La crònica comença aquí...
Avui, diumenge 30 d'abril, ens desplaçarem fins a la vila de l'Aleixar per trobar-nos amb la professora Fina Anglès que ens guiarà a fer un "passeig amb els sentits", de la Natura a l'Art, tot resseguint la ruta Mir - Manent.
Hi ha espais en el territori que pels camins de l'art han esdevingut simbòlics. UN AUTOR, UN CREADOR -així en majúscules- pot convertir, gràcies al seu fer creatiu, un paisatge local en patrimoni universal; pot elevar a categoria l'anècdota més senzilla, el fet més quotidià..., pot, en definitiva, dotar un paratge d'una supraidentitat, evidentment intangible, pel sol fet que esguarda aquell indret amb la seva mirada d'artista i el fixa, amb llenguatge propi, a la seva obra, que restarà immutable per sempre.
Els paisatges de l'ALEIXAR i MASPUJOLS al Camp de Tarragona són espais simbòlics i tenen categoria d'universals gràcies a l'obra de dos artistes: el pintor JOAQUIM MIR (1873-1940), i l'escriptor MARIÀ MANENT (1898-1988).
Joaquim Mir hi va viure a començaments del segle XX en el període més llarg de producció continuada des d'un mateix paisatge, durant el qual, la crítica actual considera que "la seva pintura assoleix les fites més personals i revolucionàries i s'avança a les teories dels primers avantguardistes europeus".
Marià Manent, des del mas de Segimon a l'Aleixar, va cantar aquestes terres del Camp de Tarragona en els seus dietaris, que abracen des de la immediata postguerra fins a finals dels quaranta i, sobretot i de manera continuada, des de 1960 fins a 1986. Estudiosos de la literatura els consideren "una de les grans creacions en prosa de la literatura catalana contemporània" i "un espai de bellesa, saviesa i humanitat".
I avui, a començaments del segle XXI, un itinerari pels dos pobles permet descobrir els indrets que van motivar aquestes pintures de J.Mir i conèixer, alhora, el paisatge que la fina sensibilitat de Marià Manent va glossar. Només cal venir al territori i descobrir-lo en companyia de Fina Anglès, i d'Un passeig amb els sentits de la Natura i l'Art.
* *
Anem, doncs, a experimentar-ho... Recollim la professora Fina Anglès al mateix poble de l'Aleixar on podem veure dues imatges originals...
 | ||
| (escut de ALA-eixar l'Aleixar) |
En sortir del local, ja podem fer una segona comparació entre la visió de la plaça que tenim al davant, amb els porxos i l'església, i una altre de les pintures d'en J.Mir.
Segona comparació, el carrer del forn amb portal al fons...
Camí d'Alforja, i la bassa del Coll (requadre petit) amb l'ermita de sant Blai
Anem ara a llegir un dels bonics textos d'en Maria Manent des del pont Vell de cara al cim de Rocanys, que veu al davant...
 | |||||||||||||
| (foto des del pont vell) |
 |
| (L'interior del Cambril) |
 |
| (La cúpula del Cambril) |
L'altre capella singular la trobem a l'esquerra, just al costat del presbiteri, i correspon a la Capella del Sagrat Cor, damunt del qual hi ha una petita història i una prohibició Papal de Pius VIè.
* *
Finalment, no podem marxar de l'església sense admirar aquest magnífic orgue del segle XVII
* * *
Encara vam tenir temps de baixar fins al poble veí de Maspujols per fer la darrera comparació entre el paisatge i la pintura d'en J.Mir
Ara sí, acabem aquí aquesta llarga crònica de tot el que hem pogut veure, gaudir, i escoltar de tot allò que ha fet referència a les obres pictòriques de Joaquim Mir, i de la prosa exquisida d'en Marià Manent, i que amb l'ajut de la professora Fina Anglès, ens ho ha fet apreciar encara més.
Des d'aquí li fem arribar el nostre agraïment..!!
* *
Encara hem de fer un petit afegit, ja que després de dinar ens van acostar a visitar breument el cementiri de Reus. Vam tenir poc temps per que ens tancaven per ser l'hora.
L'objectiu principal era veure la tomba del General Prim, i algunes altres tombes renaixentistes i/o modernistes interessants.
L'escultor francès Émile Hébert és l'autor de la figura jacent de Prim, de bronze banyat amb plata, que presenta gran realisme, amb una mida molt aproximada a la real.
El sarcòfag és obra de l'artista Plácido Zuloaga realitzat entre 1874 i 1875, de factura neoclàssica. Està fet amb ferro, pesa 1800 kilos i s'hi aplica la tècnica del damasquinat, consistent en incloure fils o làmines d'or o plata en una superfície, per decorar-ho amb dibuixos, en aquest cas garlandes florals i geomètriques. Van treballar en la confecció del sarcòfag 32 artesans.
* * *
**Aquí acaba definitivament aquesta crònica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada