El Sacromonte di Orta...(05)

• La història comença aquí...

 * * *

El Monte Sacro di San Francesco o Sacro Monte di Orta es un santuari italià ubicat en Orta San Giulio, Província de Novara, en el Piamont. Es un dels nou Sacri Monti del Piamont i de la Llombardía inclosos en la lista del Patrimoni Mundial de la Unesco desde 2003.

L'entitat «Riserva naturale speciale del Sacro Monte di Orta» té el seu domicili en Via Sacro Monte, 28016 Orta San Giulio (NO).

Aquest Sacromonte (Monte sacro), es troba dalt el cim d'un promontori al costat del llac, a uns 400 mtrs. sobre el nivell del mar. Aquest turó va ser escollit probablement per la seva meravellosa posició paisatgística i per l'esplèndida vista panoràmica damunt el llac d'Orta i de l'illa de San Giulio amb el seu convent i basílica.

Les vint capelles que s'han de recórrer en un itinerari en forma d'espiral, narren la vida de sant Francesc com a imitador de Crist, des del seu naixement fins a la seva canonització. Aquí podem veure el plànol amb la numeració de les 20 capelles

(En aquestes dues fotografies manllevades d'internet podeu apreciar una mica 
com és la distribució dels edificis per entremig del bosc...)

En cada capella hi ha representat un moment significatiu de la vida del sant, amb bellíssims frescos i escultures de terracota.

 














Sant Francesc, per humilitat, es fa conduir nu pels carrers d'Assis... (capella XIII).

(Malauradament en l'actualitat les escultures estan una mica deixades i deteriorades i caldria un "restauro" a fons). 

Tot el recorregut de les capelles està immers dins d'una rica vegetació per guiar el peregrí en el seu itinerari sagrat, i alhora permetre-li moments de descans i de recolliment a l'ombra de la vegetació i gaudint d'unes belles vistes sobre el llac.

(recorregut ombrívol)

 (pintura mural a l'exterior de la capella II)

En 1980 la Regió del Piemont va reconèixer la important relació que unia les capelles amb el recorregut de la devoció i l'ambient natural, i va decidir protegir-lo i conservar-lo, i a l'hora donar valor al patrimoni històric, religiós i forestal del Sacromonte di Orta.

La construcció de les capelles que se situen en un itinerari en espiral, es perllongà durant més d'un segle, això fa d'aquest recorregut una bona ocasió per poder contemplar diferents estils arquitectònics: des del Renaixement tardà al Barroc de mitjans del segle XVII, i al rococó dels edificis realitzats entre els segles XVII i XVIII.

La decoració interna, rica en estàtues i frescos que representen la vida de sant Francesc, es caracteritza pel realisme de las figures.

(la nascita di sant Francesco, per Cristoforo Prestinari)

 

Per aquestes obras passaren grans artistes com Cristoforo Prestinari, Dionigi Bussola, los Fiammenghini, els germans Righi  i molts d'altres.

Nosaltres ho vam trobar una mica descurat i la majoria de capelles tancades, només un parell o tres ens van permetre veure el seu interior. També és veritat que potser vam arribar un pel tard i per l'horari algunes ja eren inaccessibles...

Al final, el circuit devocional acaba amb l'església de San Nicolau, edifici proto-romànic completament remodelat en el segle XVII a imitació de la Basílica Inferior d'Assís, que situada dalt de tot del turó, amb unes magnífiques vistes sobre el llac d'Orta, clou el recorregut de les 20 capelles.

Es un indret realment curiós de conèixer, però, malgrat el seu valor artístic, tens una mica la impressió que estàs submergit en un ambient pietós a la italiana de temps passats...

Si voleu molta més informació sobre aquest indret tant particular podeu obrir aquest enllaç: htmlhttp://www.orta.net/sacromonte/intro_es.html

* *

 El trenino ens espera per a retornar-nos al parking i agafar l'autobús de retorn cap al nostre punt de partida, la villa d'Arona

 Abans, però, passem a veure la gran i monumental escultura del patró sant Carles Borromeo, fill d'aquesta localitat on va néixer el 2 d'octubre de 1538.

L'anomenat afectuosament "Sancarlone", tanta és la devoció pel sant en aquestes contrades, que fins i tot el nostre autocar portava la imatge del sant serigrafiada al darrera...

  Arribem a destí, al nostre hotel, a la vora del Lago Maggiore.

* * *

Fi del llarg itinerari per avui. Demà ens esperen noves experiències, anirem a recórrer diversos indrets de la riba del preciós llac de Como.

Això ho veurem, com sempre, en la meva propera crònica

• La crònica continua aquí...(06)

La Rioja (05) - Calahorra

(La sèrie comença aquí...)

A la tarda del segon dia, el nostre objectiu era visitar Calahorra i en especial la seva catedral.

Capital de la comarca de la Rioja Baja destaca por su producción agrícola y su antigüedad. Es sede de la diócesis de su mismo nombre desde los siglos IV-V, que en tiempos pasados llegaba hasta el Cantábrico. Fue importante ciudad romana, la Calagurris Iulia Nassica, con ceca que mantuvo hasta la edad media.
Es la segunda ciudad de la Comunidad Autónoma de La Rioja en importancia y población tras la capital, Logroño.

La catedral de Calahorra sorgeix del martiri dels legionaris romans Emeterio i Celedonio, decapitats, segons la tradició, vers l'any 300 en aquest mateix indret. La veneració per aquest martiri explica el seu emplaçament a extramurs de la ciutat, a la seva part baixa, i a la riba del riu Cidacos.

En aquest lloc al segle IV existeix ja un baptisteri i més tard una església, destruida pels àrabs. Amb la reconquesta de la ciutat es construeix un temple d'estil romànic i a finals del segle XV comença la construcció de l'edifici actual. Les obres van durar més de dos-cents anys, motiu pel qual en ella han quedat reflectits els gustos i les formes dels segles en que es va construir.

La portalada principal té forma de retaule barroc, però la que destaca per la seva major qualitat artística és la portada lateral de Sant Jeroni que trenca amb l'austeritat decorativa barrejant els estils gòtics i renaixentistes.

L'interior de la catedral és d'estil gòtic i es va construir entre els anys 1484 i 1526, obres començades per Juan de Arteaga i Pedro Sánchez de Lequeitio, i foren acabades per Pedro i Juan de Olave. Del mateix estil però amb clares influències renaixentistes és el presbiteri construït entre 1565 i 1577 per Juan Pérez de Solarte i el seu fill. Aquest darrer comença la construcció de la girola el 1595 i l'acaba de construir Andrés de Ibarra el 1612. Finalment, Juan de Urruela realitza les capelles radials a partir del 1623. Dins la catedral es poden admirar fins a 16 capelles amb els seus retaules corresponents, realitzats des del s.XVI.

En la nau central destaca el Cor amb un impressionant cadirat ("silleria") d'estil plateresc, tallada entre el 1532 i 1538 per Guillén de Holanda. I amb una reixa de tancament construïda per Pedro Lazcano el 1620.

Cal fer esment, també, del magnífic orgue muntat en una caixa rococó del 1757.

Quedava encara per veure la magnífica sagristia anomenada "dels miralls", que sorpren per la seva amplitud i decoració, és del s.XVIII i d'estil rococó. Conté peces d'art molt interessants com brodats, llibres, pintures i orfegreria, destacant la

custòdia coneguda com "el ciprés" d'estil gòtic, realitzada per Jahns Delas el 1462, una de les més antigues d'Espanya.

I finalment el nostre guia, que ens feia unes explicacions potser massa exhaustives i entusiastes, no en va era un prevere de la mateixa catedral i d'una certa edat, ens mostrà el claustre d'estil gòtic-renaixentista,

i que actualment s'ha convertit en Museu diocesà dels tresors de la mateixa catedral i de les esglésies de la regió, i on podem trobar fantàstiques obres d'art religiós de tota mena, pintures, escultures, talles d'imatges, etc. de diversos estils.

Us adjunto alguns petits exemples...

I amb aquesta petita mostra de l'art religiós tan esplèndid que tenim al nostre país, donem per finalitzada la nostra visita a la Catedral de Calahorra, situada en un bell indret a la vora del riu Cidacos...

Després vam anar a trepitjar una mica la ciutat de Calahorra. Poca cosa vam poder veure a part del centre. La visita a la catedral s'havia allargat més del previst i era pràcticament de nit, a més feia un fred de mil dimonis i la curta passejada va acabar en una confortable cafeteria prenent un cafè amb llet i una pasta per refer-nos del fred i esperar l'hora de tornar a l'autocar.

És dura la vida del turista...

* * *

➢ la història continua aquí… (06)

CUMAE, la Sibil•la i Capodimonte... (09)

(La sèrie comença aquí...)

Els grecs fundaren a Cumas (Cumae en italià), a pocs kilòmetres al nord de Nàpols, el primer enclau comercial vers l’any 750 a.C. Situada a uns 10 km. al nord del cap Miseno, fou la primera colònia grega establerta a Itàlia. Fins a finals del segle VI a.C. no va parar de prosperar i es va estendre per la Campania incloent-hi les planures Flegreas, i els turons que la separaven de la badia de Nàpols, a on van fundar els ports de Miseno i Dicearquia, i més tard la colònia de Neàpolis, l’actual Nàpols.

L’any 1205 els napolitans van destruir la ciutat de Cumas en una guerra contra els pirates que s’allotjaven allí. La ciutadella va existir fins al segle XIII quan va ser destruïda per haver-se convertit en quarter de lladres i bandolers.

A prop de l’actual Cumas es troben les runes de la ciutat antiga.

A sota d’aquestes runes existeixen diverses coves on, segons conta la llegenda, en una d’elles s’allotjava la famosa Sibil·la de Cumas.

La paraula sibil·la prové d’ un personatge de la mitología grega i romana. Era una dona que disposava de poders per a la profecia, inspirats pel déu Apolo. Des d’aleshores venen nomenant-se així a totes les dones que van exercir aquesta capacitat de profetitzar. Les sibil·las tenien la seva vivenda en les grutes o a prop dels corrents d’aigua. Les profecies eren manifestades sempre en estat de de trànsit i expresades en hexàmetres grecs que es transmetien per escrit.

Sibil·la de Cumas era natural d’ Eritrea, ciutat important de la Jonia (en la costa oest de l’actual Turquia). El seu pare era Teodor y la seva mare una ninfa. Es conta d’ella que va nèixer en una gruta del mont Córico. Va nèixer amb el do de la profecía i feia les seves prediccions en vers. Se la coneixia com Sibil·la de Cumas, perque va passar gran part de la seva vida en aquesta ciutat situada en la costa de Campania (Italia).

La foto correspon a La sibil·la cumana, pintada per Miquel Àngel a la Capella Sixtina

En l’antiguetat se la considerà com la més important de les deu sibil·las conegudes. Se l’anomenava també Deífoba, paraula que significa deïtat o forma de déu. Apolo era el déu que inspirava les profecies de les sibil·les. A la sibil·la de Cumas li va prometre concedir-li un gran desig. La sibil·la va agafar un grapat de sorra a la seva mà i va demanar de viure tants anys com granets de sorra havia agafat; però s’oblidà de demanar l’eterna joventut, així és que amb els anys va començar a consumir-se tant que van haver de tancar-la en una gàbia que van penjar al temple d’Apolo a Cumas. La llegenda diu que va viure nou vides humanes de 110 anys cada una.

La visita a tot aquest complex no donà gaire més de si que veure quatre runes mal conservades del Santuari d'Apolo,

unes vistes esplèndides sobre la costa mediterrània,

i la visita a una de les llargues coves on segurament se celebraven els ritus profètics de les Sibil·les.

* * *

La visita a Cuma era a prop de Nàpols i tot just després de dinar vam arribar a l’hotel. La major part del grup vam decidir aprofitar la tarda lliure per anar a visitar el Museo di Capodimonte. El problema era que està situat a la part nord alta de la ciutat antiga, i no disposàvem de l’autocar. Així que vam decidir agafar un autobús que ens acostés al museu.

Aquí va començar una aventura per recordar, ja que després d’esperar gairebé 15 minuts l’autobús, quan va arribar anava ple com un ou i nosaltres èrem més de vint persones, per tant ens vam encabir com bonament vam poder a dins, però amb l’agravant que a cada parada allò s’anava omplint cada vegada més i va arribar un moment que anàvem com sardines en llauna. Ben estibadets.

L’alarma va saltar en un moment donat quan, un lladregot va intentar robar la cartera del nostre company l’Alfons i saltar de l’autobús en la propera parada...!!!

Ai las...!!

La sort va ser que l’Alfons amb uns reflexes rapidíssims, el va poder agafar per la samarreta i el jove va quedar penjat com un pollastre a la porta del bus i quan es va veure perdut enmig de la cridòria de tots nosaltres, va llençar la cartera a terra i fugí corrents. Afortunadament la cosa no va passar de l’ensurt i l’Alfons va recuperar totes les seves pertinences.

Fou l’aventura napolitana del dia.

* * *

Una mica esverats per l’aventura, i després de respirar a fons i de recuperar la calma, ens vam disposar a gaudir de les meravelles del Palazzo Reale di Capodimonte

Aquest Palazzo Reale és el palau més esplendorós de Nàpols. Un luxós refugi construït pels Borbons als afores de la ciutat antiga. Al seu interior, distribuït en més de cent sales bellament decorades, s’exposa una de les col·leccions de pintura i escultura i arts decoratives més importants d’Itàlia.

Es tracta d’un dels millors museus d’Itàlia, comparable amb els Uffizi de Florència o la Accademia de Venecia.

El palau es va haver d’ampliar quan el rei va heretar la col·lecció de la seva mare Isabel Farnesio, la família de la qual, que contà amb papes i personatges rics i poderosos, havia anat recollint durant més de tres segles.

Un altre dels atractius del lloc són els extensos jardins que envolten el palau que fins i tot podrien rivalitzar amb els de Versalles.

* * *

Com he fet en cròniques anteriors, he agrupat totes les fotos que vam poder recollir de les innombrables obres d’art, en un àlbum que podeu obrir clicant al damunt, aquí sota mateix...

Museu di Capodimonte

* * *

Demà anirem a la costa Amalfitana...

(La història continua aquí... 10)

Una recomanació artística...

Dissabte ens vam arribar fins a Caixa Forum per veure la recentment inaugurada exposició "Entre el sagrat i el profà", el Renaixement a Prato.

Una petita meravella molt recomanable.
L'exposició presenta una selecció de 59 obres mestres. Les peces provenen del Museo Civico di Prato (a la Toscana), que, amb motiu de les obres de restauració i adequació museística del Palazzo Pretorio, vol donar l'oportunitat de contemplar els seus tresors fora del seu context habitual.

S'ofereix un recorregut per la pintura en temps del famós mercader de Prato Francesco di Marco Datini durant lèpoca daurada de la seva activitat econòmica -entre mitjans segle XIV i començament del segle XV- fins arribar als importants mecenatges dels Mèdici i exemples de la pintura del Settecento influïdes per mestres del Renaixement més allunyats.

En la secció dedicada al Quattrocento, podem contemplar una de les obres més belles, la delicada

Nativitat entre Sant Jordi i Sant Vicent Ferrer,

signada per les mans prodigioses de Fra Filippo Lippi i Fra Diamante, una pintura que s'exposa per primer cop fora de les muralles de Prato i que és testimoni de l'estreta col·laboració entre aquests dos mestres.

La representació naturalista de la realitat arriba a la seva plenitud en les pintures del Seicento, un realisme que els pintors seguidors de Caravaggio destaquen mitjançant l'ús expert de la llum i de fons negrencs, realçant-hi les ombres i la musculatura dels cossos. Admireu si no, les captivadores expressions d'aquest magnífic quadre que representa a Crist amb un curiós barret, i la Magdalena, titolat

"Noli me tangere"

de Giovanni Battista Caracciolo, anomenat Battistello
(Nàpols, 1578-1635).

* * *

En fi, feta la meva aportació a l'art del Renaixement, la resta us toca a vosaltres acabar-ho de descobrir, si és que us agrada aquest estil de pintura, és clar.
Si no, sempre us queda l'alternativa de veure l'altre exposició diametralment oposada, sobre l'Escola Yi, trenta anys d'art abstracte Xinès.

Les meves preferències, però, ja heu vist clarament quines són. Bona revetlla a tothom. I felicitats al Joans i Joanes que em llegiu...