Galícia - 05: San Clodio i Ribadavia, per terres del vi de Ribeiro...

• La història comença aquí...

A prop de la nostra residència a O Carballiño, hi havia la localitat de Ribadavia, interessant pel seu passat semita, on es conserva un important barri jueu, i per ser la capital de la zona del vi de Ribeiro.

Avui ens disposem a visitar-la, però previament fem una parada per conèixer el Monestir de San Clodio, un altre monument religiós convertit en hotel-parador

 És un monestir cistercenc de gran bellesa, situat en ple cor del Ribeiro. Un autèntic Monument Nacional del segle XII, rehabilitat amb gust com a hotel per la Xunta de Galícia, encara que la façana de l'església resta encara molt malmesa...

En el seu orígen fou residència dels monjos cistercencs i posteriorment de l'ordre benedictina. I avui l'hotel permet gaudir de la pau dels seus claustres en l'entorn d'aquesta comarca Orensana del Ribeiro.

 

 

  * *

En arribar a Ribadavia encara de bon matí, tot era molt tancat, era diumenge, i ens vam dirigir cap a la part alta del poble per visitar la Capella de Nostra Senyora del Portal, on es guarda la imatge de la patrona de Ribadavia i de la comarca de O Ribeiro, que era tancada.

Però, per ser diumenge, la imatge la havien traslladat a l'església-convent de Santo Domingo, que fa d'església parroquial, com és costum de fer-ho cada diumenge, per celebrar-hi l'eucaristia.

 Vam aprofitar per entrar-hi, ja que era a punt de començar l'eucaristia del diumenge, i vam quedar una mica sorpresos per la gran quantitat de gent que ja omplia l'església uns 20 minuts abans de l'hora. 

S'estava resant el rosari, i el més xocant fou comprovar que després del rosari, van resar l'Angelus, i després aquelles llargues lletanies que nosaltres havíem resat en llatí: turris eburnea, domus aurea, salus infirmorum, refugium peccatorum... etc. etc. Ens vam sentir traslladats en un instant a 50 anys enrera, quan nosaltres de jovenets practicàvem l'anomenat nacional-catolicisme...

Per acabar-ho d'adobar, la senyora que dirigia les pregàries, va acabar amb una mena d'invocacions

 realment sorprenents, la darrera de les quals deia: "De las modas i vestuarios modernos que llevan a la perdición, libranos senyor"... Dios te salve Maria.... etc.

L'església plena de gom a gom... també hi havia molts homes als bancs del darrera on èrem nosaltres, i jo em pregunto: tant poc ha progressat el catolicisme a Espanya en aquests darrers anys?, on queden les reformes i l'"aggiornamento" que va propugnar el gairebé oblidat Concili Vaticà II, dels anys 1962-1965..., com pot ser que encara avui en dia, segle XXI, any 2010, estiguin així les pràctiques religioses en aquesta comunitat?...

I ja m'estalvio els comentaris al sermó que va fer el capellà sobre l'eucaristia.., inenarrable...!!

* *

Després d'aquesta experiència religiosa vam anar a conèixer el poble. Ens vam ajuntar a una visita guiada que sortia de la plaça major per anar a recórrer el call jueu, força important i ben conservat.

 

 

 

 

 (aquest edifici va ser la seu del tribunal de la Inquisició)

Cap a l'any 1063, Ribadavia es va convertir, per decisió del rei Don Garcia, en la capitalitat del regne gallec, fins i tot la vila rebia tributs del regne musulmà de Badajoz. Juntament amb el monarca hi van venir un bon nombre de jueus que van fundar una pròspera comunitat i es van dedicar a comercialitzar el vi, l'artesania i l'orfebreria.

Ens van explicar coses interessants i certament curioses sobre el passat semita d'aquesta població, com la de que fou el lloc des d'on passaven d'amagat molt jueus fugits d'Europa per la persecució nazi per dirigir-se a Porto (Portugal) per embarcar-se cap al continent americà. Destacaren en aquest servei clandestí tres dones del poble, les germanes Lola, Amparo i Julia Touza, a les quals ara se'ls ret un petit homenatge amb una placa a la porta de la casa on van viure... (val la pena llegir l'enllaç on s'explica amb detall la seva gesta)

També vam poder contemplar algunes de les magnífiques esglésies romàniques del s.XII, com la de San Xoán,

 o l'esplèndida de Santiago, una de les esglésies més maques del país...

 

 

 

 Després del recorregut vam anar a visitar un local emblemàtic i tradicional de la vila, O Papuxa taverna típica on el seu antic propietari el Papuxo, (nom d'un ocellet típic de la zona), obsequiava a tothom que s'hi acostaba amb tastets de vi, formatge i pernil, tant com volguessis servint-te a voluntat, i després es pagava el que a hom li semblava oportú. Aquí nadie controla a nadie, todo va con buena fe. El que quiera engañar es libre de hacerlo, como decía “O Papuxa”,  allá la conciencia de cada quien".

Avui en dia el regenta la seva filla Celsa, que segueix la tradició, encara que de manera més regulada. La consumició es paga, però només per veure el local en el seu estat primitiu, val la pena. L'entorn et trasllada a un món medieval...

 

  Les sorpreses del dia encara no havien acabat, ja que coincidia aquell diumenge que a Ribadavia se celebrava una Trobada Europea d'estudiosos del judaïsme, i un grup d'austríacs van donar color a la trobada amb una orquestrina molt agradable i ben afinada.

Després de dinar amb el típic Pulpo à feira i Cocido galego, tot ben regat amb un bon vi de Ribeiro, vam seure plàcidament a la plaça major a prendre un cafè per descansar, comentar i pair totes les vivències del dia.

 

Val a dir que el poble té coses ben originals, com aquests plaques ceràmiques que pots trobar en alguna de les cases de la població...

 

* * *

• La crònica continua aquí (06)...