Altre cop la feblesa, els metges i les infermeres

Fa exactament un any, per aquestes mateixes dates (vegeu aquí), parlava de la Feblesa del cos amb motiu d'una caiguda fortuïta que vaig fer en plenes vacances a la Costa Brava, que em va portar unes certes complicacions i limitacions.

També ara fa uns quatre mesos vaig parlar de metges i infermeres (vegeu aquí), amb motiu d'una intervenció quirúrgica per arreglar una hèrnia. I avui justament hem de tornar a parlar del mateix, ja que acabo d'arribar de la clínica on m'han hagut de reparar l'altre hèrnia que es va trencar poc després d'haver arreglat la primera... I quina llauna...!!!.

Entremig dels ais i uis que et produeix el post-operatori, i desitjant que aquests primers dies passin el més ràpid possible, no puc deixar de pensar en allò que ja vaig dir en els meus posts anteriors:

Constates de seguida “la feblesa del cos”. Una petita alteració de la normalitat et fa veure les limitacions que el cos experimenta, i sort que estic parlant d’una intervenció relativament simple, però ja no vull ni imaginar la limitació i la sensació d’impotència que s’ha d’experimentar quan les ferides o els traumes d’un accident o d’una malaltia greu et poden arribar a condicionar el cos i la vida.

I també vull tornar a recordar altre cop això:

Tot això m'ha fet pensar en la sort que tenim en aquesta nostra societat de tenir tant a prop, sempre que els necessitem, els metges, les infermeres, els hospitals i tota la seva infraestructura. Són gent amb els que no voldríem tenir massa tracte sovint, però que quan els necessitem, constatem que responen a la perfecció i amb una gran professionalitat.

Potser em repeteixo una mica, ja em perdonareu, però estar inactiu a casa controlant el dolor com bonament es pot i esperant que passin els dies per anar oblidant el "trauma" que tota intervenció representa, és una situació no gaire estimulant. Sort que aquest món blocaire ens proporciona distracció, informació, i entreteniment a dojo. Fins i tot és tant estimulant que m'ha mogut a fer aquest post avui, quan pensava que em passaria una setmana inactiu, estirat damunt d'un llit o d'un sofà esperant que les tibantors i punxades del post-operatori vagin cedint d'intesitat.

Ara us deixo, doncs, i vaig a prendre la meva dosi de Paracetamol...

* * *

"De la feblesa del cos"

Aquests dies, després de llegir un dels blogs amics que es titula “De la levedad del ser”, i després de llegir també la darrera aportació de la M. al seu bloc Todoreh, “Plaers quotidians”... m’ha vingut al cap un pensament sobre la “feblesa del cos”... que no és cap plaer precisament. M’explico...

Hem estat uns dies de vacances a la costa brava, i un dels dies tot passejant pel poble i fent fotografies, vaig ensopegar amb una d’aquelles pilones tan simpàtiques que posen els ajuntaments per impedir que els cotxes aparquin, però amb tant mala fortuna que el cop em va desequilibrar i vaig caure a terra, rascant-me però tota la part davantera de la cama amb la pilona.

Un jove molt amable es va acostar per ajudar-me a aixecar, però no va caldre, ja que jo en un bot ja vaig ser altre cop dret, afortunadament encara estic força àgil, però en aquell moment, per uns instants, em vaig sentir molt i molt iaio... (ja et venen a rescatar del terra..., han vist un iaio que queia per terra, ai làs...!!)

La ferida-rascada que em vaig fer no semblava gaire important. Una mica de sangueta, ho vaig netejar amb aigua oxigenada i m’hi vaig posar mercromina blanca. A l’endemà vam anar a la platja amb normalitat pensant que l’aigua del mar i el sol tenen poders beneficiosos i curatius, els dies següents també, però..., al tercer o quart dia aquella ferida anava agafant un color estrany. Vam anar al metge de guàrdia al CAP i van diagnosticar que allò s’havia infectat i després de fer-me la cura adequada em van embenar la cama del peu fins a sota genoll, i senyor, s’ha acabat banyar-se...!!.

Aquí és on comença la meva reflexió. El nostre cos és un mecanisme perfecte, si tot va bé funciona a la perfecció, però, ai... en el moment que una petita anomalia, un petit accident, ve a trastocar la nostra quotidianitat, tot es complica. Ara no et pots dutxar. Hem de fer com 50 anys enrera, rentar-nos per parts, ara els peus, ara les mans, després les aixelles, la cara i el culet.. tot per parts. La mobilitat també es veu reduïda, no camines amb soltura, et fa mal la ferida, costa vestir-se i calçar-se, etc. etc.

Constates de seguida “la feblesa del cos”. Una petita alteració de la normalitat et fa veure les limitacions que el cos experimenta, i sort que estic parlant d’una simple ferida en una cama que ha donat feina per cicatritzar a base de cures dia si dia no, però ja no vull ni imaginar la limitació i la sensació d’impotència que s’ha d’experimentar quan les ferides o els traumes d’un accident o d’una malaltia greu et poden arribar a condicionar el cos i la vida.

Tenim un sol cos, una maquinària perfecte, però és fràgil, i feble, i hem de tenir molta cura d’ell. Altrament les complicacions poden arribar a fastiguejar-nos i a complicar-nos bastant la nostra quotidianitat.

(reflexió de final d'estiu després d'unes vacances a la platja...)

* * *

(*) Avui, però, ja m'han donat l'alta. Ja porto la ferida destapada amb només una tireta, ja m'he pogut dutxar després de 12 dies de no fer-ho. Al·leluia...!!, quina sensació tan agradable.