D’un temps ençà la cacera de l’Estat espanyol contra tot allò que sigui o tingui el més mínim aspecte de català ha entrat en una espiral de despropòsits tal que la fetor de l’ambient polític comença a ser perillosament irrespirable. En el que va de mes de maig els nostres governants han estat acusats de nazis des d’una televisió pública; una senyora ha estat apartada d’una plaça universitària per tenir idees sobiranistes perfectament democràtiques; la nostra llengua ha estat arbitràriament canviada de nom a l’Aragó sense ni el més mínim rastre de criteri científic; el Tribunal Constitucional ha prohibit al nostre Parlament manifestar opinions, i el CNI ha sortit de la claveguera per clavar queixalada a l’activisme ciutadà pacífic i integrador.
Fins i tot ha obstruït descaradament l’actuació de la justícia argentina per bloquejar la investigació dels crims del franquisme. Com si el règim franquista fos el precedent natural i legítim de l’actual Estat, i disculpeu-me la ingenuïtat amb què plantejo el dubte.
Tot plegat fa feredat. S’han tret la careta d’una manera tan desacomplexada que queda clar que no hi ha cap mena de possibilitat d’entesa. Espanya ens vol derrotats, com sigui. I el més preocupant d’això és que els mateixos ciutadans espanyols es miren aquest procés de degeneració del seu sistema democràtic sense el més mínim sentit crític. El tir al català és un dels pocs afers que té amplis consensos en una Espanya que està retornant a la caverna d’una manera esfereïdora.
De tot el que passa aquests últims mesos el que més sobta no és la previsible oposició de les estructures estatals espanyoles i la intensa circulació que hi ha a les clavegueres de l’Estat.
El que fa més llàstima i, per què no dir-ho, provoca un cert desencís a aquells catalans que simplement volem la independència perquè no som espanyols, però que no sentim cap tipus d’animadversió especial cap als nostres veïns, el que més ens dol és la monolítica majoria silenciosa ciutadana a Espanya que em temo que deixaria arribar l’ofensiva del seu estat contra Catalunya a uns límits que no vull ni imaginar.
Tan endins té inoculada la mentalitat espanyola aquesta brutalitat primària, aquestes ganes de destruir el que és diferent, aquest afany d’oprimir els que considera més dèbils. Més que un estat en contra, hi tenim una manera de ser.
* * *
1
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada