Un altre descobriment... Sant Feliu de Beuda

Seguint el nostre itinerari a la descoberta del romànic de la Garrotxa, arribem a Beuda.

Aquí trobem l'església de Sant Feliu de Beuda (s.XII).

Construcció romànica del segle XII, de planta irregular, més estreta en la part davantera que en la del darrere. Al costat sud s'hi va annexionar posteriorment la sagristia. La part més destacable del temple és a ponent, on hi ha la porta d'entrada i tres finestres simètricament situades, una damunt la porta i les altres, menys enlairades, a cada un dels extrems i a l'alçada de les naus laterals. El campanar era originàriament una espadanya de doble obertura, convertit en torre sobrealçada i amb teulat a dues vessants. Guarda una campana datada de l'any 1754, fosa a Torredonjimeno (Jaén). L'accés al campanar es fa mitjançant una escala de pedra adossada al mur del costat nord.

La pica baptismal d'immersió data del segle XII, és la peça artística més valuosa que conté l'església. Està ornada amb elements florals, arcuacions cegues i quatre figures en relleu, relacionades aquestes amb el paisatge bíblic del pecat original.

 (la foto és d'un plafó informatiu que hi ha al davant)

És el problema que ens trobem visitant aquestes esglésies que no sempre pots accedir a l'interior, si no tens la sort de localitzar qui té la clau, i si en aquell moment està disponible...

El forrellat de la porta d'ingrés, té un acabat en forma de cap de dragó i està ornamentat amb diferents motius geomètrics. La porta d'entrada a l'església està formada per arcs en degradació, sostinguts per columnes i coronades per dobles capitells esculpits. Conserva restes de ferramenta romànica.

Una mica d'història:

La primera notícia que es té, la "…parrochia S. Felicis cijus domus est fundata in villa Beutte…", correspon a un document de l'any 1004, en el qual s'hi transcriu un judici celebrat a Besalú entre els comtes Bernat Tallaferro i el bisbe de Girona Odó, reclamant aquest darrer la possessió de la parròquia. 

No fou aquesta la darrera vegada que hi hagué conflictes entre el bisbat gironí i el poder civil en relació amb la propietat de l'església de Beuda. 

Cinquanta anys més tard, vers el 1058, el prelat Berenguer Wifred demanà altra vegada la restitució de la parròquia, petició que fou atesa per la comtessa Ermessenda.

Se cita "l'Ecclesia de Beuda" l'any 1279 i "l'ecclesia de Bauda" l'any 1280 a les Rationes Decimarum Hispaniae i la "ecclesia parrochiale sancti Felicis de Beuda" en els nomenclàtors del segle XV.

* * *

Petites joies romàniques... Sant Pere de Lligordà

El nostre petit país, afortunadament, posseeix una gran riquesa d'exemplars del romànic de totes les mides.

Avui descobrirem una petita església no gens amagada, ja que és a peu de carretera, tot just sortint de Besalú cap al nord, camí de Beuda, en la ruta que farem per descobrir algunes altres tresors amagats.

El que avui presento és el petit temple de Sant Pere de Lligordà (s.XII), és un monument del municipi de Beuda (Garrotxa).

Sant Pere és l'església parroquial del veïnat de Lligordà; es tracta d'una construcció romànica del segle XII, malgrat que es disposen de dades anteriors. Té una sola nau, amb volta de canó apuntada i una cornisa recorre els murs interiors. 

L'absis, semicircular està situat al costat de llevant. La porta d'accés al temple és a migjorn i està formada per tres arcs en gradació, una llinda i un timpà amb una creu en relleu. 

La porta té els batents decorats i reforçats amb aplicacions de ferro forjat dels segles XII o XIII: unes cintes planes que acaben en doble voluta als extrems; el forrellat té un cap de serp a l'extrem del passador.

El campanar, a la façana de ponent, mostra l'antiga espadanya, convertida en torre, sobrealçada al segle XVIII, amb teulat a dues vessants. Al nord, unit amb el temple, hi ha construccions annexes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una mica d'història:

Sant Pere de Lligordà ve citada documentalment l'any 1079, quan el vescomte de Bas i la seva esposa Ermessendis la donaren al monestir de Sant Joan les Fonts. L'actual temple, és del segle XII. El nom del lloc, unit amb el del temple, ve documentat com "Longordani" (1079), "Longorzano" (1106), "Longordano" (1175), "Lugurciano (1178), "Ligurciano (1231) i "Lligordano" (1362), fins a convertir-se més endavant en Lligordà.

L'església, que conserva part del seu caràcter original, havia guardat fins ben entrada la vintena centúria un retaule del segle XVI, fet per Pere Mates, amb escenes de la vida del Sant titular del temple. L'any 1933, el retaule ja no era al temple i s'ignorava el destí que se li havia donat.

Els Goigs que aquesta parròquia canta a Sant Pere, diuen:
  

"Lligordà lo poble nostre, us honora en eix altar, 

és la gent devota vostre, que amb amor us el va alçar, 

sempre els feu tot benefici, doncs sou Vós el seu Patró..."

* * *

Descobrint romànic espectacular... el Sepulcre de Palera

Hem gaudit d'uns dies de descans a l'Hostal Nou de Crespià, a cavall de les comarques del Pla de l'Estany, Baix Empordà i Garrotxa.

A part del objectiu "estrella", que fou la pujada al cim del Santuari de la Mare de Déu del Mont, en un dia esplèndid, net i clar, amb una vista extraordinària del Canigó, Pirineu oriental, Golf de Roses, i mitja Catalunya, del que ja us parlaré més endavant...

Durant el nostre itinerari per aquestes contrades, l'autèntica sorpresa va ser trobar esglésies i ermites romàniques, algunes força desconegudes per nosaltres, i d'un gran interès i bellesa. Punt i apart són les dues grans esglésies de Besalú i el seu famós Pont i el barri jueu, molt arreglat actualment.

En el nostre deambular per la zona vam anar descobrint petites joies com aquesta que ara us presento:

L'església del Sant Sepulcre de Palera, coneguda també per Sant Domènec de Palera. 
Una autèntica joia del segle XI, força amagada entre mig d'un bosc. 

Pertany al municipi de Beuda, comarca de la Garrotxa. 

És el que queda d'un antic priorat benedictí que va ser consagrat pel bisbe de Girona Berenguer Guifré l'any 1085, amb l'assistència dels també bisbes de Barcelona, Carcassona, Albi, i Elna. L'any 1107 va passar a dependre del monestir de Santa Maria de la Grassa, fins a mitjan segle XVI. A partir de llavors, va comptar amb priors de monestirs com el de Besalú, Banyoles i Ripoll.


 










Es va constituir com un gran centre de pelegrinatge, ja que es podien aconseguir indulgències com les que s'obtenien per visitar Terra Santa. 
La introducció de la devoció de Sant Domènec, que tenia dedicat ja un altar a l'església en el segle XVI, feu que fos conegut com a Sant Domènec de Palera. En 1936 el temple fou profanat i desaparegueren diverses figures i parts de retaules.

L'església, romànica del segle XI, és de tipus basilical amb tres naus, amb capçalera de tres absis semicirculars, llisos i sense creuer. 

















A la nau central, la volta és de canó i en les laterals de quart de cercle, separades per dos pilars de planta rectangular per banda. Cada un dels absis té una finestra central de doble esqueixada i cornisa.

A l'exterior, es continua amb la mateixa austeritat interior, no hi ha cap mena d'adornament, però té una gran bellesa...

A la façana principal, la porta està construïda amb arc de mig punt, té quatre finestres i un petit òcul, rematada amb un campanar de cadireta amb dos ulls.

Va ser realment una troballa molt interessant. Molt a prop d'allí hi ha també una altra petita ermita, també del segle XI, Santa Maria de Palera, que no vam poder visitar..., serà qüestió de tornar-hi una altre vegada.

(un altre detall dels bonics absis de sant Domènec)

* * *

L'Algarve, darreres impressions... (08)

• La història comença aquí...

