Confinament, 22è dia... ens traslladem als temps bíblics..!!

El mont Ararat i el monestir de Khor Virap...

L'Ararat ("Ağrı" en turc, "Արարատ" en armeni (llegit Masis o Masik), "Agirî" en kurd, "آرارات" en persa (llegit Koh-i Nuh), "אררט" en hebreu), és una muntanya de Turquia. 

Segons el capítol 9è del Gènesi s'hi va aturar l'arca de Noè després del diluvi universal.

(Fa 5.166 metres d'altitud)

Khor Virap (en armeni Խոր Վիրապ, amb el significat "fossa profunda") és un monestir armeni de la plana de l'Ararat, situat en un turó a pocs quilòmetres del riu Araxes, que fa de frontera entre Armènia i Turquia. Aquest emplaçament coincideix amb l'antiga capital Armènia d'Artashat, fundada el 180 a.C. pel rei Artashes I.

El monestir de Khor Virap és molt popular entre els peregrins, pel seu valor religiós, i també entre els locals i els turistes, gràcies a les seves espectaculars vistes del mont Ararat (situat avui en dia a Turquia). 

El monestir és cèlebre perquè, en unes catacumbes situades al mateix lloc que l'actual edifici, el rei Tiridates III hi va tenir tancat 13 anys Gregori l'Il·luminador, actual patró del país i responsable de convertir Armènia en el primer país cristià del món l'any 301 d.C.

En aquest mateix indret, sobre les esmentades catacumbes, l'any 642 el catholicos Nerses III hi va construir una capella per honorar Sant Gregori l'Il·luminador, i una altra, anomenada "Sant Astvatsatsin", al segle XVII. Ambdues capelles han sofert grans desperfectes al llarg dels segles, degut a terratrèmols, però sempre han sigut reconstruïdes.

L'any 2016, el Papa Francesc, juntament amb el catholicos Karekin II van visitar el monestir i van alliberar dos coloms com a gest de pau entre pobles (en al·lusió als conflictes entre Armènia i els seus veïns, Turquia i Azerbaijan).

Petit Ararat (esquerra) i Gran Ararat (dreta)

 

Pel tractat de Turkmančay, pactat del 2 al 14 de febrer de 1828, Pèrsia va cedir el vessant nord de la muntanya a Rússia (districtes de Surmlu, Kulp i Tsolakert), conservant el vessant est, mentre els vessants sud i oest romanien territori turc. El cim del Gran Ararat va quedar en territori rus mentre que el del Petit Ararat formava el punt d'unió de les fronteres entre Pèrsia, Rússia i Turquia, coneguda com a "frontera dels tres emperadors". 

Pel tractat de Moscou de 16 de març de 1921 entre Rússia i Turquia, la plana de l'Aras era concedida a Turquia. L'acord entre turcs i iranians de 23 de gener de 1932, concedia a Turquia una petita part del vessant oriental. La part soviètica va quedar dins la República autònoma de Nakhtxivan i per tant en territori de l'Azerbaidjan després del 1991.

* * *

Cap d'any a Portugal, epíleg... Castell d'Almourol + monestir de Santa Maria de la Victoria, a Batalha... (09)

• La història comença aquí...

Després de la impressionant visita al castell de Tomar i al Convento de Cristo, anem a dinar al poble de Vila Nova da Barquinha i ho fem al restaurant Almourol (que té el mateix nom del castell que visitarem a continuació), i per cert, molt recomanable, gent simpàtica, ens van obsequiar amb un petit aperitiu de benvinguda i el menjar va ser molt bo i abundant.

 
Així, doncs, després de dinar ens dirigim cap al petit embarcador proper per agafar una embarcació motora que ens portarà fins a un petit illot al mig del riu Tajo (Tejo), que tenim al davant mateix, i a on s'aprecia perfectament la silueta del castell.

El castell d'Almourol
Els orígens de l'ocupació d'aquest lloc són molt antics i enigmàtics, però la veritat és que el 1129, data de la conquesta d'aquest punt per les tropes portugueses, ja existien les ruïnes d'una fortalesa romana, que tanmateix podrien assentar-se sobre d'altres de fenícies, que rebien el nom d'Almorolan. 


Entre 1169 i 1171, aprofitant aquelles restes, va ser construït el castell per ordre del mestre de l'Orde del Temple Gualdim Pais. Va servir per a controlar el tràfic de mercaderies, utilitzant el riu Tejo com a duana entre nord i sud. 

En el segle xx, el castell va ser adaptat per ser residència oficial de la República Portuguesa. Com a tal, va ser escenari d'importants esdeveniments de l'Estado Novo. El procés reformador, iniciat un segle abans, va ser definitivament consumat per aquesta intervenció dels anys 1940 i 50, culminat per la fascinació que va provocar al llarg del romanticisme cultural i polític portuguès. 

 Un cop ja embarcats

 anem vorejant el petit illot amb la magnífica presència del castell damunt

 en acostar-nos anem apreciant els seus contraforts

 aquest dos des del costat de ponent

i aquests altres, imponents, del costat oposat per on s'accedeix a la porta d'entrada

Un cop dins veiem aquesta finestra, antiga porta d'accés, amb la creu del temple al damunt

I ens animem a pujar dalt de tot de la torre principal per gaudir de la vista del seu original emplaçament, navegant damunt del riu Tejo com si fos un vaixell...

Des d'aquí dalt, per entremig dels merlets, veiem el petit embarcador...

 A mesura que hem anat pujant per la torre de l'homenatge hem pogut llegir en diversos panells explicatius alguns escrits sobre històries i llegendes del lloc. 

Us en poso algun exemple...

De camí de retorn a l'embarcador fem encara una ullada a la torre del castell que apareix entremig dels arbres 

I finalment, un cop desembarcats a la riba, ens acomiadem del castell d'Almourol amb aquesta bonica ullada del sol ponent.

* * 

Tot seguit agafem l'autocar que ens portarà a la darrera etapa del dia. Anem a conèixer l'impressionant monestir de Santa Maria de la Victoria, a Batalha.

Santa Maria da Vitória na Batalha, conegut comunament com Monestir de Batalha, és un monestir dominicà situat a la ciutat portuguesa de Batalha, al Districte de Leiria. Es tracta d'un dels millors i més originals exemples de l'arquitectura gòtica tardana, barrejada amb l'estil manuelí. Sorprèn per la profusió de gablets, agulles, pinacles i contraforts. Ha esdevingut un símbol de l'orgull nacional portuguès. El Monestir va ser declarat com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO l'any 1983. 

Va ser construït per regraciar la Mare de Déu de la Victòria dels portuguesos sobre els castellans a la batalla d'Aljubarrota, l'any 1385, tot complint així la promesa del rei Joan I.
La construcció començà l'any 1386 i es perllongà durant dos segles, acabà pels voltant del 1517, al llarg del regnat de set reis diferents. Va caldre el treball de quinze arquitectes (Mestre das Obras da Batalha), tot i que per a set d'ells el títol va ser merament honorari. 
La construcció requerí un enorme esforç, amb l'ús d'extraordinaris recursos humans i materials. S'hi van desplegar noves tècniques i estils artístics, alguns d'ells desconeguts a Portugal fins aleshores.

L'obra va ser iniciada l'any 1386 per l'arquitecte portuguès Afonso Domingues, qui la va continuar fins a l'any 1402. Va ser l'autor dels plànols i de la major part de les estructures de l'església i el claustre. El seu estil era essencialment gòtic radiant, tot i que amb influències del gòtic perpendicular anglès. Hi ha similituds amb la façana de York Minster i amb el transsepte de la Catedral de Canterbury.

El terratrèmol de 1755 va fer-hi alguns danys, però els desperfectes més greus els van fer les tropes napoleòniques del mariscal Masséna, que van saquejar i calar foc al complex els anys 1810 i 1811. Quan els dominics van ser expulsats del monestir, l'any 1834, l'església i el monestir van ser abandonats i deixats en ruïna. 

L'any 1840, el rei Ferran II de Portugal va iniciar un programa de restauració de l'abandonat monestir en runes, salvant així aquesta joia de l'arquitectura gòtica. La restauració es va estendre fins als primers anys del segle XX. El conjunt va ser declarat monument nacional l'any 1907. El 1980 el monestir va ser reconvertit en museu.

El profús ornament exterior va ser realitzat en pedra calcària de Porto de Mós, que ha anat adquirint un to groc ocre amb el pas del temps.

La façana oest, enfront de la gran plaça amb l'estàtua eqüestre del general Nuno Alvares Pereira, està dividida en tres per contraforts i enormes pilastres: la Capella del Fundador (Capela do Fundador), el mur lateral d'un corredor i el projectat portal. A la dreta d'aquesta façana s'hi troben les Capelles Imperfectes una estructura octogonal independent afegida al complex.

El portal mostra en l'arquivolta una profusió de 78 estàtues, dividides en sis files, de reis de l'Antic Testament, àngels, profetes i sants, cadascun d'ells sota un baldaquí. A ambdós costats de la porta hi ha estàtues dels apòstols, amb un d'ells portant a un dimoni encadenat. 

 El timpà mostra a Crist entronitzat, assegut sota un baldaquí i flaquejat pels Quatre Evangelistes, cadascú amb el seu atribut personal.

L'església és llarga i estreta (22m) en proporció amb la seua alçada (32.4 m). La nau va ser elevada a la seva alçada actual pel segon arquitecte, David Huguet, alterant les proporcions de l'església i donant-li el seu aspecte actual. 

El seu interior es mostra sobri i descarnat a causa de la completa absència d'ornaments i estàtues a la nau. Les voltes, suportades per pilars compostos, estan tancades per claus de volta ornamentades. 

La llum penetra a la nau a través de deu vitralls situats al pis superior i les altes finestres de traceria als murs laterals i el transsepte, així com a través de les dues files de finestres lanciformes del cor.

Probablement Batalha va gaudir dels primers vitralls de Portugal. Aquest art va ser introduït a Portugal per artesans alemanys procedents de Francònia i Nuremberg. 

Les finestres més antigues daten de finals de la dècada del 1430. Però les finestres ogivals d'estil manuelí situades al cor daten de les dècades del 1520-1530, i van ser realitzades per mestres portuguesos, entre els que cal esmentar Francisco Henriques.
 

La Capella del Fundador (Capela do Fundador)  

Aquesta capella quadrada va ser edificada entre 1426 i 1434 per l'arquitecte Huguet, per ordre del rei Joan I, perquè esdevinguera el primer panteó reial de Portugal. 

Mostra una perfecta síntesi entre el gòtic flamboyant i el gòtic perpendicular anglès, que Felipa de Lancaster havia importat de la mà d'un grapat d'arquitectes anglesos. La capella consta de tres seccions i un octògon central sostingut per vuit pilars ornamentats que suporten arcs profusament decorats.

El sepulcre conjunt de Joan I i la seva muller Felipa de Lancaster es troba sota la volta de l'octògon.

Llurs estàtues jeuen majestuosament abillades, amb les mans unides (expressant les bones relacions entre Portugal i Anglaterra) i amb els caps reposant sobre un coixí, sota uns baldaquins d'elaborat ornament.

 

Sala Capitular (Sala do Capitulo)

La Sala Capitular recorda al visitant l'origen militar de la fundació del monestir: dos sentinelles guarden les tombes de dos soldats desconeguts morts durant la Primera Guerra mundial.

Com a curiositat destacar que cada hora es porta a terme un canvi de guàrdia força espectacular, com podeu apreciar en aquest curt vídeo. Aquest canvi va ser el darrer de la tarda abans de tancar el monument al públic.

Aquesta sala quadrada és especialment notable per la seva volta d'estrella sense suport central i que abasta un espai de 19 metres quadrats (no vaig obtenir cap foto de la volta per manca de llum). Aquest era un projecte tan atrevit per a l'època, que l'obra va haver de ser executada per presoners condemnats a mort. Després de dos intents fracassats, l'obra va ser conclosa. Es diu que, quan es van retirar les darreres bastides. Huguet va passar la nit sota la volta per silenciar els seus crítics.

El vitrall renaixentista del mur està datat de 1508. Mostra escenes de la Passió i s'ha atribuït als pintors portuguesos João i Francisco Henriques.

Claustre del rei Joan I (Claustro Real)

 
Aquest claustre no formava part del projecte original. Es va construir per l'arquitecte Fernão de Évora entre 1448 i 1477. El seu sobri aspecte contrasta amb el gòtic flamboyant de l'església. 

La decoració del corredor, esculpida en traceria per Huguet i en estil gòtic (incloent-hi lòbuls, flors de lis i rosasses), forma una delicada combinació amb l'estil manuelí dels panells de les arcades, afegits més endavant per Mateus Fernandes. 

Hi alternen dos diferents dissenys, un amb la creu de l'Orde de Crist, l'altre amb esferes armil·lars.

Les petites columnes que sostenen aquestes intricades arcades estan decorades amb motius espirals, esferes armil·lars, flors de lotus, branques amb espines, perles i conquilles i vegetació exòtica.

(autèntiques filigranes en pedra)

 As Capelas Imperfeitas (Capelles inacabades o imperfectes) romanen com a testimoni del fet que el monestir no va ser mai completament conclòs. Formen una estructura octogonal independent adossada al cor de l'església (a través d'un retrocor) i només accessible des de l'exterior. 
Van ser encarregades l'any 1437 pel rei Eduard I com un segon mausoleu reial per a ell mateix i els seus descendents. Però ell i la seva muller, Elionor d'Aragó, van ser els únics a ser soterrats ací. El disseny original, començat per Huguet, va ser alterat pels successius arquitectes, especialment per Mateus Fernandes (qui està soterrat dins de l'església).

 

El portal té la monumental alçada de quinze metres. Originalment es va construir en estil gòtic, però Mateus Fernandes el va transformar en una obra mestra de l'estil manuelí (conclòs l'any 1509). Està completament decorat amb sumptuosos i estilitzats motius manuelins semblants a un brodat: esferes armil·lars, àngels alats, cordes, cercles, troncs d'arbres, arcs de secció en trèvol, i motius florals.

 Sortim a l'exterior per la part del darrera de l'edifici després de gairebé dues hores d'admirar tanta bellesa arquitectònica...

Realment aquest monestir és una autèntica obra d'art i un símbol de l'orgull nacional portuguès.

* * *

Ara sí que aquí acaba definitivament aquesta crònica sobre el viatge a Portugal tot seguint la Ruta dels Templers, que ens ha permès descobrir aspectes històrics de l'Orde del Temple i de la seva derivada portuguesa de l'Orde de Crist.

El fet de viatjar, a part de proporcionar moments de lleure, de conèixer paisatges, obres d'art, monuments històrics, pobles i gents noves, també ens aporta instrucció i coneixements sobre fets històrics determinats que desconeixíem. Per tant és un enriquiment en tots els aspectes.

* * *

Per tant, acabada aquesta crònica, ja estem impacients apuntant al nostre proper objectiu de viatge que segurament es concretarà en visitar alguna de les històriques i boniques illes del Mediterrani que encara no hem tingut oportunitat de conèixer. 

Però això, evidentment, ho veurem al seu temps en aquest Blog quan s'hagi produït... 

• Aquesta crònica acaba aquí definitivament  

CRETA, la joia veneciana de La Canéa...(06)

• La història comença aquí...

El penúltim dia de la nostra estada a l'illa de Creta, anem a conèixer els punts interessants i el patrimoni que tenim al voltant d'aquesta interessant ciutat de La Canéa (Chania).

La seva llarga història es remunta a l'època minoica. Aleshores s'anomenava Kydonia i fou un pròsper assentament de la costa.

Fou antiga capital i centre neuràlgic de l'illa des que va aconseguir la independència de l'imperi Otomà, el 1898, i  fins al 1971, quan l'administració es va traslladar a Herakléion.

Malgrat haver estat bombardejada durant la II Guerra Mundial, La Canéa és considerada com una de les ciutats més boniques de Creta, especialment pel seu antic port venecià del segle XVè. considerat l'autèntica joia de Creta, i per la Mezquita del Geníssers.

Encara es conserven els arsenals venecians intactes que recreen una atmosfera d'aquella època, i cal destacar també el bonic i esvelt far venecià que tanca la rada del port.

Però tot això ho veurem amb més calma i més detall aquesta tarda quan passegem tranquil·lament per la zona. Ara, de bon matí, ens dirigim cap a l'est per enfilar-nos dalt d'un turó a la riba dreta de la badia de Souda, on hi ha la fortalesa de Koule, i des d'on gaudirem d'unes magnífiques vistes de la propera serralada de les muntanyes blanques, encara ben cobertes de neu, i de la pròpia badia.

(l'armada americana sempre omnipresent)

Després a pocs metres de distància anirem a conèixer les antigues ruïnes de la ciutat d'Aptera. 
Un conjunt de vestigis romans i bizantins ben conservats del que fou una important ciutat estat habitada fins al segle VIIè.

Destaquen per la seva importància i conservació les impressionants cisternes romanes cobertes, a més de les restes d'un teatre i d'una villa amb columnes caigudes a causa d'un terratrèmol.

Dins del recinte es troba el monestir bizantí de Sant Joan Teòleg (Agios Ioannis Theologos), i algunes restes de bunkers alemanys de la Segona guerra mundial.

 

* *

Després d'aquestes visites ens traslladem fins al cor de la península d'Akrotiri, als peus de la serralada de Stavros (Tzobomilos), on enmig d'un entorn verd entre oliveres, xiprers i vinyes, trobarem el Monestir ortodox d'Agia Triada (Tsangarolon).

Va ser fundat al segle XVII per dos germans: Jeremies i Laurentio, descendents d'una família veneciana molt influent entre la població ortodoxa i catòlica de Venècia. 

Actualment, i després de moltes vicissituds, ha estat restaurat i és una veritable joia de l'art bizantí.

 En un petit museu interior trobem algunes belles icones i obres d'art, i entre elles ens crida l'atenció uns vells manuscrits bizantins de llibres litúrgics musicals

Tot l'entorn del monestir respira una gran placidesa...

 * *

Arribats a La Canéa ens vam recrear passejant pel seu barri antic...

I tot donant un cop d'ull a la catedral que visitarem a la tarda,

anem en primer lloc a visitar una petita exposició d'icones i art bizantí a la minúscula església de Sant Salvador...

Després anem cap al port per contemplar el magnífic escenari que formen les cases del port venecià, el far, i la mesquita del Geníssers, 

 (el far venecià que tanca la rada del port)

i tot emmarcat per la presència imponent de les muntanyes nevades al fons... talment com un escenari de teatre...

* *

Després de dinar en un restaurant proper amb una vista extraordinària damunt la població...,

 encara vam tenir temps d'entrar a l'antic convent de Sant Francesc, on hi ha un petit museu arqueològic amb alguns mosaics i peces interessants,

i finalment, encara vam passejar pels antics barris venecians fins arribar-nos a contemplar les restes arqueològiques de l'antiga ciutat minoica.

  (edifici venecià d'un arsenal)

(restes de la ciutat minoica)
* *

Demà serà la darrera jornada de la nostra estada a l'illa, però encara tindrem temps al matí de veure una esglesiola perduda enmig de les muntanyes, i també de visitar l'interessant Museu d'història de Creta, a Herakléion, on tornarem per agafar l'avió cap a Barcelona.

• La crònica continua aquí...(07)