Què podem dir d'aquest indret tant conegut que gairebé tots els amants de la muntanya ja coneixen?. Que té un encant superlatiu, i una bellesa extraordinària...Encara que avui en dia per aquests indrets i itineraris normals o senzills, hi corre tota mena de "fauna", gent amb sabatilles o amb xancletes..., que no sé fins a quin punt saben o poden apreciar tanta bellesa.
(davant el salt s'aigua del Forau d'aiguallut)
Avui en dia es va a la muntanya sense cap preparació ni experiència i s'emprenen itineraris més o menys exigents, a les dues i a les tres de la tarda sota un sol abrusador, quan als qui ens agrada la muntanya, ja anem de baixada o retirada.. Quanta inconsciència...
(aquí el magnífic Pla d'aiguallut)
I tot això no ho dic per avui que en definitiva feia un dia esplèndid, amb fresqueta i tot, tirant a fred, un aire que era una mica gelat... i per tant caminar al migdia encara era soportable, sinó per altres ocasions en que tornes a primera hora de la tarda d'una bona caminada per la muntanya, amb un sol que crema, i et trobes gent amb la cara congestionada i morts de calor, i amb criatures petites, que enfilen camins o itineraris d'algunes hores de durada que s'haurien de prendre a primeres hores del matí amb la fresqueta.
(Aneto i coll de Corones)
Bé, ja veig que m'ha sortit un discurs d'excursionista veterà una mica rondinaire, però és que realment avui en dia res és el que era... i anar a la muntanya per molta gent és com anar a Port Aventura...
En fi, que l'únic que volia avui, un cop arribats a casa, era posar algunes de les fotos maques que hem pogut fer visitant aquest indret tant emblemàtic al peu de l'Aneto, que per cert, pobret...!!!, s'està quedant sense gelera, cada cop és més petita...
És una autèntica pena... qui l'ha vist i qui la veu ara,
És una autèntica pena... qui l'ha vist i qui la veu ara,
amb unes clapes de glaç que van sortint, on ja transparenten les pedres i les roques de sota...Quina diferència d'aquell any 1959 (ara fa 50 anys...!!!), quan nosaltres hi vam pujar, creuant una gelera esplèndida, enorme, blanca en la seva totalitat, i a més gairebé érem sols dalt el cim. Ara s'ha de fer cua per creuar el Pas de Mahoma...
Malgrat tot això, avui hem pogut gaudir d'un bon dia de muntanya, d'un clima molt bo, d'una atmosfera transparent i fresqueta... i de la sempre simpàtica companyia d'una munió de vaques que ens han envoltat durant tot l'itinerari.
...elles sí que són felices..., adéu simpatics animalets...!!!* * *
4 comentaris:
Jo he tingut sempre molt clar que seria un vell rondinaire!
Benvingut al gremi, encara que sigui esporàdicament.
No sé si serà gaire esporàdicament o no, però certament, veure com avui molta gent va a la muntanya en plan "pachanguero", em fa molta malícia i em disgusta.
Gràcies pels teus comentaris d'home de muntanya de veritat i veterà. Per cert que he llegit aquests dies un comentari de la Júlia en no sé quin blog que deia que havíes tingut un petit ensurt en la platja... Ves en compte excursionista veterà, que això del mar és una altra història, especvialment amb la mar de fons. Jo una vegada també vaig haver de demanar ajut a un bañista per que m'ajudés a sortir... Ja veus que els que som de muntanya se'ns nota...
Una abraçada des del cor del Pirineu aragonès...
El desgel, que ja és tant visual, que no respon a càlculs teòrics, sembla que encara no alarma prou. Tothom està esperant que passi la "crisi" per tornar a les mateixes: consum, especulació, endeutament no sostenible...El sistema no sembla voler canviar
Si, recordo l'agost del 1965, quant vaig pujarhi per primera i última vegada a l'Aneto, que varem creuar la glacera en diagonal, encordats i amb grampons, cosa que no crec que faci falta en el dia d'avui. Es una de les poques que ens queden i que també s'acaba.
Publica un comentari a l'entrada