No volíem marxar de la zona sense visitar la part més turística de l'Algarve, la localitat d'Albufeira i les seves diverses platges.

Inicialment anàvem amb la idea de veure la platja principal que, segons la guia, era una de les més espectaculars, però una mica perduts en endinsar-nos en el maremàgnum d'urbanitzacions que hi ha al voltant del lloc, vam anar a parar a un magnífic indret que, amb l'ajuda d'un guia turístic que arribava allà acompanyant un grup de gent, ens va informar d'on érem exactament i de quina platja es tractava.

Aquest lloc tant espectacular es diu la praia de Sao Rafael

També el guia ens va dir que una mica més lluny podíem trobar altres platges interessants, com la praia da Galé, abans d'anar a raure al centre de la vila d'Albufeira. I així ho vam fer seguint els seus consells...

Aquesta meravella de platja és la que la guia Top-10, d'El País-Aguilar, dona com a la platja d'Albufeira, quan en realidad pertany a una de les urbanitzacions de la zona i queda força allunyada de la població. 

S'anomena la praia da Galé.

No sempre les guies són massa de fiar i potser són fetes sense gaire precisió...

 

 Val a dir que les formacions rocoses són força originals en aquesta platja

 Ara sí que vistes aquest parell de platges ben originals, ens dirigim cap al centre de la vila d'Albufeira, i aquí van començar els problemes...

En primer lloc per trobar aparcament. Un nucli central totalment atapeït d'edificis, de botigues, de restaurants, la majoria super-turístics, pizzeries, discoteques, frankfurteries, botigues de souvenirs molt xarons, etc. etc.

La meca dels turistes de sol i platja, amb un accés a la platja pròpia, anomenada "dels pescadors", a través d'un túnel fosc, humit i relliscós, que desemboca en la terrassa d'un edifici immens d'un hotel arran de platja, amb una superfície plena de "guiris" prenen el sol, gelats i begudes, allà tots escarxofats, que ja d'entrada ens van agafar ganes de fugir corrents...!!

Amb una mica de calma ens vam mirar la platja del davant, la praia dels pescadors, dels que no en queda ni rastre, i a la dreta vam descobrir la "canallada" més salvatge que podeu imaginar. Una construcció moderna d'un ascensor que baixa de la part alta de la població fins a la mateixa sorra. 
En la foto que adjunto es veu una mica al fons a la dreta de la imatge.

Força decebuts per tot el que estàvem veient, vam decidir fugir el més aviat possible d'aquest indret, un petit Cafarnaüm, on es barregen tota mena d'estils, tot un amuntegament d'edificis sense ordre ni concert, barrejat tot amb la publicitat dels establiments de tota mena, i les paradetes al mig del carrer.

Vam tenir, però, encara, la sort que tot pujant cap a la part alta per recuperar el cotxe aparcat no sé ben bé on... vam veure un restaurant amb un pati exterior que pintava força bé, i ens hi vam quedar. Es deia "Casa da Fonte", i tenia la gràcia que feien molta cosa a la brasa en una gran barbacoa en el mateix pati on hi havia les taules. A més les parets eren decorades amb unes boniques ceràmiques tradicionals.

La targeta del restaurant es publicitava amb aquestes paraules: "Grelhados a Carvao no típico Patio Algarvio". I podem donar fer que vam menjar molt bé i força tranquils, lluny del bullit excessiu que hi havia per la part més baixa i congestionada de la població. Recomanable per si mai hi voleu anar: Rua Joao de Deus, 7 - Albufeira.

En acabar de dinar, per estirar les cames, i aprofitant que érem a la part alta de la població, ens vam arribar fins al mirador i vam poder conèixer algun dels estrets i antics carrerons del poble primitiu. 

Finalment sortint del casc antic ens vam anar dirigint, tot pujant, cap a la part més alta de la població.
  

 Allà on vam haver d'abandonar el cotxe, per recuperar-lo i anar marxant de la població.

Vam poder veure encara aquesta bonica panoràmica del poble, 

 

I també aquesta altra bonica església dedicada a Santa Ana...

* * *

Així vam acabar la nostra experiència a l'Algarve portuguès.

 A mitja tarda ens vam dirigir cap a Portimao per retornar el cotxe que havíem llogat, en total només 525 kms. recorreguts, i amb un taxi cap a l'hotel d'Alvor per fer maletes i preparar el retorn cap a casa.

Guardarem un bon record d'aquesta estada a l'Algarve. Hem conegut un país bonic, antic, interessant, amb una natura molt afavorida, amb unes praias que enamoren, amb una aigua atlàntica super fresca en aquesta època de l'any, amb uns penya-segats impressionants a la zona del Cabo de Sao Vicente.

A l'estiu tot deu ser molt diferent, però l'aglomeració turística no l'han de fer ni tant ni gaire recomanable.

* * *

• Aquí sí que acaba definitivament aquesta crònica sobre l'Algarve. 
•  
• Ah.. i BONA PASQUA 2017 a tothom...!!!

L'ALGARVE musulmà... (07)

• La història comença aquí...

Per ser que la història de l'Algarve ens remunta a l'època musulmana, vam voler conèixer també algun poble d'interior com és el de Silves potser el més significatiu per haver estat la capital de la província de Al-Gharb, coneguda amb el nom de Xelb. 

Així, doncs, aquest matí abandonem les platges i pugem a conèixer aquest indret amb el seu imponent castell i també la seva interessant catedral del segle XIII.
 
Es té constància que vers el 1053 era una localitat densament poblada on habitaren escriptors, científics i filòsofs. 

Sota l'ombra dels minarets del seu immens castell (construït al segle XIè), el monument islàmic més important de l'Algarve, s'alçaven els molls, banys públics, una sinagoga i una església. El seu declivi començà a mitjans del segle XII, quan el 1242 va caure sota control cristià.

Aquí les excavacions van descobrir les restes de les habitacions del palau

murs molt gruixuts i torres diverses per defensar la fortalesa...

gran espitllera dins la torre de defensa

des dels seus minarets es dominava tota la població als seus peus...

els grans passadissos sobre muralla permeten tenir una bona visió sobre el territori dels voltants...

ha arribat la primavera al jardí interior, bellament condicionat en l'actualitat...

Les muralles i les torres que componen el Castell, són principalment el resultat de les campanyes més importants i de les obres dels almoràvits (segles XII - XIII), que després es van continuar amb altres treballs de les dues primeres dinasties, i amb la posterior restauració.

El Castell de Silves és la fortificació islàmica més important del territori nacional actual (portuguès), i es va convertir el 1910 en monument nacional de Portugal.

* *

Després d'un breu descans entrem a veure la Sé Catedral de Silves, que està dedicada a Nosa Sra. da Conceiçâo.

La seva construcció data del segle XIII, i fou considerada com a la Casa Mare de l'Església de l'Algarve. 

Don Alfonso III de Portugal, va deixar en el seu testament un llegat de 1.000 lliures per les obres d'aquesta Sé. 
La construcció, però, es va allargar fins al segle XV.

Construïda en gres de Silves, característic pel seu color vermellós, molt semblant al gres dels Vosgos (o Vosges), com el de la catedral d'Estrasburg.

Sota el punt de vista arquitectònic es tractava del temple "més notable de l'Algarve", tenint un marcat estil gòtic. 

El temple té una planta en creu llatina, formada per l'absis, el transepte i les naus. 

En una capella lateral hi ha les sepultures de Joao do Rego e sua mulher, Beatriz de Guzman (a la dreta); i la de Gastao da Ilha e su mulher Violante Gil (a l'esquerra).

L'absis de color vermellós...

Una menció especial per al pòrtic d'entrada, el qual, segons alguns historiadors, estaria inspirat en 
Santa Maria de Batalha. 

(foto manllevada d'internet)

* * *
Demà acabarem el nostre periple per aquestes terres visitant la localitat més turística, Albufeira, i les seves platges més properes  

• La crònica continuarà aquí...(08)