- La crònica del viatge comença aquí...
El palau de Topkapi ocupa l'àrea de l'acròpolis de l'antiga Bizanci, degut al fet que, poc després de la conquesta de la ciutat, el sultà Mehmet II va decidir aixecar un palau en aquest lloc tant privilegiat des d'on es pot veure el mar de Màrmara, el Bòsfor, el Corn d'Or, i en dies clars les illes dels prínceps.Aquest palau fou la residència imperial des del regnat del sultà Mehmet II (1451-1481), i fins el de Mahmut II (1808-1839).
El nom de Topkapi significa "la porta del canó". Está format por molts petits edificis que estan molt junts i rodejats per quatre patis.
El palau està construït seguint les normes de l'arquitectura seglar turca, i és un dels seus màxims exemples.
És un entramat força complexe d'edificis, units per patis o jardins i la superfície total del conjunt és de 700.000 m², rodejats per una muralla bizantina.
En 1853, el Sultà Abdulmecid va decidir traslladar la seva residència al recentment construït i més modern Palau de Dolmabahçe (del que parlaré més endavant). En l'actualidad, el Topkapı és un museu de l'època imperial, i és una de les més grans atraccions turístiques d'Istanbul.
La seva visita és complexe ja que hi ha centenars de coses per veure: la Porta imperial, la porta de l'acollida, el pati de cerimònies,
(aquí la gran sala de reunions)
(i un detall del sostre)
l'Harem amb parets interiors de ceràmiques espectaculars com aquestes que veiem...
els estables reials, i les magnífiques estances del Consell privat,
la col·lecció d'armes, les cuines reials, el tresor que guarda valuosíssimes peces de porcellana i orfebreria d'entre les quals sobresurt un dels diamants més grans del món,
la Biblioteca bellíssima d'Ahmed III,
i multitud d'altres pavellons diversos, i els jardins exteriors...
Una de les coses que més criden l'atenció és la gran quantitat de ceràmiques diferents que hi ha arreu, a sostres i parets.
Veieu-ne una petita mostra.
Després d'una llarga visita tocava anar a reposar una mica, seure i dinar en un agradable emplaçament amb vistes al Corn d'or.
A la tarda continuàrem visitant més pavellons, i també, aprofitant un petit descans als jardins, vam poder veure tres homes resant allà mateix davant l'edifici de la biblioteca en sentir la veu del muetzí convocant a l'oració.
* *
També és destacable en aquest indret allò que en sortir vam veure en el lloc anomenat "la font del botxí", es tracta del famós bloc de pedra on tallaven i dipositaven els "caps de turc", els caps d'aquells homes que havien caigut en desgràcia del sultà i eren decapitats sense contemplacions...
Els botxins que vivien a Palau, els "jenízaros", rebien l'ordre del sultà i decapitaven aquí mateix a tot aquell que fos declarat persona "non grata"...
D'aquí prové la nostre expressió popular de "ser un cap de turc"...
* *
Amb aquesta imatge una mica tenebrosa i sanguinària, sortim del Palau de Topkapi, després de veure tantes coses maques i agradables i acabem la visita amb la bonica prespectiva de la silueta de Santa Sofia retallada a l'horitzó amb la suau llum del capvespre.
* * *
També ara deixem reposar una mica l'allau d'imatges i seguirem, perquè el capvespre encara ens guardava una darrera visita interessant..., i és que Istanbul no te l'acabes en un dia...
- La crònica del viatge continua aquí (05)...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada