diumenge, 30 de setembre del 2012

Les raons de la desobediència civil

A causa d'una inoportuna lumbàlgia que em té mig paralitzat a casa, he aprofitat aquest matí de diumenge per a fer neteja i endreça de papers, i he trobat un interessant article a la revista OMNIUM, núm 21 -tardor 2012- del qual us en vull fer un extracte...

Els esdeveniments dels darrers mesos situen la desobediència civil en primer terme de l'actualitat del nostre país. Davant de conflictes socials i polítics, en els quals els canals legals poden demostrar-se insuficients, les accions de desobediència guanyen pes, des de l'oposició als peatges fins a la lluita per una fiscalitat pròpia. Davant d'això, també trobem un possible enduriment de la llei per fer front a aquests desafiaments. Però allò que ens interessa saber és per què proliferen i arrelen aquestes formes d'incidència política.

En els darrers mesos, l'agreujament de la crisi econòmica i la creixent percepció del conflicte nacional amb l'Estat espanyol han donat lloc a una sèrie de posicionaments de persones i col·lectius disposats a desobeir unes determinades lleis que consideren injustes. Ara bé, aquest desafiament no es fa mitjançant la violència, com en altres conjuntures històriques, sinó que es posa en pràctica una eina diferent: la desobediència civil.

L'escriptor i economista José Luís Sampedro va resumir en una màxima l'esperit de la desobediència civil: "S'han de respectar les lleis sempre que les lleis siguin respectables".

La desobediència civil s'ha utilitzat en multiplicitat de situacions històriques, tant per oposar-se a règims autoritaris com en situacions més o menys garantistes, en estats democràtics. "Un acte de desobediència, contra el que a vegades se sol entendre, no impugna la democràcia. Al contrari: s'exerceix la desobediència en la mesura que es considera que és la darrera opció per defensar uns valors fonamentals que precisament es consideren vulnerats per una llei". (Jordi Armadans)

Als Països Catalans trobem nombrosos exemples al llarg de la història. Una constant han estat els moviments de desobediència en oposició a la lesgislació impositiva i a la situació fiscal del país. Així, un dels esdeveniments clau en l'articulació política del catalanisme va ser el tancament de caixes de 1899; que potser hauríem de tornar a aplicar aviat en la situació actual d'asfixia financera de Catalunya.

Més recentment, i amb plena vigència, trobem l'objecció fiscal a la despesa militar, promoguda per entitats per la pau, o el moviment Diem Prou, que promou el pagament dels impostos a la Generalitat, i no a l'Agència Tributària espanyola, com a mesura de pressió cap a la plena independència fiscal de Catalunya. Al capdavall, un canvi en la consciència popular és el que pot acabar decantant una transformació polìtica.

Una repressió de l'Estat que es consideri desproporcionada o injusta pot desencadenar més solidaritat i més independentisme, i tenir l'efecte contrari en la població... (com està succeïnt ara mateix a Catalunya amb les reaccions viscerals del govern actual del PP).

Ja l'any 1985, Jürgen Habermas, va sortir en defensa de la desobediència com a acte legítim: "Tot Estat democràtic de dret que està segur de si mateix considera que la desobediència civil és un comportament normal de la seva cultura política, precisament perquè és necessària". (el nostre estat, ni està segur d'ell mateix, ni té encara la més mínima cultura política...).


"L'Estat de dret que persegueix la desobediència civil com si fos un delicte comú incorre en el pendent relliscós d'un legalisme autoritari" (ho haurà llegit mai això la noia S.S. de Santamaria, els seus capos del PP, o la mateixa Camacho??).


Ara bé, i com a conclusió d'aquestes reflexions i veritats com temples, podem dir que al si del nostre poble cada vegada hi ha més gent disposada a fer una acte d'afirmació convençuda que, com deien els versos de Salvador Espriu:  


"Tenim la raó, contra bords i lladres, el meu poble i jo"

* * *

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin