dissabte, 24 d’agost de 2013

Un dia a la Vall d'Assua, a la recerca dels cavalls...

Dijous passat vam poder gaudir d'una experiència nova per nosaltres. Vam acompanyar a una família amiga nostra a trobar els seus cavalls, o millor dit, les seves eugues, ja que d'això es tractava, perquè el grupet d'eugues pasturent soles i en llibertat per les muntanyes de la vall d'Assua, acompanyades per un sol cavall, un mascle imponent que fa goig de veure.

El camí fins arribar a Sort ja és prou conegut, Balaguer - Tremp - La Pobla de Segur - Gerri de la Sal - Sort. A partir d'aquí ens vam desviar per la carretera de Llessui tot passant per Altron i Sorre (el poble que s'ha fet famós per ser el Grand Nord de la sèrie de TV3), en un revolt pronunciat a pocs metres de Sorre deixem la carretera per agafar una altre de molt estreta que ens porta fins a Caregue.

(Podreu seguir tot el seu entorn natural, si us agraden els mapes, a través d'aquest enllaç de l'Institut cartogràfic de Catalunya: (aquí)

A partir d'aquí agafem una estreta i pedregosa pista que ens pronunciats revolts ens porta cap amunt tot passant per l'ermita de la Mare de Déu de la Muntanya (recordeu la frontera amb França i els gendarmes que surten a Grand Nord ?, doncs és exactament aquí), seguim amb forts revolts cap a l'indret de la Capella i amunt amunt arribem, per dins d'un atapeït bosc de la Mata de Caregue, fins a una clariana anomenada la Tresposa, entre el barranc de Riers, i el barranc  de la Portella, per sota i molt a prop de la Font del Pi, a uns 2000 metres d'altitud.

Allà precisament, quan passàvem lentament amb el 4x4 tot fent ulls per descobrir els animals, l'Alba va donar el senyal d'atenció, allà baix a sota nostre, a uns 50 metres en la clariana propera hi havia el grup de les eugues pasturant tranquil·lament. 
Per nosaltres, gent de ciutat, va ser com una mena de miracle, com pot ser que en aquella immensitat de muntanyes i prats, poguéssim anar a trobar el ramat que buscàvem amb aquella precisió?. La família propietària tenia notícies a través d'algun altre pastor de vaques o d'altres ramaders, que per aquella zona pasturaven les nostres eugues.
Els ramaders i pastors es coneixen tots els animals, els dels uns i els dels altres com si fossin fills seus. Això és bonic, fa la impressió com si estiguessis en família.

Durant tot el camí de retorn anàvem identificant els animals que vèiem. Guaita allà baix hi ha els cavalls de fulanet, o les vaques de menganet. Tot un món de coneixements i d'experiències que els de ciutat no hem tingut ni tindrem mai. A mi em va agradar molt, vaig veure que més enllà dels facebook, els twitters, i els smartphones, hi ha una altra realitat més vital, més autèntica, que et lliga amb el món animal i el món vegetal, i amb la natura més primigènia i salvatge. El món de l'alta muntanya i dels seus habitants, o estadants, almenys a l'època d'estiu, on tots aquells prats immensos estan plens d'animals pasturant.
I aquest any de molta pluja ha fet que estiguin exuberants d'herba fresca. Un plaer pels animals que mengen i pasturen.
 Vam estar força estona allà, comprovant que totes les eugues estiguessin bé, que cap d'elles tingués cap problema, també vam poder veure els petits, els poltres petits sempre ben aprop de les seves mares, i els vam poder tocar i retratar. 
Sempre els animals petits són més entranyables.



També les eugues, potser no totes, sempre n'hi alguna de més esquerpa, però almenys aquestes força domesticades es deixaven tocar i acariciar per nosaltres forasters i ja no diem, evidentment, pels seus propietaris amb qui tenen una familiaritat fora de cap dubte...
(vegeu sinó l'Alba com s'estima els seus animals)

Després d'estar una bona estona compartint amb les eugues, tocant-les, acariciant-les, retratant-les, vam donar per acomplerta la missió que ens havia portat fins aquí dalt, en aquest magnífic indret d'alta muntanya, on hi ha una extensió enorme de prats i pastures...

Vam deixar el ramat d'eugues pasturant en aquest lloc tant privilegiat, no sense una certa recança...


Nosaltres vam seguir amunt per la pista que s'enlaira, amb unes panoràmiques magnífiques, fins arribar al Coll de la Portella, a 2300 metres, que dona accés a la vall contigua, a la Pletiu de Sorre, la zona anomenada la Gargalla.

Aquesta vall forma una profunda depressió amb molt de desnivell i recull les aigües de nombrosos barrancs que baixen de les imponents muntanyes del voltant i dels llacs del capdamunt, com ara els estanys de la Mainera, i els pics de Montorroio (2861 m), i el Montsent de Pallars (2883 m).









Just al fons de l'alta vall, on hi ha el canvi de vertent, al peu del Barranc de Berasti, al peu del Montorroio, on també hi ha un parell de taules, un rètol informatiu de la zona, i un petit aparcament on deixen els cotxes els que volen pujar fins als llacs de la Mainera, vam parar per dinar.

El temps s'embolicava una mica i tot seguit, ben dinat, vam seguir per la llarga pista que va vorejant les vessants del Montsent de Pallars, per l'aubaga del Pamano, tot passant pel costat de l'Estanyet on veiem animals abeurant-se, fins arribar a la cabana-refugi d'en Manel, el pastor de les vaques de la zona, amb qui vam compartir una estona de conversa i un bon cafetó. 

A partir d'aquí, vam començar la davallada en ziga-zaga, fins arribar a la zona on hi ha encara les instal·lacions abandonades de l'antiga estació d'esquí de Llessui, una autèntica pena com ha quedat tot.

Tot baixant encara vam tenir una agradable sorpresa en trobar uns quants ruquets que ens donaven la benvinguda. L'Alba de seguida els va anar a saludar...


Finalment vam arribar a Llesui poble, on vam trobar ja definitivament la carretera asfaltada, i vam emprendre el camí cap avall fins al punt de destí, la Conca de Barberà, d'on havíem sortit de bon matí.

* *
Ha estat per nosaltres una bonica experiència de contacte amb la natura més genuïna i amb els animals ben propers, que recordarem agradablement durant molt de temps...




LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin