L'abstenció...

Jo vaig anar a votar, per deure cívic, i amb la convicció que potser algun dia el meu vot pugui ser realment útil, no com ara que els partits fan amb el meu vot el que ells volen.
Tots els partits ara es queixen, estan esparverats de que l'abstenció a Barcelona ha superat el 50%. I doncs, què es pensaven, i a més, si tot segueix igual, a les properes eleccions superarà el 60%...

Estic totalment d'acord amb un lector de l'AVUI, en Joan M. Serch, que avui mateix a la bústia te publicada la Carta del dia on raona molt bé el per què ell no ha anat a votar. La subscric plenament i val la pena que la llegiu.
Polítics, poseu-vos les piles, i de pressa, altrament aviat anireu tots a l'atur...!!!

Beatles again...

A través d'un Blog amic he descobert aquesta web que sembla molt útil i interessant per poder carregar músiques, fotos, i altres documents al propi blog: http://www.divshare.com

Hereu, l'alcalde multicolor...

Estem en plena campanya i no sabem ben bé a qui votar.
Aquest video espero que us ajudi a decidir...!!!

A un pas d'aconseguir la glòria...

Ahir veient el partit de la final de la UEFA i el seu resultat, vaig pensar que això del futbol és una bona bestiesa...!!!

Per què milers d’afeccionats de l’Espanyol s’han d’emportar aquell disgust de sentir-se perdedors quan van fer un partit ple de coratge, després de quedar-se amb 10 jugadors –decisió força discutible de l’àrbitre- i de lluitar fins a l’extenuació, aconseguint un meritori empat als últims minuts ?

La meva opinió és que en aquest casos s’hauria de fer el següent: mitja copa per a cada equip, o bé declarar-los a tots dos campions “exaequo”. No han fet tots dos mèrits per guanyar?, no han quedat els dos equips empatats?, no han sigut els dos equips incapaços d’aconseguir una victòria més clara damunt dels seu rival?, doncs cap dels dos mereix ser proclamat campió... qué carai...!!!

S’hauria de fer com amb els premis literaris. Oi que a vegades es declara el premi desert?, doncs en aquetes ocasions com la d’ahir, s’hauria de declarar desert el títol de campió. Hi hauria d’haver dos subcampions, i aquest any la UEFA hauria de declarar el títol de campió desert –vacant- ...!!!. Cap equip ha sigut capaç de guanyar al contrari, i punt. La conya dels penals és una carallotada. No representa res, una mena de ruleta russa. El porter que ha aturat més penals ha tingut més sort, li ha tocat la rifa...

El futbol és un joc, evidentment, però desperta passions descontrolades, perquè doncs, fomentar aquests enfrontaments, aquests disgustos, aquestes plorades de desconsol per una decisió que podrisa ser més justa, més equànime.

Ahir merexia el títol el Sevilla?, doncs no. Se’l mereixien tots dos o ningú. Si no es poden fer més gols que el contrari, doncs toca aguantar-se i repartir-se el pastís.

No hi ha joc més injust que el futbol. Les decisions dels arbitres són com “paraula de Déu”, i si s’equivoquen doncs tothom a empasar-se l’error. Ja poden repetir la jugada per TV dos o tres vegades, no serveix per res. En l’època de les noves tecnologies, què costaria tenir uns monitors en una taula de jutges, com es fa al basket per exemple, i en cas de dubte i confusió , –repetició de la jugada- i si es veu clar que ha estat un error, doncs a rectificar que és de savis. Ah, no, en futbol les noves tecnologies no serveixen per a res. Tot està a l’albir d’una persona que pot equivocar-se, tots som humans, però que també pot actuar amb mala fe. I aleshores toca fotre’s i aguantar les decisions injustes.

Francament això del futbol s’ho han de fer mirar. No es comprensible que mitja humanitat s’emprenyi, pateixi, i a més d’un li agafi un infart, per quatre galifardeus que no saben establir unes normes que serien del mes pur sentit comú.

En fí, futboleros, jo us ho fareu....!!!

Apa-li, ja he dit el que penso després de veure l’expectacle d’ahir, lamentable, però evitable.

Tot es questió de voler replantejar les coses. I no parlem ja dels interessos econòmics que hi ha al darrera del món del futbol, això ja és vergonyós en grau superlatiu.

Gràcies amics blocaires...

Estic d'allò més sorprès i alhora agraït. Tres reconeguts i importants blocaires o bloggers de la catosfera catalana, han tingut la gentilesa de lloar el meu blog i els meus esforços per anar-lo construint de la manera més adequada possible afegint-hi cada dia petits "artilugis" que faciliten la interconnexió i la consulta.

Aquest món dels blogs m'ha sorprès plenament. Poc podia imaginar jo que aquell dia 22 de març, de la taula rodona a Omnium, on vaig anar a satisfer una mera curiositat, acabaria sent cabdal per que jo em fiqués en aquests embolics. M'ha sorprès aquest món pel que té de viu, d'interactiu, de fresc...

Tothom pot comentar i interactuar amb qui vulgui i a poc a poc vas teixint una bona xarxa d'amics que comparteixen una mateixa dèria... La de fer blogs.
No vull ser pedant ni narcisista, però vull transcriure aquí els tres comentaris que m'han fet arribar els il·lustres blocaires perquè em fa il·lusió, i penso que així, d'alguna manera els agraeixo la seva cordialitat i amabilitat.

Començo per en Toni Ibáñez, que fa dies, el 9 d'abril, amb motiu de la pasqua i de parlar de mones de pasqua va dir-me el següent:
Sorrobloc, cirerers florits i mona.
"Vaig conèixer en Salvador a la taula rodona que vam fer a la seu d'Òmnium (22.3.07). Estava assegut entre el públic, escoltant amb atenció; al final, va fer una pregunta i, l'endemà, una crònica de l'acte. Si jo ja estic per damunt de la mitjana d'edat de la majoria de bloggers, imagineu-vos ell. En Salvador és un exemple extraordinari: feliçment jubilat, té un esperit inquiet que el porta a aprendre cada dia més coses. Al seu blog hi ha penjat imatges, cançons i fins i tot ha enregistrat la seva veu. El seu cas demostra que l'edat no ha de ser cap impediment per a res, que es pot tenir un esperit jove malgrat que el cos no acompanyi. Vaig escriure que la seva fesomia em recordava la del poeta Juan Ramón Jiménez. Ara li dic que és un model a seguir. La catosfera pot sentir-se orgullosa de tenir persones com ell."

L'altre blocaire il·lustre ha estat en Marc Vidal, a qui recentment li han donat el Premi al millor bloc en llengua no castellana, qui va tenir la gentilesa de posar-me d'exemple en unes Jornades sobre blocs celebrades a Segovia ESEG 2007. Això em deia en un comentari al meu post sobre Llibres, revistes, articles,....:
"vull felicitar-te pel nivell i per la complexitat que està agafant el teu bloc tant ràpidament. Aquest cap de setmana passat a Segóvia varem parlar de com es pot arribar al món dels blocs. JO vaig posar entre altres exemples el teu. Enhorabona"

L'altre blocaire il·lustre que ha tingut paraules amables amb mi ha estat en Francesc Puigcarbó.
Ell es un escriptor prolífic que cada dia fa comentaris interessants en el seu bloc i un dels darrers va ser aquest: Blocaires que m'estimo..., on, entre molts amics als que citava també em va incloure a mi dient:
“Sorrobloc”, el Salvador de qui podria dir sense equivocar-me que és una magnífica persona i que està per sobre de tot, meravellosa i activament viu, malgrat diguéssim, tenir una certa edat.
Tota aquesta gent, no existia en el meu imaginari fa nou mesos quan va començar aquesta aventura, i mira que n’és de variada la representació, però ara en major o menor mida, formen ja part d’aquest nou imaginari virtual que ha parit en aquest lapse de temps real, un munt de blocaries que m’estimo".

Jo també, com en Puigcarbó haig de dir que fa uns pocs mesos, totes aquestes vivències tampoc no existien en el meu sentiment ni en el meu imaginari. He entrat en un món realment estimulant, diria que fins a cert punt fascinant i tot.
Estic content d'haver conegut aquest món de la blogosfera i des d'aquí, una vegada més, agraeixo als meus nous amics, blocaires importants, la seva amabilitat i cordialitat.

No sóc ni cap literat, ni cap escriptor, i no crec que diàriament pugui posar un post en el meu blog, però l'aniré cuidant i mantenint mentre pugui i vagi rebent uns estímuls tant engrescadors.
Gràcies a tots els qui em llegiu i animo a tots aquells que no tinguin bloc a que ho experimentin. Crec que val la pena l'experiència.

Catalunya, desperta i alça't...!!!

"Solidaritat és la terra, ho sents?. És la terra que s'alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de: <>. Doncs ara som en això: que les pedres s'alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç"
(L'alçament, de Joan Maragall, 1907)

Amb aquest vers de fa 100 anys i que manté la seva actualitat més que mai, va començar l'acte que ahir va organitzar Omnium Cultural a l'auditori Winterthur, sota el lema de: Nosaltres decidim: Dignitat Nacional. Reafirmem la voluntat popular expressada al Parlament, perquè ara més que mai som una nació.

Més de sis-centes persones van assistir ahir a l'acte que Òmnium Cultural va fer a Barcelona amb el lema 'Nosaltres decidim: dignitat nacional'. L'objectiu era traslladar a la societat civil i a la classe política la necessitat de mobilitzar-se i fer un esforç conjunt per a defensar l'autogovern de Catalunya, ara que l'estatut és amenaçat de ser retallat encara més. Els oradors van ser Jordi Porta, president d'Òmnium, i Isidor Marí, vocal de l'entitat, tal com es pot veure en aquest vídeo de VilaWeb TV.

Unitat i coratge
Van parlar Isidor Marí i Jordi Porta, que van insistir en què la unitat política és més necessària que mai, vistes l'amenaça del Tribunal Constitucional espanyol de retallar encara més l'estatut i les diverses mostres d'invasió de competències del govern espanyol. Tots dos van coincidir també a constatar un cert desencís per l'estancament de la política catalana.

És en aquest context que el president d'Òmnium va demanar coratge al govern de la Generalitat i, als ciutadans, que no caiguin en el desànim. Per Porta, cal aprofitar l'ampli consens que va aixecar l'estatut del 30 de setembre, aprovat per tots els grups del Parlament excepte el PP, i recuperar la unitat d'acció d'aleshores per defensar aquell estatut. És a dir, deixar enrere les pugnes partidistes. Així mateix, Porta creu que és hora de plantejar-se una reforma de la constitució espanyola si els tribunals sentencien un pas enrere en l'autogovern de Catalunya. Aquesta hipòtesi tornaria a demostrar l'esgotament de la via autonomista.

Per la seva banda, Isidor Marí, va subratllar que, si bé cal que la classe política defensi l'autogovern, la responsabilitat és de tots i cal que la societat es mobilitzi. En aquest sentit, Marí va posar com a bon exemple la reivindicació empresarial a favor d'un aeroport del Prat transoceànic. L'acte va finalitzar amb el cant dels Segadors, crits a favor de la independència i la veu d'un espontani que reclamava als polítics que en prenguessin nota.

Llibres, revistes, articles, miscel•lànies, etc.

Feia dies que volia fer aquest post al meu Blog ara que ja el tinc una mica estructurat i he après força quin és el seu mecanisme.

Vaig introduir-me al mon dels bloggers una mica per curiositat, però bàsicament impulsat per l’exemple i l’ajut d’una sèrie d’amics que, es dona la circumstància, tots ells es mouen preferentment en els camps de la literatura, de la poesia, dels llibres, dels articles, del periodisme, noms tals com Marc Vidal,Toni Ibáñez, F.Puigcarbó, J.J. Isern, V. Partal, etc.

Això va remoure les meves vivències dels darrers anys treballats en el món de la cultura. Evidentment, els meus darrers 23 anys de vida laboral vaig estar fent de documentalista, biliotecari, arxiver, etc., de tot una mica, tot impulsant, creant, i mantenint un Centre de documentació que depenia, i encara depén, del CPCPTC del Departament de Cultura de la Generalitat.

Un excompany de feina, en estrenar la seva càmera digital, em va fer arribar recentment aquest foto que em va fer quan encara treballava rodejat de llibres, revistes i documents.

Això em va donar la idea i vaig pensar que era com un deure i una mena d’homenatge al món de la cultura, deixar aquí constància d’aquest anys invertits en la cura, conservació i catalogació d’una part del món cultural, especialment el més lligat a la Cultura tradicional, que és l’àmbit en el qual jo hi treballava. Milers de registres informàtics que, gràcies a les meravellas cybernètiques, avui en dia es poden consultar on line a través d’internet.

Si teniu curiositat per entrar en aquest àmbit de la Cultura popular i tradicional, veure i consultar materials, podreu aprofitar els milers d’hores que jo hi vaig esmerçar per classificar-la. Us heu de connectar amb aquesta web de les Biblioteques Especialitzades de la Generalitat, i entrar al Catàleg, i quan estigueu a la plana de la Cerca bàsica, obrint la persianeta on hi diu: Buscar al catàleg de "Totes les biblioteques", escolliu la que diu "Cultura tradicional", i entrareu en el meu món, vull dir, aprofitareu les suors que jo hi vaig deixar... i amb molt de gust.

Forty Part Motet = Una autèntica meravella

Avui circulant per Barcelona he descobert un muntatge/instal·lació que m'ha encantat.
Suposo que potser molts de vosaltres, amants de la música o cantaires d'algun Cor ja l'heu descobert, però en cas contrari, no us ho perdeu.

Al costat del MACBA hi ha la Capella dels Àngels, i a dins de la capella hi ha una istal·lació sonora realitzada per Janet Cardiff, que és una delícia. Només entrar et sents transportat a un altre món sonor. Quaranta altaveus sonen donant vida a un Motet polifònic meravellós.

Forty Part Motet tradueix en l'espai l'experiència d'una peça coral del segle XVI -Spem in Alium de Thomas Tallis, composta el 1575- cantada per quaranta veus. L'espai de la Capella dels Àngels -un espai similar a aquell per al qual fou concebut el motet- s'organitza en vuit grups de cinc veus -tal com indica la composició de Tallis- i cada grup conté quatre veus masculines (baix, baríton, alt i tenor) i una veu de nen (soprano). Cadascuna de les veus és emesa per un altaveu que s'ha "humanitzat" permetent que l'espectador arribi a sentir la presència de cada cantant.

Estarà oberta fins el 6 de juny de 2007. (Els dimarts no festius és tancat).

No us ho perdeu...!!!