dilluns, 17 de juny de 2013

L'assalt al Penyal d'Ifac... (06)


Tots els dies de la nostra estada a Calp teníem davant nostre l'imponent imatge de la roca que forma el Penyal d'Ifac.

El temps no ens va acompanyar gaire, però les previsions per l'últim dia 1 de maig, eren bones i volíem aprofitar per plantejar-nos la pujada al Penyal.

Però, oh desgràcia, quan preparàvem la motxilla amb les quatre coses necessàries per una curta ascensió... aigua, gorra, crema pel sol, anorak prim, etc. ... me n'adono que el més important, les sabates de muntanya, me les havia deixat a casa a Barcelona...!!

Portava unes vambes de passeig amb una sola llisa i fineta, i vaig pensar que la deficiència de l'equipament miraria de compensar-la amb la meva experiència de muntanya i la meva prudència.

Així que marxem d'horeta amb un objectiu ben definit, assolir el cim del Penyal... bé, en principi jo sol, ja que la Marta ja no s'ho plantejava de bon principi, però si que tenia la intenció d'arribar almenys fins al túnel que forada la roca i permet iniciar el tram de camí de muntanya per l'altre costat de l'espadat.
Fins al peu del túnel, la pujada està organitzada en suaus ziga-zagues i ben empedrat i també amb una barana protectora, ja que tot aquest sector està protegit i declarat com a Parc natural.
 (costat oest, platges Arenal-Bol, Morelló i Cantal Roig)

(costat est, platja de la Fossa)

A mesura que anem pujant, a partir del Centre d'interpretació, la panoràmica sobre Calp i les seves platges i el port, és esplèndida. Ens acompanyen contínuament els xiscles penetrants de les gavines que podem veure i retratar a cada revolt del camí, ja que tota aquella zona és zona de cria dels gavians.

Arribem a l'entrada del túnel, de 50 metres de llarg, que fou excavat l'any 1918, i que dóna accés a la cara nord-est, i comprovem que la roca està super gastada pel pas de la gent. No hi ha il·luminació i el terra és molt irregular, i per això s'han situat al llarg del seu recorregut
dues cordes que permeten creuar-lo amb més seguretat, però un cop acostumats a la fosca ja s'intueix al fons el forat de sortida per on entra una mica de claror. Afortunadament el passamà de corda que hi ha a banda i banda fa més fàcil el trànsit i evita que en una ensopegada puguis anar per terra 
Arribats a l'altre extrem s'obre una ampla visió i panorama damunt l'espadat i el mar. Hi ha un petit mirador que ens ofereix una bona panoràmica i en dies clars es pot albirar fins i tot l'illa d'Eivissa. 
Just a la dreta del mirador comença el camí de muntanya que porta fins al cim, també equipat en algun tros amb passamans de corda pels trams més difícils o delicats.
En els cartells ja s'adverteix que a partir d'aquí hi ha un cert risc, i s'aconsella no continuar amb criatures petites o sense el calçat adequat... per la qual cosa em sento molt advertit.

La Marta ja diu decididament que ella es planta aquí mateix, i jo més agossarat, intento una aproximació al terreny malgrat no anar massa ben calçat. Li asseguro a la M. que seré prudent i que malgrat la meva experiència de muntanya, si ho veig complicat no m'arriscaré.

El primer tram equipat amb cordes que trobo, just a uns 50 metres de la sortida del túnel, ja hem fa constatar que allò pot ser força complicat. El camí passa per damunt d'unes roques molt llises, amb una textura com de marbre, i sumament gastades i erosionades pel pas de la gent, que fa que sigui molt fàcil de relliscar, cosa que comprovo ràpidament en aquest primer tram on, gràcies a les cordes, vas trampejant amb seguretat sense precipitar-te a l'abisme... Segueixo uns metres més i comprovo que el terreny és realment abrupte, molt pedregós i ple de roques desgastades que conviden a la patinada. Jo amb les vambes que porto no vaig gens segur i penso que patiré, que m'esposo a alguna relliscada seriosa, per tant, quan porto fets uns 100 ó 200 metres de camí, decideixo abandonar i girar cua, això sí amb molt de sentiment, perquè em feia molta il·lusió coronar aquest penyal tant emblemàtic, però en aquest cas s'imposa la prudència.

Precisament quan ja torno em trobo de cara a dos xicots joves que pugen amb empenta i els pregunto si el camí continúa difícil, i la seva resposta és: "hombre sí, està jodido..." i a més em miren les sabates, em miren a mi amb la cara de iaio que començo a tenir, i amb una mica d'ironia i un punt de compassió em diuen: "si, y además con ese calzado mejor que no lo pruebe...". Gràcies nois per la sinceritat.

Retorno al punt de partida on m'espera encara la M. alleujada en veure la meva renúncia, i tornem a passar el túnel per emprendre la baixada. Aprofitant per tornar a contemplar la magnífica panoràmica de Calp amb les seves platges.

Després de la frustrada temptativa d'assolir el penyal, i amb una certa sensació de fracàs, i empipat amb mi mateix per haver tingut l'oblit de no agafar el calçat adequat per l'ocasió, intento positivar la situació i a mesura que anem baixant contemplant les magnífiques platges als nostres peus, decidim acabar d'aprofitar el matí gaudint del sol i del mar.

Anem a l'hotel a canviar-nos i cap a la platja a prendre el sol. Fa un dia radiant però també fa un airet fresquet. L'aigua del mar està neta i transparent i, com és habitual en mi, no em puc estar d'anar-me a remullar. Així que sense pensar-ho dues vegades... pataxap...!!! a dins l'aigua.
La sensació és brutal. L'aigua està geladíssima, si fa o no fa com un llac de pirineu, on a vegades m'he ficat... Surto de pressa, m'aixugo, i seguim una estona més prenent el sol.

Era el dia 1 de maig, dia festiu, i l'últim de la nostra estada a Calp. Vam decidir, doncs, d'anar a fer el comiat a algun dels molts restaurants del port a fer un bon arròs. El menjar de l'hotel, en règim d'Imserso, no és cap meravella, i per això ens vam voler regalar menjant un dels plats típics de la zona, el que ells anomenen "arròs de senyoret"... que vol dir que tots els complements de l'arròs estan ja ben peladets, gambes, musclos, petxines, etc., no hi ha ni una sola closca, res de res. És un gust menjar-ho sense haver de treure ni de pelar res... per això té aquest nom tant adequat, de senyoret...!!!

Vam anar d'hora a dinar i quan ja sortíem ben dinats del restaurant de la Confraria de pescadors, ens va sorprendre molt veure com totes les marisqueries de la zona estaven a tope. Ens va venir deseguida al cap un pensament, ¿on està la crisi que pateix el país?... les mariscades no són barates precisament, i tot era ben ple. Es allò del "carpe diem"..., o allò que també diem en català: "mengem, mengem, que demà morirem !!". Contradiccions del nostre temps.

Per caminar una mica després de dinar vam anar fins al bonic passeig marítim que hi ha a sota mateix del penyal, i vam fer les darreres fotos del dia.




 (un cormorans prenent el sol)
  (a l'horitzó treuen el cap els "monstres" de Benidorm...)


(Adéu penyal, adéu Calp)

Encara vam tenir temps al caient de la tarda per caminar una estona per la platja i el passeig a prop de l'hotel, molt animat i ple d'estrangers i també de passejants del país, tothom aprofitant el pont del 1er. de maig.

Demà al matí, carretera i manta i per endavant 490 kms. de carretera,
fins arribar a Barcelona. 

* * *
  • ara sí, aquí acaba definitivament la crònica de la nostra estada a Calp.

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin