TURQUIA - el Palau de Dolmabahçe, una altra joia d'Istanbul (09)

• La crònica del viatge comença aquí...

El tercer dia de la nostra estada a Istanbul encara ens reservava un parell de sorpreses.




La primera fou la visita a l'impressionant Dolmabahçe Sarayi (palau de Dolmabahçe).

Construit al 1853, pertany a una època diferent de la del Topkapi, el seu estil és més semblant al de Versalles.

Mahmut II (1808-1839) ja havia abandonat Topkapi per diverses residències en el Bòsfor, però fou el seu fill Abdülmeçid, el responsable de la construcció d'aquest Palau. El jove sultà va voler marcar una clara diferència amb els records de l'opressió sanguinària dels seus avantpassats, i va decidir remodelar el seu palau per donar-li una imatge europea "civilitzada".

El resultat és la suma dels somnis i paradoxes de tota una època. El palau és una reacció conscient contra el passat otomà i una reafirmació de la fe i de la voluntat de reviure l'imperi d'una manera ben diferent. La seva opulència és realment espectacular, encara que fins i tot resulta exageradament ostentós, el que justifica el seu cost final, una fantasia d'uns mil milions de dolars en valor actual...

Artísticament és una obra mestra, i fins i tot extravagant. A més dels 16 pavellons exteriors, el Palau té 285 habitacions, no menys de 43 banys i sis hamams, fins i tot un fet totalment d'alabastre pur. El saló del tron és el més gran d'Europa, amb una cúpula de 35 metres d'alçada i una aranya de cristall de quatre tones, donada per la reina Victòria, que té la fama de ser la més pesada del món.

Les escales tenen balustrades de cristall,

i per tot el palau hi ha altres làmpades i canelobres també de cristall de murano,

(per tenir una petita idea, en el procès de neteja, desmuntar peça a peça i tornar a muntar una d'aquestes làmpades s'inverteixen fins a tres mesos de feina)

i gran part dels mobles i complements són dignes de Lluís XIV.

Aquest magnífic Palau, usat com a residència imperial pels darrers sultans otomans, es va convertir en residència presidencial el 1923, any de la proclamació de la república, funció que encara conserva. I és en aquest mateix Palau on va morir "Atatürk" el 10 de novembre de 1938, i com a curiositat, tots els rellotges del palau estan aturats a les 9:05 h. l'hora en que va morir.

La seva habitació i el seu despatx es conserven tal com els va deixar.

Aquest Palau el consideren com un "sancta sanctorum" i per entrar-hi has de protegir-te el calçat amb unes fundes de plàstic per no fer malbé el parquet i les catifes. La gent hi va amb devoció envers la memòria del fundador de la Turquia moderna.

Evidentment, també és d'aquells llocs on no és permès de fer cap tipus de fotografia ni de filmació, ni amb flash ni sense. Nosaltres només vam poder fer fotos de l'exterior i dels jardins, però amb tot, avui en dia, gràcies a internet, pots trobar algunes fotografies interiors com les que us vaig posant per aquí.

Aquest palau, fou la última i fantàstica mostra de la glòria otomana, ja que fou també l'escenari del final d'una nissaga que va durar 620 anys. Des d'aquí mateix, el darrer sultà Mehmet VI Vahdeddin, va emprendre la fugida la matinada del 18 d'octubre de 1922, en una barca de rems fins arribar a una fragata britànica que el portaria fins a l'exili a Europa.

El seu palau s'ha conservat com el símbol d'una breu època d'esperança que es va frustrar, i d'un experiment que no va arribar a posar arrels, ja que va ser repudiat tant pels conservadors més intransigents com pels republicans radicals.

Amb unes vistes dels jardins exteriors acabem la visita a aquest extraordinari monument,
una altre de les joies de la ciutat d'Istanbul.

(per aquesta porta devia fugir el darrer sultà...,
"sic transit gloria mundi")

* * *

• La crònica del viatge continua aquí (10)...