Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jemma El-Fna. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jemma El-Fna. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Marrakech: plateau du Kik en 4x4... (07)





El darrer dia d’estada a Marrakech el vam dedicar a explorar una zona semidesèrtica anomenada el Plateau du Kik, que arriba a 1.800 metres d’alçada i on trobem una sèrie de pobles berbers on viuen, o potser hauríem de dir malviuen, famílies amb el mínim, mínim, mínim...


A mesura que anem pujant amb els Toyota 4x4,

ens anem aturant per veure els paisatges d’aquest desert de pedra.

No te l’espectacularitat dels deserts de sorra, de les dunes, però no deixa de tenir una bellesa relativa, encara que quan penses en el calor que ha de fer per aquests indrets en ple estiu t’esgarrifes.

El mes impressionant és veure la precarietat en que viuen aquella pobra gent. Uns pobles fets de fang allà al mig del no res.

No tenen aigua, l’han d’aconseguir de pous, i amb prou feines sabem si tenen llum.

Viuen com si fossin al segle primer.

Tens la impressió de que en qualsevol revolt et trobaràs un personatge bíblic, els apòstols o el mateix Jesús. Evidentment que no és el mateix context, i estem a l'Àfrica, però ens recordava molt els paisatges que van poder viure fa deu anys quan vam visitar Palestina i Terra Santa.

El seu mitjà de transport són els burrets. Van asseguts al damunt del burret amb les seves alforges, donant-li copets al cap amb una canya perquè camini.

Per treballar la terra no tenen ni un tractor, tot s’ha de fer manual. Depenen totalment de la poca aigua de pluja que hi cau, que pel fet d’estar relativament a prop de les muntanyes de l’Atlas, potser sigui un pel més abundant que en altres indrets, com en el desert que vam travessar quan anàvem cap a Essaouira.

També et fas creus que quan fas una parada i baixes dels cotxes, de seguida et trobes rodejat d’una munió de nens que no saps pas d’on han sortit. És com si ho fessin de sota les pedres. I trenca el cor veure que el primer que et diuen és “un dirham” tot allargant la mà.




Allà al mig d’aquell desert, i com per art d’encantament, hi ha un petit oasi de verdor, i allí hi han instal·lat un restaurant amb unes grans haimes, que és on anem a dinar,


i on ens fan una rebuda musical tradicional.

Després baixem per un altre indret cap una altra vall profunda un Wadi que, després d’un sinuós i llarg recorregut, ens transportarà altre cop fins a la plana a prop de Marraqueix.

Arribats aquí fem una parada per tal d’acomiadar el nostre guia.


Es mitja tarda cap a quarts de cinc, i tothom vol tornar cap a l’hotel menys nosaltres dos que volem aprofitar fins l’hora de sopar per tornar a trepitjar una mica més els zocos i la plaça Jemaa. Ell ho organitza perquè un dels tres cotxes ens acompanyi fins al centre de Marrakech. Un cop acompanyats cadascú al seu destí toca dir-li adéu a l’Abdul.

En el moment del comiat, vull parlar una mica de l’Abdul, el nostre guia.

Considero que vam tenir molta sort amb aquest home, mig berber, mig àrab. Era un home amb bona formació acadèmica, llicenciat en literatura hispànica i dominant molt bé el castellà, encara que no havia residit mai a Espanya.

Va ser un home seriós, però atent, amable, amb força sentit de l’humor, a mi concretament sempre em deia "alibabà", segurament pel fet de portar una barba blanca, i sempre va estar molt pendent del grup. Les seves explicacions van ser sempre amenes, erudites i també crítiques,

i en tot moment ens va ajudar a apreciar i aconsellar en allò que era important, i a discernir allò que no ho era. Molt crític amb els aspectes negatius del seu propi país, però també se li notava que se l’estimava.


En definitiva, un bon guia l’Abdul, molt recomanable. Shukran Abdul...!!!

* * * * * *

Evidentment, la Marta i jo teníem ganes d’aprofitar les darreres hores que ens quedaven a Marrakech per assaborir i experimentar altre cop les essencies d’aquell indret tan singular. El cotxe ens va deixar a l’entrada de la plaça Jemaa que vam travessar sencera per endinsar-nos tot seguit als zocos, ja que volíem fer encara alguna petita compra i tafanejar.






Després vam tornar a la plaça i ens vam instalar en la terrassa superior del cafè Argana des d’on es té ha una bona perspectiva de tot el moviment que hi ha a baix.

Vam poder contemplar una magnífica posta del sol damunt la plaça,


i després vam baixar a caminar els últims minuts per enmig del batibull de la plaça i fer les darreres fotos.

Quan ja s’havia esgotat el temps previst, vam agafar un taxi fins a l’hotel, ja que a les 20 hores sortíem per anar a fer un altre sopar folklòric amb dansa del ventre inclosa.

En arribar al nostre hotel estaven de festa perque era dissabte i ens rebien amb música tradicional...

I així, festivament, va acabar la nostra estada a Marraqueix.

L’endemà diumenge a mig matí agafàvem l’avió amb escala a Casablanca, i amb un retard considerable aixecàrem el vol de terres africanes per retornar a caseta.

* * * * * *

Finalment vull acabar aquesta crònica del nostre viatge a Marrakech, agraint al Jordi, el responsable del Club Català de Viatges, la seva constant atenció de cara a tots i cada un dels membres del grup.

Sempre atent, de bon humor, malgrat alguns petits contratemps, i sempre amatent a que tot funcionés bé.

Gràcies Jordi, i fins el proper viatge... “imshallah...”

