dijous, 14 d’agost de 2014

Colls - Valls - Crevasses - Gorges - Avencs - El tribut de les tres Vaques... (05)

L'últim dia de la nostra estada per aquestes valls pirinenques navarreses, era el diumenge 13 de juliol, i les previsions del temps avui sí que eren favorables, per tant vam decidir fer la ruta que feia dies anàvem ajornant pel mal temps, ja que transcorre per les parts més altes de muntanya de la regió, amb un interès afegit, que avui se celebrava una festa ancestral de més de 600 anys d'antiguitat, la del Tribut de les Tres vaques, de la que en parlarem més endavant.

Tot i que això comportava també un inconvenient afegit, que és la multitud de cotxes, motos, bicicletes, etc., circulant per aquestes carreteres...

Sortim, doncs, cap a Ochagavia i enfilem la carretera que puja cap el alto de Laza, i una mica abans d'arribar, trenquem a l'esquerra per la variant NA-2011 que s'enfila fins al Port de Larrau. 

El dia és esplèndid i en arribar al port fem una aturada per contemplar el paisatge i la vertent francesa de Larrau. Fa un vent molt fort i realment fred.


Després d'una breu parada, iniciem el descens per una carretera amb un fort pendent vertiginós 


que ens portarà primer fins al poble de Larrau, després passarem per Laugibar i agafarem el trencall per anar a visitar la Crevasse d'Holzarté.

Hi havia una gran quantitat de gent que iniciava el camí cap al fons d'aquesta vall, però el camí era super fangós degut a tota la setmana anterior de pluges, i després de reconsiderar el tema amb la Marta...

vam decidim aturar-nos aquí... 
i no seguir invertint hores en aquesta multitudinària passejada, i dirigir-nos millor cap al destí següent, que prometia ser més atractiu i menys concorregut, les Gorges de Kakuetta.

Enfilem doncs, a la dreta, una carretera secundària D-113, que prové de Tardets-Sorholus i va cap a la frontera amb Navarra, pel Col de la Pierre St. Martin.

A l'alçada del municipi de Sainte Engrâce, trobem el parking on deixar el cotxe per iniciar la visita. Paguem l'entrada corresponent i iniciem la caminata, al principi força feixuga, ja que cal superar una mena de montícul amb un fort desnivell de pujada i després de baixada, fins arribar al nivell del torrent.


Un cop arribats al nivell del llit del torrent, un petit túnel ens introdueix de ple dins la gorja de la Kakuetta, i aquí comença l'espectacle...



Es un forat de natura realment sorprenent...









No calen massa paraules per quedar bocabadats davant el que veiem...

Realment, tot un espectacle, una visita molt recomanable, tot i que nosaltres no vam acabar d'arribar al final de tot, no sabem encara quan de tros faltava, però teníem gana i estàvem cansats, i havíem de refer tot el camí de tornada altre vegada i tornar a superar la pujada i baixada inicial, realment engorrosa.
En el petit bar que hi ha a l'entrada del recinte vam menjar una mica per refer les forces i continuar la nostra ruta.

Sortint d'aquests indret, aturem un moment el cotxe per prendre una foto del bonic lloc de Sainte Engrâce 

Seguim la ruta en direcció a la frontera, cap al Col de Soudet i finalment arribem al Col de la Pierre Saint Martin, on hi ha una animació extraordinària. En un gran tendal hi ha molta gent de les dues valls fent un àpat col·lectiu, i fora del tendal, hi ha petits grups que cadascú fa la seva barbacoa i mengen carn i botifarres, i beuen cervesa i vi, etc.

S'està celebrant l'àpat posterior a la gran cerimònia del matí, 
la del "Tribut de les Tres Vaques" 
El Tribut de les Tres Vaques és una cerimònia que reuneix als veïns de les valls de Baretous (BearnFrança) i de Roncal (Navarra,Espanya) en el punt anomenat «Piedra de Sant Martín» situat en el serral d'Ernaz el dia 13 de juliol de cada any, i durant la qual els primers lliuren tres vaques als segons. Es tracta d'un tribut o compensació que els pastors del cantó francès fan als pastors del Roncal perquè el bestiar pugui gaudir de les aigües i de les pastures.

Està considerat el tractat en vigor més antic d'Europa. Es desconeix des de quan data aquesta cerimònia, que en tot cas és molt anterior a la sentència de 1375, en la qual es basa en l'actualitat la seva realització. Per tant, aquesta sentència certifica la seva existència des de fa 639 anys, registrant-se la mateixa de forma contínua. Només al segle XVII es produeixen seriosos problemes en la seva continuïtat i posteriorment es produeixen petits incidents o retards en relació als esdeveniments bèl·lics de la zona.
Encara que tradicionalment es denomina tribut, no és tal per no existir vassallatge, sinó que es tracta d'un acord entre iguals, un contracte bilateral.
El 24 de gener de 2011 el Govern de Navarra ho va declarar Bé d'Interès Cultural Immaterial.
Els representants del Roncal -amb abillament tradicional, barret roncalés, capot negre, valona i calçons curts- i els de Baretous -amb vestit de diumenge i amb la banda tricolor francesa croada al pit- es reuneixen entorn de la fita 262, que substitueix a la desapareguda "Piedra de Sant Martín" en 1858, cadascú al seu territori en el fronterer serral de Ernaz a 1.721 m.
L'alcalde de Izaba, president de l'acte, pregunta tres vegades als baretonessos si estan disposats a pagar el Tribut de les Tres Vaques de dos anys, del mateix pelatge i cornamenta, i sense tatxa ni lesió alguna. Els preguntats responen que sí en tres ocasions.
Seguidament un dels alcaldes baretonessos col·loca la mà dreta sobre la pedra o fita i posant la seva damunt un roncalés, i així es van alternant els altres representants. L'últim a posar la seva és l'alcalde d'Izaba, que pronuncia les paraules:
Pax avant, pax avant, pax avant
(Pau d'ara endavant)
A les que responen amb les mateixes paraules els de la vall veïna. Tot seguit es procedeix al reconeixement de les vaques pel veterinari d'Izaba, que una vegada declarades sanes, es repartiran dues per a la vila d'Izaba i l'altra cada any toca alternativament a un pels pobles de UrzainkiUztarroze i Garde. A continuació el regidor d'Izaba lliura el corresponent rebut i es procedeix al nomenament anual de quatre guardes per a la custòdia dels llocs de pastura d'Ernaz i Leja, als quals se'ls pren jurament. Després demana als que tinguin alguna cosa que al·legar que facin un pas al capdavant i ho facin.
L'acta és formalitzada pel secretari que certifica i signen els representants, primer els de Roncal seguits pels de Baretous. També signen com a testimonis algunes personalitats assistents. 
Posteriorment els roncalessos ofereixen un banquet als seus veïns amb carner rostit com a plat fort. En l'actualitat, després de la cerimònia les vaques tornen al seu territori i es dóna l'equivalent al seu valor monetari del mercat. En els últims anys aquest acte que amb prou feines dura uns minuts, s'ha popularitzat, atraient a milers de persones.
* *
I és en aquest punt on reprenc la meva narració, nosaltres vam arribar quan tothom estava ja en ple àpat,  
però he volgut deixar constància d'aquesta simpàtica festa, segurament força desconeguda fora d'aquestes valls pirinenques, però que té el sabor d'aquelles tradicions ancestrals que val la pena que s'hagin anat conservant. 
Vaig retratar la pedra que és la que al llarg dels anys serveix per testimoniar i certificar el tractat... i que no és altra que una de les fites frontereres d'aquest sector.











La boira envaïa una mica l'indret, però vam poder assaborir encara l'ambient de festa mentre descansàvem una estona de tot l'itinerari, abans de emprendre la baixada cap al nostre punt de partida.



Va ser en arribar de nou a Ochagavia, quan vam seure a la vora del riu Irati, a prendre una beguda i descansar, 
tot comentant i recordant el que havíem viscut en aquesta darrera jornada de les nostres vacances per terres navarreses.
* *
L'endemà tocava fer maletes, acomiadar-nos de la família d'Ibilcieta, i carretera per tornar a Barcelona, però abans farem una breu paradeta a l'emblemàtic lloc dels Mallos de Riglos. Visita obligada.
 
 * * *
  • Aquí acaba definitivament aquesta crònica navarresa...

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin