estiu amb la sega i el batre, a ple sol, tot manualment com es feia aleshores. Tallar l'herba dels prats, assecar-la, traslladar-la a lloms de mules, i guardar-la a les pallisses per tenir menjar pels animals durant l'hivern. De viure les tempestes d'estiu, imponents i espectaculars, amb llamps i trons potents i grans aiguats. 
De l'arribada diària de les vaques a les cases del poble per munyir-les, i també de l'arribada quinzenal de la "dula", els cavalls semi salvatges que estan pasturant al port, per controlar-los i donar-los la sal com també es feia amb les vaques. Recordo una de les vaques de casa amb taques blanques i negres que jo cada dia anava a esperar a l'entrada del poble quan baixaven de la muntanya i aleshores li agafava la cua i ella empenyent fort i endavant em feia pujar ràpidament tota la costa del carrer fins a casa.


 Estic parlant de vivències de fa més de 60 anys i encara les tinc ben vives a la meva memòria. Vivències que em van marcar i em van fer estimar aquests indrets familiars i entrayables, que encara ara, cada cop que els trepitjo, cada cop que hi pugem, torno a reviure amb intensitat i emoció.

Les condicions de vida dels avis paterns, a finals del segle XIX i principis del XX (el meu pare, 5è dels deu fills, va nèixer el 1905), en aquells pobles de l'alt pirineu, amb una climatologia molt dura, devien ser extremadament difícils. Això va comportar inevitablement una gran diàspora dels fills. Només dos, tia Patro i tio Ramon, els més grans, van quedar al poble, els altres, llevat d'un parell de difunts prematurs, van haver d'emigrar principalment cap a Barcelona.




Aquí el meu pare va trobar una altra dona aragonesa del Baix Cinca, de Binaced, a prop de la Franja, la meva mare Pilar, i es van casar. Tingueren dos fills, el meu germà Albert, cinc anys més gran, i l'any 1940 vaig nèixer jo, un catalanet de soca-rel de pares aragonesos, com tants i tants n'hi ha al nostre país Catalunya.

A Tramacastilla restaren dos germans, home i dona, que un cop casats tingueren solament dos fills cada un, també home i dona. 
Quatre cosins germans que són amb els que hem anat mantenint contacte al llarg dels anys amb pujades esporàdiques al poble. Actualment només un cosí-germà, en Rafael, és qui viu al poble, i és qui juntament amb les seves dues filles i els marits respectius, van reformar i ara gestionen la casa familiar "Casa Parda", i és on hem conviscut amb ells aquests dies de vacances.


Grans records, grans vivències..., i en aquest context, la meva dona i jo ens hem dedicat aquests dies a recórrer pobles, valls, muntanyes i llacs d'aquest privilegiat racó del Pirineu, que ara, gràcies al turisme i l'esquí està totalment transformat, tant en l'estil de vida dels oriunds, com en l'aspecte dels pobles plens de noves construccions fruit dels anys d'abundància desmesurada. Ara, però, també la crisi la noten cruelment. 

La única cosa que no ha canviat i resta inalterable, són les seves valls, les muntanyes i la natura. Amb les fotos que en un proper capítol us penjaré en podreu tenir un bon i bell exemple.

* * *




LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin