Feia temps que n'havíem sentit a parlar de la Vall del Jerte i de l'espectacle dels seus cirerers en flor així que arribava la primavera. Era un destí que ens semblava llunyà, però ves per on, amb motiu dels dos darrers viatges que vam fer per aquella zona, l'un a Extremadura, arribant fins a Plasencia (gener 2008), i l'altre a la comunitat de Castella i LLeó, fent estada a Barco de Àvila (gener 2009), vam tocar els dos extrems d'aquesta petita i amagada vall de l'extrem nord d'Extremadura.
El Club Català de Viatges va organitzar aquesta sortida per visitar la vall a finals de març i ens hi vam apuntar.
La primera cosa que vull destacar és que aquella impressió que sempre havíem tingut de que Extremadura era una regió pobre i deixada de la mà de Déu, ara ha canviat per complet. I tampoc la de que era una regió semi-desèrtica. La zona que ja coneixíem, des de Mèrida cap amunt, i les que ara hem visitat, en especial les valls del nord, de la Vera, del Jerte, i de l'Ambroz, desmenteixen totalment el mite sobre l'Extremadura seca i pobre. Són unes valls fantàstiques amb una vegetació exhuberant i talment podria semblar que ets a una vall pirinenca, per la varietat botànica i per l'aigua abundant.
Feta aquesta puntualització, anem a parlar una mica de l'itinerari i de les coses interessants que hem pogut descobrir en aquest nostre nou viatge cap a terres tan llunyanes i desconegudes per nosaltres.
El viatge es va fer en autocar, i la primera parada la vam fer a Calatayud i per tradició vam anar a dinar a l'Hostal-Meson de la Dolores, molt recomanable.Després va venir la part més pesada del viatge, arribar a la perifèria de Madrid i donar tota la volta per l'entramat d'autovies i cinturons perifèrics de la capital (-i és aquí on t'agafen tota mena de mals pensaments veient el desplegament de força i d'inversió que s'ha fet a Madrid i comparant-lo amb la misèria que tenim a Catalunya, ...però ara es tracta de parlar de les coses maques d'un viatge i no de posar-se de mala lluna per les males arts dels polítics d'aquest país-).
Tot això encara es va agreujar una mica més amb l'avaria que vam tenir en l'autocar per una fallada de la connexió del turbo, que per dues o tres vegades ens va fer aturar, fins que finalment amb un invent del Manel, company de viatge i tot un manetes, ho va poder solventar reciclant una brida que va aguantar tota la resta del viatge, i també reconèixer des d'aquí la professionalitat i entrega del xofer, l'Andreu, que amb cos i ànima es va embrutar les mans i la roba per solventar l'avaria.
Això va fer que arribéssim al nostre destí de pernoctació del primer dia força tard, però sans iestalvis. Era a Talavera de la Reina.
➢ la història continua aquí...(01)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada