divendres, 23 d’abril de 2010

Volcans omnipresents...!!!












 Aquests darrers dies d'activitat volcànica desmesurada, han coincidit amb la nostra estada a l'illa de Lanzarote, on els volcans són omnipresents.

Era la primera vegada que trepitjàvem aquelles terres volcàniques de les illes Canàries, i la veritat és que hem tornat gratament sorpresos. I dic que hem tornat sense cap dificultat aèria gairebé per miracle, ja que durant els dies que èrem allà, tot l'espai aeri europeu va quedar pràcticament col·lapsat.

Veient els resultats reals que produeix la vulcanologia en trepitjar el Parc Nacional de Timanfaya, te n'adones de la potència brutal que poden arribar a tenir aquests senyors, els Volcans...!!

Hem estat cinc dies a l'illa voltant amunt i avall, gaudint del seu magnífic paisatge i també, sobretot i per damunt de tot, de la seva natura tant ben conservada, malgrat l'allau de turisme que suporta l'illa.


Lanzarote va tenir la fortuna de comptar amb un fill il·lustre, en Cesar Manrique, nascut a Arrecife, la capital, que fou pintor, escultor, arquitecte i artista. I va compaginar la seva obra amb la defensa dels valors medio-ambientals de Canarias.

Va buscar sempre l'armonia entre l'art i la naturalesa com a espai creatiu. I aquest esperit el va anar concretant en les obres que avui els visitants de l'illa podem contemplar en els diferents espais culturals i d'interès paisagístic que estan repartits al llarg de la seva geografia.


Destaca principalment el El Taro de Tahíche. Que fou la seva pròpia casa, construïda en 1968, aprofitant l'espai natural de cinc bombolles volcàniques. És l'actual seu de la Fundación César Manrique on es pot apreciar una part de l'obra de l'artista.


Altres obres destacades de Manrique són els Jameos del Agua. obra feta el 1968. Un "jameo" és un tub volcànic generat pel flux de la lava en el seu interior, al que se li ha després la part superior. Està format pel "jameo chico" on s'ubica un restaurant, i el "jameo grande" on es troba una piscina rodejada de jardí, i des del qual s'accedeix a l'edifici que conté "la casa de los volcanes", amb explicacions detallades dels fenòmens vulcanològics.


El Mirador del Río, esta situat al nord de l'illa, damunt dels impressionants espadats de Famara d'una alçada de més de 600 metres. Excavat en la roca en el lloc on se situava una antiga bateria d'artilleria de la costa. Des d'aquest mirador s'ofereix una vista privilegiada de l'archipiélago Chinijo.

 
El Mirador disposa d'un restaurant amb diverses terrasses i finestrals. Fou realitzat el 1973 per César Manrique amb la col·laboració de Jesús Soto i Eduardo Cáceres. Està format per dues cúpules soterrades per minimitzar l'impacte visual.

El Asador de Timanfaya, un establiment gastronòmic ubicat en el Parque Nacional de Timanfaya, la particularitat del qual és una graella que aprofita l'energia geotèrmica per la cocció dels aliments.

I també aquí mateix és on es fa la famosa prova de llençar aigua en un forat que surt immediatament disparada en forma de geiser amb un espetec extraordinari. 

Penjo un petit video que he pujat al YouTube per que ho pogueu veure:

El Jardín de Cactus. Inaugurat el 1990 en el que era una antiga pedrera de Guatiza. L´última obra de César Manrique a Lanzarote. 
El jardí conté una gran quantitat d'espècies de cactus de Canarias i d'altres parts del món. Aquí podeu veure una petita mostra també...


Lanzarote ha tingut la gran sort de comptar amb aquest home que amb el seu afany va aconseguir que l'illa no fos destruïda pel turisme massiu. Va evitar, juntament amb els polítics del moment, que es fessin ordres i moratories per evitar construccions altes.

En tots els pobles de l'illa no es poden construir cases de més de dues altures. I els acabats completament blancs donen al conjunt un aspecte molt bonic.


L'illa ha volgut i ha sapigut conservar el seu principal patrimoni, el paisatge. Una illa on els volcans són ben presents i la terra volcànica ho cobreix tot. Els camps i jardins són coberts de terra negra volcànica "el picon" i el constrast amb les plantes verdes i les flors és sorprenent.


També destaca i crida l'atenció el sistema de cultivar la vinya en petits sots protegits del vent per uns murs de pedra volcànica en forma de semicercle o paret recta segons els llocs. Com podem observar en aquests camps de la comarca de La Geria,


A part de les visites als centres turístics ja esmentats, la joia de la corona és potser la visita al Parc Nacional de Timanfaya, on la força de la natura es demostra amb tot el seu esplendor... Previament, però, fem el típic passeig en camell, amb imatges que potser ens recorden els mags d'orient...?

(aquest camell-lla, és la Lorença, la que ens va portar)

Recorrent la ruta dels volcans i veient la quantitat enorme de sediments, de rius de lava enormement torturats i trencats, d'esquerdes profundes i de cràters oberts i esberlats, et sents tant petit i impotent que no pots arribar a imaginar quin cataclisme ha de representar una erupció volcànica.

 
Durant el recorregut que dura una mitja horeta, veus paisatges realment espectaculars. Aquí sota us poso alguns exemples retratats per mi des de dins l'autocar, ja que la visita no es pot fer particularment, sinó en vehicles autoritzats.


Un altre fenòmen impressionant és summergir-se en el tub de lava de més de 7 kilòmetres que va formar el Volcà, en el mal país de la Corona durant la seva última erupció, fa aprox. uns 5.000 anys, l'anomenada "Cueva de los Verdes", situada al peu del volcà

Just en aquest indret, al peu del volcà, hi ha l'entrada a la Cova...



Transitar durant més d'una hora per l'interior d'aquell tub volcànic és una experiència interessant i notable.
Els diferents colors de la lava volcànica li confereixen un aspecte espectacular...


A més la cova té un secret amagat que només podran descobrir aquells que s'aventurin a visitar-la, i que jo no revelaré per no trencar l'encant de la visita...(??)... hi haureu d'anar-hi.

També visitem el Charco de Los Clicos o Charco Verde, situat al sud de Lanzarote, en la zona del Golfo, molt a prop de Playa Blanca, que és on teníem l'hotel. Una curiosa formació, ja que es tracta d'un cràter volcànic que s'ha vist afectat per l'erosió del mar, seccionant-lo per la meitat.

A l'interior del cràter es va formar una petita laguna coneguda com la Laguna o Charco de los Clicos, que està conectada al mar por esquerdes subterrànies, i la llacuna està separada del mar per una platja de sorra volcànica negra que ocupa part de l'antic cràter.

Impresiona el color verd de l'aigua que es deu a la presència de gran quantitat d'organismes vegetals en suspensió i a l'especial brillantor i degradació de colors que s'observa en la llacuna depenent de la posició del sol.

A prop d'allí hi algunes de les platges més famoses de l'illa, les anomenades platges del Papagayo, al costat de Playa Blanca, on era l'hotel, i a on vam anar caminant durant una mitja horeta per tal de prendre un bany atlàntic, com no podia ser menys, tractant-se de mi que m'agrada sempre sucar-me en tots els mars i llacs.



En definitiva, una visita a Lanzarote val molt la pena, us la recomano.








I si voleu més informació sobre l'illa, us deixo aquest enllaç perquè us pogueu informar més a fons...

* * *

1 comentari:

joan antoni ha dit...

Ben cert que la terra de volcans impressiona. Recordeu Verdaguer?:
"Li carregà feixuga l'Omnipotent sa esquerra,
i el mar d'una gorjada cadavre l'engolí
restant-li sols lo Teide, dit de sa mà de ferre
que sembla dir als homes: -L'Atlàntida era ací!-

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin