SorroBloc

dilluns, 17 de novembre del 2014

Un dia emboirat a Baiona... (06)

La història comença aquí...

El darrer dia de la nostra estada a Galícia, ens va obsequiar amb una boira extraordinària de les que amb prou feines et deixen veure uns quants metres més enllà del teu nas...

Volíem aprofitar el darrer dia de platja i l'inici del matí no era gens prometedor. Vam esperar unes hores per veure com evolucionava i en veure que no millorava gaire, vam decidir anar a fer turisme a Baiona, població que teníem a pocs kilòmetres de la nostra residència.

Malgrat aplicar-hi tota mena de filtres, la cosa no acabava de millorar, però finalment, vam poder veure que la boira restava bàsicament enganxada a la superfície del mar i que a dalt, el cel es veia força blau i clar.

Vam fer, doncs, un altre pensament...

Anirem primer a fer una passejada per la magnífica Praia América, veurem com està el panorama allà, i si ens atrevim a sucar-nos al mar o no, i després decidirem què fem.

Ens dirigim, doncs, directes a la praia. Fa una certa fresca per banyar-se i de moment comencem a caminar per la sorra a ran de l'aigua.

La marea està baixant i descobrim un fenòmen interessant. La força del corrent de l'aigua enretirant-se ràpidament, deixa al descobert gran quantitat de verdures, petxines, i uns cargolets petits que van rodolant pendent avall, fins que descobrim encuriosits que es tracta de petits crancs ermitans. N'agafem un per observar-lo i el podeu veure aquí mateix, en aquesta curta filmació que li vam fer, i observar la seva tècnica i destressa per amagar-se i enterrar-se ràpidament altre cop a la sorra... És ben curiós d'observar.

Com que sembla que la boira es vol anar enretirant, i la temperatura és massa fresca per prendre un bany, decidim arribar-nos fins a la propera ciutat de Baiona, a pocs kilòmetres d'aquí.

En arribar al lloc comprovem que encara la boira és ben present...

Deixem la línia de la costa per passejar per l'interior del seu casc antic, i comencem per la part més alta de la ciutat per visitar la seva Colegiata de Santa Maria, un dels monuments més interessants de l'arquitectura popular galega. Es va aixecar en 1278, i es va convertir en Colegiata el 1484. És un edifici d'estil romànic de transició cap al gòtic.

Té una magnífica portalada romànica,

A l'interior s'aprecien molt bé els arcs romànics plenament apuntats cap a l'estil gòtic...

i a l'exterior també podem contemplar un dels bonics cruceiros dels que abunden per tota Galícia.

Al costat mateix hi ha un altre bonic temple d'època barroca més tardana, la Capella de Santa Liberata, màrtir.

amb molts detalls de la clàssica decoració barroca...

Veiem a continuació una mostra d'edifici popular molt original, ara convertit en biblioteca municipal,

just al darrera mateix de la Colegiata que des d'aquí té un aspecte de fortalesa medieval.

I a continuació emprenem la baixada des d'aquest barri alt de la ciutat observant alguns detalls bonics i alguns edificis interessants

Arribats a la part baixa de la ciutat, busquem un lloc per dinar i ens instal·lem en una petita plaça interior ben acollidora, en la terrassa d'un restaurant que ofereix una carta força atractiva i a bon preu. Va ser un dinar agradable i tranquil, menjant un bacallà deliciós i acompanyat amb un bon vi de la terra.

En acabar ens asseiem en un bar del passeig a prendre un cafè tot veient com encara la boira persisteix,

i no em puc estar de fer la foto d'aquesta bandera cubana que oneja davant nostre, i que tant ens recorda una altra bandera que d'aquí a dos dies, el proper 11 de setembre, molts de nosaltres reivindicarem amb ganes...

Acabada la visita a Baiona, retornem al nostre punt d'orígen i encara fem una paradeta al passeig marítim de Panxón, on fa una tarda magnífica

malgrat que encara a la línia de la costa i damunt l'oceà la boira és ben present.

Acabem, doncs, el dia boirós, amb les imatges d'un bonic crepúscle amb les illes Cies de teló de fons

* * *

L'endemà ens acomiadàvem ja de Galícia després de 10 dies d'estada, però al matí encara vam tenir temps d'enfilar-nos dalt del promontori de Monteferro, la petita península que separa les dues grans zones de platges, la praia de Patos, i les praies de Madorra, Panxón i América.

(foto manllevada d'internet)

Dalt del turó de Monteferro hi ha l'enorme monument dedicat a la Marina Universal i als Mártires do Mar, erigit el 1924,

i amb una placa que ens ho recorda

Encara, des d'aquest mirador privilegiat damunt tota la zona, podem veure la llunyana Baiona, i també per darrera vegada les sempre presents Illes Cies, al nostre davant,

a les que els direm adéu, ara sí ja definitivament... i qui sap si algún dia, en un futur proper o llunyà, tornarem a visitar-les o no...!!

Adéu Galícia, adéu praies, adéu illes, adéu Atlàntic... arreveure...!!!

* * *

Ara sí que definitivament aquesta crònica s'acaba aquí.

divendres, 14 de novembre del 2014

Un dia radiant en una illa atlàntica... (05)

La història comença aquí...

En la nostra darrera estada a Galícia, ara fa cinc anys, vam anar a conèixer les Illes Cies (vegeu), per això, avui, 8 de setembre, amb un dia radiant, vam decidir anar a conèixer una nova illa, l'illa de Ons.

Forma part del Parc Nacional Marítim-Terrestre de les "Islas Atlánticas de Galicia", on s'engloben quatre arxipèlags, el de les Cies, el de Ons, el de Sálvora, i el de Cortegada.

Trobareu més informació de la totalitat del parc nacional aquí...

L'arxipèlag que avui visitarem està format per l'illa principal de Ons i un petit promontori de 72 m. anomenat la Illa de Onza ou Onzeta.

Nosaltres visitarem l'illa sortint de la població de Bueu, situada en la part sud de la ria de Pontevedra. Tot just sortint de la població sobrepassem aquesta roca que té una forma que ens recorda un autèntic os polar...

mentre el nostre vaixell encara mar oberta per dirigir-se en uns 40 minuts fins al petit port de l'illa de Ons.

L'illa té uns 6 kms. de llarg, és la més extensa de l'Atlàntic peninsular. Presenta dues cares fortament diferenciades. La de l'est, que mira cap a la ria de Pontevedra, presenta un perfil suau i compta amb platges de sorres blanquíssimes. La de l'oest, enfrontada al mar obert, és la més escarpada, amb penya-segats abruptes i coves marines, que aquí s'anomenen "furnas". Aquesta part no la visitarem per manca de temps.

Tant bon punt desembarquem ja ens impregna la sensació de calma de l'illa.

Tenim la intenció de conèixer alguna de les seves platges i prendre un bany,
i així, amb aquest objectiu, comencem a caminar en direcció sud, cap a l'esquerra del port, per trepitjar la primera platja més propera l'Area dos Cans,

però ens emportem una gran sorpresa, ja que aquests dies es veu que degut a la calor han proliferat unes algues tòxiques, anomendades la "marea roja", amb una elevada presència de toxines (vegeu), molt perjudicials principalment per els musclos, les ostres, les vieiras, etc. i que poden afectar de manera seriosa a qui consumeixi aquest marisc que ha pogut estar afectat per les toxines, ja que tenen diversos efectes adversos, com l'enverinament paralitzant, o diarreic, o neurològic o amnèsic...
Poca broma..!!

(foto manllevada d'internet)

A més, aquest fenòmen, perjudica greument a tot el sector dels pescadors que es dediquen al cultiu d'aquests tipus de marisc, tal com ho publicava la premsa el passat 21 d'agost d'enguany, just 15 dies abans de la nostra visita a l'illa (vegeu).

Ens asseguren que pel fet de banyar-se no correm cap perill, però la veritat és que no fa gaire goig ficar-se en l'aigua tenyida de groc-vermellós i amb una consistència força llefiscosa... per la qual cosa decidim caminar una mica més i ens apropem fins a la platja següent, la praia de Canexol.

Aquesta és un autèntic paradís tropical. I mai més ben dit perquè fa un sol de justícia i la calor apreta de valent, només faltarien unes palmeres. La Marta renuncia al bany per la fredor de l'aigua i la manca d'ombres, i decideix retornar cap al punt de partida per posar-se a resguard tot prenent un refresc, mentre jo, boig com sempre per sucar-me en aigües transparents, em quedo una estona per gaudir de l'indret i del bany.

Arribada l'hora del migdia i un cop satisfet per la banyada, retorno cap al centre per reunir-me amb la Marta i ens instal·lem a dinar a la Casa Checho, l'establiment i restaurant més antic de l'illa, lloc privilegiat per la seva ubicació davant el mar.

Un cop dinats, i atès que el nostre vaixell no sortia de retorn fins a quarts de vuit de la tarda, decidim anar a fer una bona migdiada a sota d'uns arbres, com en els vells temps de les nostres caminades pel pirineu, agafem les tovalloles de platja i ens estirem sota unes acàcies per fer una bona becaina... zzzzzz !!

Un cop descansats i ben desperts, tornem a baixar a la platja, aquest cop a la propera Area dos Cans, la primera del matí, on sorprenentment, han desaparegut les algues roges i aquell mal aspecte que tenia l'aigua, i decidim que és l'hora de prendre un altre bany, el bany de la tarda

Mentre deixem passar plàcidament les hores mortes davant aquest relaxant panorama del mar encalmat, tot esperant l'hora de retornar, ens envaeix una mica aquella sensació de que viure en una illa petita pot arribar a ser una mica angoixant. Sabem que depenem sempre i totalment del vaixell que ens ha de tornar a terra ferma, a Bueu, que la tenim just al davant, a poques milles náutiques, però que no podem fer res mes que esperar l'hora de la partida...
És un condicionant ineludible.

Sí que potser haguéssim pogut caminar una mica més fent algun dels itineraris o rutes que hi ha marcades a l'illa, però ni anàvem ben calçats, ni la calor convidava a fer rutes de dues o tres hores de caminar.

Es cert que potser ens va quedar per conèixer la millor praia de l'illa, la Praia de Melide (a una mitja horeta caminant), però prometo que hi anirem si algún dia hi tornem...!!

Tot esperant que arribi l'hora de marxar, seiem a la terrasa del restaurant a prendre un refresc fins que, arribada s'hora baixa,

ens traslladem lentament cap al moll per agafar el vaixell,

mentre diem un adéu enyoradís a aquella mena d'Arcàdia feliç...

(al fons a l'esquerra, les illes Cies)

Hi tornarem algun dia...???

* *

Quan arribem al nostre refugi a Panxón, encara tenim temps de fer una ullada a les illes Cies amb les darreres llums del crepuscle...molt al fons, a la dreta de tot, gairebé imperceptible es veu la silueta de l'illa de Ons...

Les illes dormen tranquil·les cada nit enmig de les aigües protectores de l'Atlàntic, tot esperant que retornem a visitar-les...!!

* * *

La crònica continuarà aquí (06)...

dimecres, 12 de novembre del 2014

L'Oceà Atlàntic imposa el seu temps... Un dia plujós a Galícia... (04)

La història comença aquí...

Galícia és Galícia, i la costa atlàntica imposa el seu ritme, i avui tocava un dia dolent, plujós i ventós.

Decidírem de bon matí fer un tomb amb el cotxe, no gaire lluny de la nostra residència de Panxón, i ens dirigim cap a la veïna ciutat de Vigo.

No arribem a entrar dins la ciutat, sinó que ens quedem en la propera Praia de Samil, en la població de Canido, que és gairebé com un barri de Vigo, i que d'alguna manera és la autèntica platja de la ciutat.

Té una característica destacada que és la blancura impressionant de la sorra, com podeu comprovar per les fotos, i a més té una textura super finíssima, talment com si fos farina. Realment espectacular.

No podem fer gran cosa ni caminar gaire, ja que de sobte comença a caure una pluja fina que ens obliga a amagar-nos en un bar a prendre un tallat i esperar.

Quan sembla que s'atura sortim per anar a buscar el cotxe i als pocs segons torna a ploure amb intensitat i arribem a quedar ben xops.

Davant la persistència del mal temps, decidim tornar al nostre refugi, i aleshores, des del balcó estant ens dediquem a contemplar el paisatge que tenim al davant, amb les illes Cies que semblen volcàniques per les boires enganxades,

i aprofitem per a fer unes proves de zoom amb la nova màquina fotogràfica, l'anterior Casio tenia molts pocs augments, l'actual Canon SX280HS, en té 20X i pot arribar a doblar fins a 40X.

Davant mateix tenim un vaixell de vela que ha passat la nit aquí al davant, i veiem també a uns surfistes de pala que, desafiant el mal temps, van circulant pausadament cap a la platja...

* *

La tarda segueix plujosa i decidim anar fins al poble de Nigran per veure el seu famós Arc visigòtic,

i també entrem a conèixer el Templo Votivo do Mar, de l'arquitecte Antonio Palacios, que té la seva bellesa ben original...

En sortir del temple veiem que ha parat de ploure i encara ens arribem per estirar les cames, fins al passeig i la platja de Panxón,

La marea baixa ha deixat mostres variades de verdures i de closques que conformen una mena d'obres d'art, o almenys així li va semblar als ulls de la Marta i del seu objectiu, i mentre passegem, anem construïnt aquesta mena de mosaïc.

Jutgeu vosaltres mateixos...