El segon dia d'estada per aquestes terres es va aixecar fred i núvol.Les estribacions de la Serra de Gredos que podíem veure des de l'hotel es veien cobertes de neu. La nevada durant la nit havia estat força important, els camps eren ben blancs i el bestiar resistia estoicament la freda temperatura.
La perspectiva, doncs, era de passar fred i amb la incògnita de saber si podríem fer la ruta, ja que s'havia de travessar el Puerto del Pico (a 1.352 m.) per arribar a la part meridional de la Serra on es troba ubicat el poble d'Arenas de San Pedro (a 510 m. d'altitud).
En algun moment va semblar que l'autocar podia tenir problemes, la carretera era ben blanca, però el nostre xofer amb perícia i prudència, i amb marxes curtes, va anar circulant a poc a poc fins que la pèrdua d'alçada va anar fonent la capa de neu que cobria la carretera.El paisatge de la Serra de Gredos era molt bonic...
I un cop superat el port del Pico, entrem a la capçalera de la Vall del Tietar, que en una baixada vertiginosa ens porta fins a la població d'Arenas, contemplant pel camí el paisatge i un magnífic castell el dels Alburquerque, a la població de Mombeltran.
Abans d'entrar al poble d'Arenas, ens desviem uns pocs kilòmetres per arribar al Santuari de San Pedro de Alcántara, primer objectiu del dia d'avui. Situat en un entorn típicament "serrano", és un lloc de culte de la contrada de la Vall del Tietar.
Ens rep un frare franciscà que ens explica l'origen del convent i la seva circumstància, la vida del sant, etc. i després ens acompanyà a veure les instal·lacions i en especial el petit museo d'art sacre i les seves obres d'art. En destaquen principalment algunes de molt curioses i fins i tot sorprenents, fetes d'ivori i de procedència filipina, de l'època que els frares van ser en missions per aquelles terres...En primer lloc, la Butlla de canonització del sant, datada del 1660
i veieu aquí un petit recull d'algunes de les peces destacables del museu...
Aquest santuari és l'últim convent que va fundar el sant en el mateix lloc on hi havia una petita ermita dedicada a Sant Andrés del Monte. La mort aquí del fundador va fer que el lloc es convertís en centre de la devoció de tota la gent de la Vall del Tietar i també d'altres llocs de la península.Al segle XVIII, amb l'ajuda de Carles III i amb el projecte de Ventura Rodríguez, es va aixecar el convent que avui existeix, amb una capella Reial magnífica, de planta octogonal amb columnes de marbre i una cúpula majestuosa. A l'altar major es representa l'apoteosi del sant en un magnífic baix relleu de marbre de grans dimensions, realitzat per Francisco Gutiérrez en 1773.
A sota hi ha una urna de pòrfir que guarda les restes de San Pedro de Alcántara.
Després d'aquesta visita anem cap a Arenas de San Pedro, (vegeu la seva història aquí) temps lliure per coneixer una mica els topants, fins l'hora de dinar. Potser el més destacable de la població és el seu castell del "Condestable Dávalos", també anomenat de la "Triste condesa", l'església, i el pont d'Aquelcabo, avui conegut com a pont vell.
El castell fou habitat pel condestable Don Álvaro de Luna, que apareix anomenat en les "coplas" de Jorge Manrique a la mort del seu pare. El "condestable" però, mai va ser senyor de la fortalesa, sinó que aquesta va pertànyer a la seva segona esposa, doña Juana de Pimentel, que va rebre el "señorio de Arenas" i les seves viles com a dot matrimonial.
***A la tarda ens encaminem cap a la localitat propera de Ramacastañas, per conèixer un accident de la naturalesa, les Grutas de El Aguila, que foren descobertes l'any 1963, de manera fortuita per uns joves que jugaven per l'indret i observaren un forat per on sortia vapor... es van introduir i trobaren les coves espectaculars.
És una cavitat kàrstica originada per una sèrie de procesos geològics desarrollats sobre roques calcàries Paleozoiques del període Càmbric inferior (al voltant de 500-540 milions d'anys).
La característica més destacada de les coves que vam visitar és la gran varietat de tonalitats que s'han format per la filtració de materials i minerals diversos, la qual cosa li dona unes coloracions molt maques i variades.
Com passa en altres llocs, que ja he comentat, aquí no deixen fer cap mena de fotografia, ni tan sols sense flash... per això he intentat escanejar una il·lustració del fulletó informatiu per que en pogueu tenir un tastet...
(si voleu més informació sobre les coves, podeu trobar-la aquí en la seva web)
***
Després d'aquesta singular visita, una de les sorpreses que tenen aquests viatges de Mundo Senior que a vegades et porten a conèixer coses insòlites o poc conegudes, reprenem el viatge de tornada cap a Barco de Àvila, travessant altre cop tota la Sierra de Gredos, ara ja sense problemes per la neu, i amb unes vistes esplèndides amb la coloració que li dona el sol de la tarda quan va cap a la posta.
* * *(demà, diumenge, farem sessió doble, al matí anirem al límit de la província llindant amb Extremadura, per conèixer Béjar i el Santuari del Castañar i el poble de Candelario, famós per les seves "batipuertas" i pel seu xoriço de qualitat, i a la tarda visitarem Bonilla de la Sierra i Piedrahita)
- la història continua aquí... (03)
1 comentari:
Quan veig la bona conservació dels castells a Castella, i els comparo amb els catalans, no deixo d'imaginar-me el grau de destrucció a que ha arribat històricament parlant. Sembla que les guerres carlines varen ser un factor important en el seu enderrocament si tenim en compte comentaris i imatges gràfiques d'aquests abans i despres de les guerres. Una pena !!
Publica un comentari a l'entrada