Ruta de pelegrins i zona megalítica-armamentística... (03)

• La història comença aquí...

Durant la nostra estada per aquestes terres del pirineu navarrès, el temps no ens va acompanyar gaire i algun dia vam haver de renunciar a fer algun itinerari pels cims i colls a causa del vent, la pluja fina i les boires...

Malgrat això, avui decidim jugar una mica amb el temps i amb el destí i ens encaminarem cap a Roncesvalles, a conèixer el tan cèlebre indret de la ruta jacobea francesa.

Sortim d'Ibilcieta i enfilem la vall de Salazar cap al nord, passant per Esparza de Salazar, Oronz, i Escaroz. Aquí tombem a l'esquerra cap a Jaurrieta, Abaurregaina (alta), Abaurrepea (baja), Aribe, aquí sortim de l'itinerari per arribar-nos fins al poble de Hiriberri/Villanueva de Aezkoa, per veure algun dels seus típics graners (hórreos) de la zona 

Seguim itinerari cap a Garralda, i arribant a la N-135, girem a la dreta cap a Auritz/Burguete, i seguim fins a Orreaga/Roncesvalles, pero passem de llarg per pujar primer fins el Puerto de Ibañeta, que segueix amb la vall que descendeix vertiginosament cap a Luzaide/Valcarlos camí de la frontera francesa i de Donibane Garazi (Saint-Jean-Pied-de-Port), on comença el Camí de sant Jaume de la part francesa.

El vent bufa de valent i estem pocs minuts, sols el temps de fer un parell de fotos de la vall 

i del monòlit, monument a Roldán, commemoratiu de la batalla de Roncesvalles, en que les tropes de Carlemany foren derrotades pels vascons en l'any 778.

El personatge de Roldan va donar peu a tota una llegenda 

coneguda com el Cantar de Roldan

A sols 1,5 kms del port trobem el conjunt de Orreaga/Roncesvalles,

va néixer com a santuari i hospital el 1132. El terme pertany a la Col·legiata i a la seva comunitat de canonges. La seva importància rau en el seu caràcter de centre religiós i de pelegrinatge.

L'església Col·legiata de Santa Maria és un edifici del segle XIII, del millor gòtic francès, i destaca la imatge de la Verge, una bella talla gòtica en fusta.

En el claustre, dels segles XV-XVII, destaca la sala capitular o capella de Sant Agustí d'estil gòtic, on al bell mig hi ha l'estàtua sepulcre del rei 

Sancho VII el fort.

A la capçalera de la capella es veuen les cadenes que rodejaven la tenda del califa Miramamolin durant la batalla de les Navas de Tolosa (1212). 

El vitrall de la capella ofereix una visió d'aquesta batalla.

(detall de la mort del califa almohade Miramamolin, amb les cadenes)

Fora ja de la col·legiata són de destacar l'església de Santiago, petit temple gòtic del segle XIII, 

i la capella romànica de l'Esperit Sant o Silo de Carlemany, anomenada així per la creença popular de que aquí foren enterrats els "pares de frança" , morts en la batalla de Roncesvalles.

* *

Abans d'abandonar el recinte volia fer un comentari sobre aquest fenòmen tant de moda actualment, del camí de Santiago. Veient el personal que hi circula per aquests indrets te n'adones que no tot són gent amb esperit de pelegrinatge, hi ha molts grups que van en plan d'excursió, en plan de fer rutes per fer-les, divertir-se i poder-les comentar, o també pots veure alguns que van gairebé disfressats com si fossin homes medievals plens de penjolls, de petxines, de barrets estrafolaris, etc. tot un autèntic numeret. També vam veure grups de monges acompanyant un estol de noies joves amb estendards, cantant i resant per la carretera. Realment tot un món singular i variat. De fet, tal com deia la Marta en una de les seves reflexions, no cal fer necessàriament a peu el camí de Santiago per a trobar el propi camí interior de superació, hi ha moltes altres maneres a la vida de fer el teu propi camí interior.
* *
 Baixant de Roncesvalles ens aturem a dinar en un petit hotel 
a la localitat de Aribe, 

d'aquí parteix la carretera que ben dinat ens portarà fins a 
la zona megalítica de Azpegi i la frontera francesa.

La zona megalítica està molt dispersa i es difícil veure molts conjunts alhora, però alguns prop de la pista sí que els vam veure clarament.

En tota aquesta zona hi ha escampades una sèrie d'estacions megalítiques en diferent estat de conservació, hi ha dòlmens on s'inhumava el difunt, hi ha els cercles anomenats cromlechs on s'incineraven els difunts, i també es troben diversos túmuls de terra.

Tot això està dispers per una gran zona de pastures que té aquest mateix ús des de la prehistòria, 

i se sap que aquests monuments funeraris els van realitzar els pastors d'aquella època, l'Edat del bronze, (1800 a 700 a.C.) que ja coneixien el ferro, metall molt abundant en aquesta zona d'Irati-Monte Aezkoa (que dóna nom a la vall).

Al capdamunt de la vall arribem a la carena que dóna pas a França, on també hi podem veure grans ramats, 

un nou cromlech que dubtem si és antic o no, 

i gran quantitat de cavalls ben grassos i alimentats, i ben lluents.

Des de la carena francesa ens hauríem d'enfilar molt per arribar fins al cim de l'Urkulu (1420 m) on hi ha una torre romana que va ordenar construir el mateix Juli César, (al segle I aC.), per commemorar la conquesta d'Aquitània. Com que ja era tard ho vam deixar per una altra ocasió, com també vam deixar de fer els dos o tres kilòmetres de pista i el camí que ens havien de portar fins a la cova de Arpea. Serà un altre dia.

Camí de baixada passem per la famosa Fàbrica d'armes d'Orbaizeta, instal·lada aquí per ordre del rei Carles III d'Espanya en 1784, i que es va mantenir activa i en funcionament fins el 1884. 

Actualment és una ruïna, que no vaig tenir l'oportunitat de retratar,

per això he manllevat un parell d'imatges d'internet. 

* *

Encara vam tenir temps d'atansar-nos, a través d'una pista dins del fantàstic bosc de la Selva d'Irati, fins a descobrir la part més occidental del pantà de Irabia.

De retorn cap a Orbaizeta, Orbara, Aribe (on havíem dinat), i altre cop cap a les Abaurreas baixa i alta, Jaurrieta, i Ezcaroz (ja a la Vall de Salazar), i finalment a caseta, a la casa rural Jauregui a Ibilcieta. Fi de la jornada.

* * *

Encara podrem explicar alguna cosa més d'aquesta estada per 

les altes valls navarreses.

Ens queda un objectiu interessant que és visitar el port de la Pierre-St-Martin, el diumenge que se celebrarà la tradicional festa del "Tribut de les Tres Vaques", que ve celebrant-se des del 1.375.

Però tot això serà en una proper capítol d'aquesta crònica

• La Crònica continua aquí (04)

La Rioja (07) - Nájera

(La sèrie comença aquí...)

Un cop ben dinats, la tarda del tercer dia de voltar per la Rioja, i després de pair tot l'art i la història dels dos monuments visitats al matí, en disposem altre cop a sumergir-nos en la història i en l'art d'un altre lloc patrimonialment important. El Monestir de Santa Maria la Real de Nájera.

Nájera està ubicada a prop de la Sierra de la Demanda, al costat del riu Najerilla, que la divideix en dos parts, a l'est queda la part moderna, i a l'oest la vila històrica.

D'orígen preromà, fou anomenada Naxara, lloc entre dues roques, pels àrabs. Sancho Garcés I la va incorporar a Navarra i la va donar al seu fill en crear el Regne de Navarra. Fou capital del regne Nájera-Pamplona als segles X i XI, i assolí l'esplendor màxim a l'època de Sancho Garcés III, el Major, que la conformà en un punt clau del famós camí de Santiago. Va ser final d'etapa del Camí en el Còdex Calixtino, ja que va ser la ciutat més històrica de la Rioja.

Santa Maria la Real, era l'objectiu de la nostra visita en aquesta freda tarda de desembre. El Monestir fou fundat el 1032, i resumeix la història de la ciutat i atresora tot l'interès artístic en la seva majestuosa església gòtica, en el Panteó reial, i en el magnífic claustre dels Cavallers.

Dins l'església, aixecada cap al 1422 en estil gòtic tardà, de tres naus i creuer, destaca per la seva importància l'imponent retaule major, que es caracteritza per una gran grandiloqüència i exhuberancia. Fou realitzat cap el 1690 per Francisco de la Cueva i Mateo de Rubalcaba.

Al centre del retaule presideix la imatge de Santa Maria la Real, obra mestre del romànic de la Rioja, i a sota un gerro amb assutzenes, que recorden la llegenda de la trobada de la Verge, que explicaré més endavant...

Al fons de l'església i a sota del cor, trobem el "Panteón Real", d'estil renaixentista amb motius platerescos, i on estan enterrats personatges de dues dinasties diferents: la Jimena que va governar aquest regne de Nájera-Pamplona entre 918 i 1076, i la dinastia del rei Garcia Ramírez el Restaurador, pare de Blanca de Navarra.

De la mateixa època d'aquest panteó, però amb tombes molt més senzilles, trobem a un costat de l'església, els sepulcres dels membres secundaris de la família reial, i situat al centre d'aquest recinte hi trobem la tapa del sepulcre de Blanca de Navarra, esposa de Sancho el Deseado i mare d'Alfons VIII.

Blanca va morir als 18 anys de sobrepart, al 1134, i el seu espós manà esculpir aquest sarcòfag del que només es conserva la part superior.

Al fons de l'església i travessant el Panteó reial, s'accedeix a la Cova, on tot va començar, tal com conta la llegenda.
Era l'any 1044, quan Don Garcia surt a caçar i veu una perdiu blanca, li llença el falcó de presa que portava i les dues aus penetren en una cova, ell les segueix i quan arriba al fons es troba una imatge de la Verge, amb una campana en un costat, i en l'altre costat una làmpara, i al centre un gerro amb flors, unes assutzenes. Aquesta troballa va marcar al rei qui, en haver conquistat Calahorra, decideix fundar un alberg de pelegrins i un monestir en honor de la Verge.

La imatge que es venera en aquesta cova és una talla gòtica del s. XIII que procedeix del Reial Alcázar de Nájera, i és anomenada la "Virgen de la rosa" perquè porta una rosa a la mà.

I finalment, tot sortint de l'església ens trobem el magnífic "Claustro de los Caballeros", on hi ha ubicades nombroses tombes de famílies riojanes, navarreses i basques dels segles XVI al XVIII. Va ser realitzat entre 1517 i 1518, d'estil gòtic-plateresc. És una autèntica filigrana.

Cada una de les obertures o finestres tenen una calat en pedra, treballada diferentment, la qual cosa li dona un aspecte magnífic.

Veiem un detall...

Per accedir al jardí interior del claustre, es fa per la porta anomenada de l'Arbre del bé i del mal, que és una autèntica filigrana d'artesania...

* * *

Prácticament es feia fosc quan vàrem acabar la visita al Monestir de Santa Maria, per tant tots cap a l'autocar, on reconfortats per l'escalforeta, vam fer via cap a l'hotel, tot contemplant el paisatge que s'anava enfosquint amb la caiguda de la tarda, i acompanyats per una música dolça que ens arribava a les orelles a través de l'iPod...

➢ la història continua aquí... (08)

La Rioja (06) - pel camí de Santiago...

(La sèrie comença aquí...)

Després d'uns dies de parèntesi per la celebració de les diades de fi d'any i d'entrada al nou, reemprenc la crònica de la nostra recent estada a la Rioja.


El tercer dia tocava fer la ruta dels Monestirs situats en ple camí de Santiago i molt coneguts, com són el de Santo Domingo de la Calzada, i el Monasterio de San Millán de Yuso situat a la localitat de San Millán de la Cogolla. El dia es presentà amb un fred intens i un paisatge lleugerament nevat.

L'objectiu principal de la visita a Santo Domingo era conèixer la Catedral. L'edifici es començà a construir l'any 1158 per acollir les restes del sant Domingo de la Calzada, mort l'any 1109, molt conegut i venerat pels pelegrins que feien el camí de Santiago.

El temple és d'estil romànic tardà, i destaquen principalment la capçalera amb deambulatori que circunda el presbiteri, i sobretot tota la sèrie de capitells historiats i les quatre pilastres decorades que donen al presbiteri.

També el cor de la catedral és una peça plateresca realitzada cap al 1520, amb calats molt delicats i figures en relleu de sants i santes.

Una altra peça molt important és l'impressionant Retaule Major del segle XVI d'estil renaixentista, obra de Damià Forment, que morí aquí el 1540, actualment situat en la capella lateral esquerra, i que fins el 1994 ocultava la magnífica capçalera romànica de l'església. El retaule és una de les millors joies del renaixement español, amb nou metres d'ample i tretze d'alt.

Destaquen també el mausoleu del sant amb una estàtua jacent romànica del s.XII, i un templete d'alabastre del gòtic florit del 1513.

També especialment interessant és el conjunt del galliner, de finals del gòtic, on s'allotgen permanentment un gall i una gallina blancs, en record del famós miracle de la gallina que va cantar després d'haver estat guisada... (aquí la llegenda)

Finalment visitem el claustre de mitjans del s.XIV i la sala Capitular annexa, que actualment contenen una part del tresor de la catedral amb obres de l'art religiós molt importants (vegeu algun exemple)

En l'exterior del temple cal contemplar la torre de la catedral, la Torre exenta, separada del conjunt de l'edifici, ja que el terreny no era prou consistent per aguantar l'enorme pes d'aquesta magnífica torre de 70 metres d'alçada, i es va construir separada de l'edifici principal entre el 1762 i 1766.

És d'estil barroc i molt visible des de molts kilòmetres al voltant de la població.

+ + +

La segona visita important del dia fou la del Monasterio de San Millan de Yuso.

San Millán fou un pastor nascut l'any 473 a Berceo i un eremita deixeble de San Felices, de Haro. Mort el 12 de novembre del 574, fou enterrat en la seva cova de Suso. La cova es convertí en ermita, i amb el temps en església i en un petit cenobi en el que s'instal·larà una petita comunitat.

La llegenda diu que en voler traslladar les restes del sant a Santa Maria la Reial de Nájera, en arribar a la vall es van fer tan pesades que van quedar com clavades al terra i això es va interpretar com un senyal de la voluntat del sant de no voler marxar d'aquell indret. Fou aleshores que es va prendre la decisió de construir el gran monestir a la vall, que anomenaren el de Yuso d'abaix.

El 26 de setembre del 1067 s'inaugurà l'església amb el trasllat de les relíquies del sant.

Fins gairebé l'any 1100 van coexistir els dos monestirs el de dalt Suso, i el d'abaix Yuso.

Els segles X i XI són els de major esplendor tant en l'aspecte espiritual, com en el religiós, artístic i cultural. L'Escriptori Emilianense viu una gran època de màxim esplendor convertint-se en un centre de cultura molt important. Una mostra d'això són la magnífica col·lecció de Còdexs que s'han conservat. Entre els més importants i destacats està el Còdex 60, on es troben les "Glosses Emilianenses" on apareixen les primeres paraules del castellà i del vasc, fet pel qual San Millán es reconegut com el "bressol" de la llengua castellana. (vegeu aquí la documentada aportació que va fer la Marta en el seu Blog "Todoreh" sobre aquest tema de les Glosses).

Gonzalo de Berceo, primer poeta castellà conegut, va viure al monestir com a notari. La biblioteca i l'arxiu estan considerats com un dels millors conjunts monàstics per raons històriques, literaries i artístiques, per això va ser declarat com a Patrimoni de la humanitat al desembre de 1997.

En l'actualitat el monestir està regentat per frares de l'Orde dels Agustinos recoletos.
L'edifici actual es va construir durant els segles XVI i XVII, i el seu interior és ple de tresors i obres d'art...

(Portalada barroca del monestir)

A la visita del gran complex monàstic ens va acompanyar una guia excel·lent, una noia jove, molt simpàtica i molt ben documentada, qui ens va anar explicant i fent descobrir tots els tresors amagats que conté aquell recinte.

Visitem el saló i les escales reials amb la seva cúpula, on els escuts porten la data de 1697, el Claustre gòtic, i l'Església que està totalment en obres de restauració..., malgrat estar gairebé tot embalat, encara podem veure la gran pintura de l'enorme retaule central, on el pintor Juan de Ricci, de l'escola del Greco, representà a l'anacoreta Millán vestit amb l'hàbit benedictí i la creu al pit lluitant en la batalla de les Hacinas, entre el comte Fernán González, fundador de Castella, i els moros.

Visitem també la Sagristia, una de les més belles d'Espanya. Amb uns frescos al sostre del s.XVII que conserven encara tota la riquesa i els colors originals.


I on també podem admirar una talla de Ntra. Sra. dels Àngels, de la millor època de la imatgeria espanyola.


I finalment el museu, on tenen molta importància les pintures, en especial un quadre de Juan de Ricci de la Mare de Déu deMontserrat, del qual hi ha una versió gairebé idèntica al Museu de Montserrat,


i també tenen interès les arquetes que originàriament van contenir les restes de San Millàn i San Felices.

Així com les rèpliques dels marfils dels s.XI, autèntiques filigranes, que guarnien les arquetes-reliquiari del sant.



També tenen un gran valor la col·lecció de Cantorals del s.X-XI, enormes llibres de gran tamany relligats amb pell, ja que potser és una de les úniques que es conserven completes, junt amb altres manuscrits amb miniatures preciosistes.

+ + +

Després d'aquesta extensa i interessant visita, anem cap a Nájera a dinar, on a la tarda tenim intenció de visitar el Monestir de Santa María la Real..., però això us ho explicaré en el capítol següent.

* * *
I ja que hem estat visitant les terres que tantes vegades han trepitjat, i trepitgen encara els peregrins que van a Santiago, vull acabar aquesta crònica amb música... Reprodueixo aquí una de les famoses "Cantigas de Santa Maria" d'Alfons X el Savi, del Codex Calixtinus...

➢ la història continua aquí… (07)