- La història comença aquí...
És, sens dubte, un dels més antics i importants dels molts cenobis de les terres de Galícia.
El nom oficial és de San Julián y Santa Basilisa de Samos, encara que se'l coneix simplement com a Monestir de San Julián.
Samos és el cap del municipi i a més lloc de pas del Camí de Santiago.
Té un origen medieval, concretament de l'època del Regne Visigod en el segle VII, i la fundació se li atribueix a San Martín Dumiense, i renovat per Sant Fructuós.
A finals del s.VIIIè fou abandonat pels monjos durant l'efímera dominació musulmana. Va ser ocupat per mozàrabs que venien fugint de l'Al-Andalus en temps del rei Fruela I. Precisament el seu fill Alfons II, el Cast, va passar la seva infància aquí juntament amb la seva germana Jimena, després de l'assassinat del seu pare. Aquí podem veure l'estàtua d'ell que hi ha a l'església del monestir.
Quan els mozàrabs es van retirar cap al sud, el cenobi va tornar a ser ocupat per a la vida monacal.
Durant el s.X, Samos va sofrir la momentània expulsió dels monjos per part del bisbe de Lugo don Ero, però va resurgir poc després i es converteix en un monestir benedictí que va recuperar el seu esplendor al s.XII sota la reforma cluniacense.
Després de la desamortització de Mendizábal del 1835, va tornar a ser ocupat per monjos a finals del segle XIX i es va convertir en la seu de l'orde del Benedictins.
Acompanyats per el pare hostatger, vam fer el recorregut per l'interior del monestir, la qual cosa ens va permetre veure algunes de les dependències que són de grans proporcions, com els claustre gran o del Pare Feijoo,
que diuen és un dels més grans d'Espanya, amb crugies d'uns 60 metres de longitud.
Va ser construit al s.XVII, entre 1685 i 1689 en estil herreriano.
L'estàtua del Pare Feijoo que hi ha al centre del claustre és obra de Francisco Asorey.
Hi ha un segon claustre més petit, anomenat el Claustre de les Nereidas, la construcció del qual data del segle XVI (1539-1582), però com és normal en l'arquitectura galega, el seu arcaisme el converteix en un monument tardogòtic. L'arquitecte fou Pedro Rodríguez, natural de Montforte.
El nom li ve donat per la font que hi ha al centre, del segle XVIII, on quatre éssers mitològics, les Nereides, sostenen la copa superior de la font.
Després de visitar algunes dependències monàstiques com el claustre superior, l'hostatgeria i la sagristia,
amb algun mobiliari força original,
vam passar a l'interior de l'església de grans proporcions que, malgrat va ser construïda entre 1734 i 1748, barroca per l'època, però per les seves formes austeres i clasicistes, sembla més aviat neoclàssica. Te la planta de creu llatina i tres naus.
La façana barroca és obra del s.XVIII, i va quedar baixeta al quedar inacabada per que no es van arribar a construir les torres laterals.
L'escala d'accés recorda la de l'Obradoiro de la Catedral de Santiago
L'escultura, sortint de Samos, ens recorda que aquest lloc és sumament transitat per la gent que fa la ruta peregrina del Camí de Santiago.
I realment vam poder veure molts caminants amb la motxila a l'esquena circulant per aquestes terres...
* *
Us deixo aquest enllaç a la magnífica web del monestir (aquí) en la qual podreu trobar informació més detallada de la que jo mateix us acabo de proporcionar.
* * *
- La crónica continua aquí (08)...
4 comentaris:
Salvador veien las fotos i les teves explicacións donen ganes de agafa la maleta i començar el viatge.
Jo només puc dir-te que t'ho recomano vivament, Galícia és un país preciós que val la pena conèixer i explorar.
I no et van venir ganes de seguir el Camí dels pelegrins?
Pocs quilòmetres abans de Samos el Camí de Sant Jaume es bifurca, de manera que els pelegrins escullen passar pel monestir o no, depenent del temps que tinguin per a arribar a Santiago. No hi ha dubte que la visita de Samos, per poc camí que es faci, s'emporta una jornada.
La veritat, Xiruquero, que no em tempta, i més ara que s'ha posat tant de moda..., çes més aviat com un esport d'aventura, la gent hi va una mica com qui fa una competició... evidentment no tothom, però penso que el camí personal el fem tots cada dia al llarg de les nostres vides.
Cadascú té el seu camí interior de superació i de retrobament de les seves limitacions, sense que calgui anar a deixar els peus embutllofats per les carreteres i camins...
O almenys així m'ho sembla a mi.
Publica un comentari a l'entrada