* * * * * *


divendres, 26 d’octubre del 2007

Marrakech: la Vall d’Ourika... (05)

Després de la llarguíssima excursió d’ahir, avui tercer dia d’estada al Marroc, sortim per fer una visita més curta i agradable cap a la Vall d’Ourika. Aquesta vall s’endinsa en una seixantena de kilòmetres cap al peu de les muntanyes de l’Atlas i a poc a poc, passant per diversos probles berbers, va agafant l’aspecte d’una agradable vall pirinenca amb el riu al costat i ple de camps de conreu i arbres fruiters.

De seguida arribem al poblat d’Aghmat, que fou capital del petit principat fundat pels berbers.

Aquí tindrem una experiència molt agradable ja que el nostre guia l’Abdul, ens porta a visitar la casa d’una autèntica família berber que ens rep amb molta hospitalitat i ens obsequia amb un ritual de la cerimònia del te. Molt interessant.

El patriarca de la casa, un home de mitjana edat, no sabem exactament quantes esposes deu tenir, ja que a part de la més gran que sembla ser la mestressa, hi ha moltes dones joves i moltes criatures petites...




Després d’aquesta agradable experiència, en sortir de la casa berber ja comencem a notar la pressió dels venedors de polseres i collarets que ens persegueixen insistentment fins a l’autocar, però això només serà un tastet del que ens espera més endavant.

La parada següent la fem en un poble més amunt de la vall que avui dijous, celebra el seu mercat setmanal. Aquí l’experiència viscuda va ser d’allò més impactant,

no solament per l’espectacle d’un mercat autènticament ètnic d’un poble berber,

sinó en especial per la pressió insistent i enganxosa dels homes que intentaven vendre els seus collarets i pulseres a tots nosaltres.

Jo particularment, i també la Marta, vam tenir una experiència bastant desagradable. Tot comença amb un bon rotllo, allò de “hola amigo, bienvenido, yo te ayudo, yo te hago de guia y te explico todo”. Encara que li diguis que ja portes un guia i no et cal, ell va a la seva, t’agafa de l’espatlla i et segueix per tot arreu com una lapa. Arriba un moment que no et deixa gairebé ni fer fotos, especialment quan comença la tàctica de voler-te vendre tota la mercancia que porta a sobre, collarets i més collarets,... “para tu hija, para tu esposa”...

Li dic que no li penso comprar res, però ell no para, “amigo, para tu hija, para tu esposa”...

Arriba fins i tot a penjar-me els collarets al meu braç a la que bades una mica. Li dic que no, que no li compraré i faig el gest de llençar-los a terra per veure si es desdiu, però ni així... Comencem a sortir del mercat en direcció a l’autocar, tots ben agobiats de compradors com si fossin mosques...

I quan veu que realment no li compraré res, aleshores canvia radicalment d’actitud i comença a dir-me que no tinc paraula, que ell m’ha ajudat, jo li dic que no calia que ho ha fet perquè ha volgut, etc. etc., i finalment la traca final, em diu que sóc un racista. Aquí ja m’emprenyo i vaig directament a buscar l’ajuda del nostre guia que anava una mica per davant. Quan veu que parlo amb el guia, el meu acompanyant “emprenyador” s’esfuma com per art de màgia.

El guia, l'Abdul, ens comenta que és una llàstima, però que això és així sempre amb els visitants turistes. Ja hem fet l’experiència una vegada i d’ara endavant és qüestió de fer-se fort davant dels intents d’aquesta pobra gent de vendre’ns qualsevol cosa. Ens recomana sempre que es millor comprar en les botigues, regatejant tant com volguem, això sí, però no deixar-se emportar per l’art d’encantament d’aquests venedors ambulants... Hem sortit ben escaldats de l’experiència de la visita al mercat berber.

Vam seguir l’itinerari fins una zona més alta del riu Ourika on hi ha uns ponts penjats que travessen el riu. El paisatge és plenament alpí i el riu baixa alegrement de les muntanyes de l’Atles. Després de fer unes quantes fotos i abans que ens tornin a atacar els venedors, que ens segueixen amb motos i fins i tot en furgonetes, tirem avall cap al restaurant.


Dinem en un restaurant a la vora del riu, en una terrassa molt agradable amb vistes al riu i als cims lleugerament nevats, una mica enfarinats, del cim de l’Atlas.


Després de dinar tornem cap a Marrakech, ja que aprofitarem la tarda per visitar amb més calma els “souks” mercats dels artesans i també la Madrassa (Medersa) Ben Youssef, una autèntica filigrana arquitectònica.


Els mercats dels artesans estan agrupats per oficis, hi ha el mercat dels serrallers, amb un aprenent del Barça...!

dels fabricants de babutxes,

els fusters,

els dels teixits,

els de les pells, etc. etc.,

i el mercat de les olives.

Tot mol abigarrat en carrerons molt estrets. Fem algunes petites compres i tot seguit ens encaminem a visitar la Madrassa Ben Youssef.

Aquesta madrassa, encara que la seva funció principal va ser la d’una escola corànica, ha funcionat com una universitat fins el 1962. Va ser fundada al segle XIV. Té un gran pati central amb un estany al centre i les façanes ricament ornamentades amb estucs, rajoles de molts colors i fusta de cedre.


Sortint de la visita a la Madrassa, vam circular altre cop pel laberint dels mercats –zocos- fins arribar a la plaça Jemaa el-Fna, per veure una mica més l’ambient que s’hi respirava aquella última hora de la tarda.


Espectacular com sempre.


A la nit assistim a un sopar amb espectacle folklòric amb danses,

joves acròbates, etc.

que va resultar força interessant i digne, especialment el tema dels cavalls àrabs

dels que ja vaig parlar en el Post (01), on trobareu una petita filmació.


LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin