Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alt Empordà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alt Empordà. Mostrar tots els missatges

divendres, 1 de setembre del 2023

La Schubertíada i un got d'aigua refrescant...

Després d'un més d'agost per oblidar, de sequera i de calor extrema, avui 1 de setembre, torno a l'activitat del meu Blog amb aquest nou apunt que confio serà del vostre interès...

Aquest passat cap de setmana, 27/28 d'agost, hem gaudit del darrer concert de la Schubertíada, d'enguany, pel Quartet Casals, que han interpretat la varietat de Canons i Contrapunts de l'Art de la Fuga (Die Kunst der Fuge, BWV 1080), de Johann Sebastian BACH (1685-1750), a la magnífica Canònica de Santa Maria de Vilabertran.

Prèviament, a la Sala Capitular, vam assistir a la conferència del crític musical Sr. Joan Vives, que sota el títol de: "Sonates i partites per a violí de BACH, entre el virtuosisme i la hausmusik", ens va donar pistes per a poder millor interpretar i gaudir de la música que anàvem a sentir tot seguit de l'Art de la Fuga, interpretada pel virtuosisme dels components del Quartet Casals, dins el marc del bonic presbiteri de l'interior romànic de la Canònica. 

L'experiència conjunta, conferència + concert, fou molt gratificant..!! 

* * *

Però a l'endemà, dilluns 28... 

Ens traslladem fins al municipi de VILAJUÏGA, situada a la comarca de l'Alt Empordà, envoltat pel Parc Natural del Cap de Creus, i on els Pirineus es troben amb el Mar Mediterrani. 

Un cop allí, farem una visita molt interessant, i en exclusiva per nosaltres, gràcies a la bona col·laboració de l'organització de la Schubertíada amb la propietat actual de l'empresa de les Aigües de Vilajuïga.

 El recinte fou fundat per l'arqueòleg industrial Ramon Margineda i Duran (1883-1928), on s'ubica l'actual empresa de les aigües, fundada a l'any 1904 per sis famílies empordaneses. 

Tot va començar en uns terrenys del petit i tranquil poble de Vilajuïga, on un pou aparentment modest proveïa d'un aigua singular els veïns, que baixaven unes escales per aconseguir-la. No era una aigua normal, i el poble ho sabia, ja que de seguida se li van atribuir propietats mineromedicinals. Alguna cosa bona amagaven aquelles escales, les que calia baixar fins arribar al primer brollador on es recollia l'aigua. 

Ramon Margineda va ser qui va constituir una societat sota el nom d'Aigües deVilajuïga. Poc després, el 15 de juliol de 1904, va ser declarada aigua d'utilitat mineromedicinal.

A partir de llavors, la societat va començar a donar a conèixer el seu sabor i la seva personalitat única per Girona, Barcelona, Andorra i, un temps més tard, per gairebé tot el territori català.

Gràcies a les seves qualitats úniques,l'Aigua de Vilajuïga es va popularitzar ràpidament. N´és una mostra el cartell publicitari que el prestigiós artista Leonetto Cappiello va dissenyar l'any 1910 per comercialitzar-la, i que avui és una valuosa peça de col·leccionisme.

 

 Dins d'aquest recinte hi trobarem la primitiva masia de pedra del 1843, la "Casa del senyor Ramón", on actualment hi ha un petit museu, i diferents edificacions, algunes de molt agosarades, com la mateixa sala on es fan les demostracions i degustacions, excavada a sota mateix d'un gran dipòsit d'aigua 



i també veurem els quatre pous visibles que s'endinsen 10, 15 i fins més de 200 metres, on resideix la deu, el veritable miracle natural de l'aigua de Vilajuîga

Es tracta d'una aigua de taula molt apreciada per la seva composició bicarbonatada.




 

 

 

 

 

 

 

 

 

(les tauletes on seia la gent per prendre les aigües,
i la ceràmica de les parets són originàries de l'època)
 
* *
Orgull de poble:  
 - Vilajuïga és el millor poble del meu món: Un poble que s'ha fet a la seva aigua i que generació rere generació custodia orgullós des de 1904 un dels béns més valorats i únics de l'Empordà.
- Aquí la felicitat no és un estat d'ànim, és una forma de ser: Qui hi viu ho  sent i qui tasta la seva aigua valora un dels béns centenaris i únics que amaga el poble.
* * *

I per acabar... 
Algunes dades més i comentaris complementaris...


*La pressió del subsòl que l'aigua recorre abans d'arribar a l'aqüífer d'on s'extreu (a uns 70 mtrs. de profunditat), connectat a la serra de la Verdera. li dóna una gran quantitat de minerals, que són fruit d'un viatge de més de trenta anys que s'inicia amb les pluges als turons circumdants del Parc Natural del Cap de Creus. L'aigua llisca a través del subsòl i al seu pas va absorbint minerals com el magnesi, el sodi, el calci, el liti i bicarbonats, responsables de les seves bombolles naturals "d'agulla". Propietats pures que enriqueixen l'aigua de sals minerals i oligoelements necessaris per a l'equilibri del nostre organisme.

Les bombolles carbòniques naturals de Vilajuïga són més fines i més nombroses que les d'una aigua amb diòxid de carboni (CO2) afegit. És per això que aquesta aigua ofereix uns punts subtils de gas que fan que sigui molt delicada en boca i, d'aquí que tingui aquest sabor característic.

Prendre un glop d'Aigua de Vilajuïga és un brindis a la salut i al benestar interior. Això si, sense deixar de gaudir del seu sabor únic. 

 ** L'aigua de Vilajuïga no només és un excel·lent comensal a taula, també és un
gran aliat per la salut, L'any 1903, el prestigiós químic Dr. B.Oliver i Rodés va certificar amb la primera anàlisi de l'aigua els seus beneficis mineromedicinals, amb la qual cosa es va convertir en una aigua de referència per a farmàcies i drogueries de l'època. 
 
** L'aigua amb una raresa màgica:
Només cal tastar-la per descobrir que l'Aigua de Vilajuïga és única al paladar. Les seves propietats organolèptiques la fan única, escassa i singular, una aigua molt apreciada per qui valora el caràcter exclusiu de les coses bones que ens proporciona la natura... 
* *
Aquí acabo la crònica del descobriment d'aquesta aigua i del seu magnífic entorn.
 
* * *

Nota: L'empresari Víctor Grífols va voler col·laborar i invertir per salvar l'empresa (vegeu aquesta nota de l'Ignasi Aragay al diari ARA, 06/07/2021) https://llegim.ara.cat/opinio/aigua-vilajuiga-rafel-nadal-ferran-adria-grifols_129_4044821.html

diumenge, 7 de maig del 2017

Un observatori extraordinari del nostre país...


(Cim del Bastiments, 2881 m.)
Catalunya, afortunadament, té molta muntanya i molts cims destacats, però aquest de la Mare de Déu del Mont, en especial, té una importància rellevant, no tan sols per la història i el seu significat patriòtic, sinó per la seva situació geogràfica que el fa ser un dels punts d'observació privilegiats de mitja Catalunya. 
I en especial si tens la sort, com vam tenir nosaltres, de gaudir d'un dia extraordinàriament clar i sense gaire vent.

Era el 20 d'abril, i aprofitant la nostra curta estada de tres dies a l'Hostal Nou de Crespià, vam voltar per la zona descobrint el romànic senzill i amagat, i vam voler cloure l'estada pujant a quest indret tant emblemàtic i bonic.

En arribar ja gaudim de la bellesa del paisatge, i trobem l'estàtua en bronze de mossèn Cinto Verdaguer que ens dona la benvinguda amb el Canigó al fons...

Feia molts anys que hi havíem estat, quan encara tot era molt més primitiu, i ara hem trobat el lloc molt arreglat i molt millorat. Tant el Santuari, com l'hostatgeria que ara hi ha i també el restaurant estan molt ben acondicionats. Hi hem menjat força bé i a un preu raonable, i sobretot, amb unes vistes excepcionals
(interior del santuari i detall de la imatge)
(les magnífiques vistes des del mateix restaurant, 
serra de Cabrera i Montseny al fons)
 (Banyoles i el seu estany)
Penjo aquí un petit vídeo que vaig fer per que pogueu apreciar el panorama que des d'aquest punt es pot observar en un dia tant clar com el que nosaltres vam tenir...
https://youtu.be/P8CbDgBYY7w

Dins el nou edifici s'han conservat les estances on va viure un temps mossèn Cinto Verdaguer i on va escriure el seu poema al Canigó

 No volem marxar del lloc sense acomiadar-nos de Verdaguer i ens fem una foto al seu costat. 
No podem parlar amb ell físicament, però sí en certa manera espiritualment, en aquest lloc elevat i davant el magnífic espectacle de la natura.

Deixem, doncs, a mossèn Cinto en la seva solitud, aquí dalt, sol, davant aquest magnífic panorama i amb la sempre llunyana presència de les seves estimades muntanyes del Canigó, i jo no puc menys que evocar aquella vella i coneguda melodia...
Veieu i sentiu aquí:
https://youtu.be/QoL_5fNAjpo

* * * 

dijous, 4 de maig del 2017

La darrera petita joia romànica... Sant Pere de Navata

En les darreres hores d'un dia especialment profitós pel que fa al descobriment de petites joies romàniques, vam aterrar, tot baixant del cim de la Mare de Déu del Mont, al poble de Navata (Alt Empordà).

Allà el nostre objectiu era localitzar l'església romànica de Sant Pere, la vella, ja que l'actual parròquia del poble també està dedicada a Sant Pere.

Amb la simpàtica ajuda d'uns nens del poble que jugaven al carrer, ens van poder adreçar, acompanyant-nos en bicicleta, fins a trobar el camí exacte, ja que l'església romànica està situada a uns 3 kms. de la vila. 

L'Església vella de Sant Pere de Navata és una església del municipi de Navata (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Pere, 
l'antiga parròquia del poble, és un edifici romànic dels segles XII-XIII.

Es troba situada al sud-est de la vila, al veïnat de Can Miró. És un temple romànic d'una sola nau amb volta apuntada, absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. 

A la part central de la façana hi ha una obertura d'arc de mig punt, i a la part superior, un petit campanar de cadireta d'un sol arc. 


La porta d'accés, a ponent, és allindada, amb un timpà semicircular i cinc arquivoltes d'arc de mig punt decorades i amb motllura guardapols exterior. Les quatre columnes situades a banda i banda de la porta tenen també decoració, les dues immediates a l'entrada són de tipus salomònic i als capitells hi ha relleus amb temes vegetals i animals.

 














La porta d'accés conserva l'antiga ferramenta romànica. I destaca el bonic forrellat amb un cap de drac
Al timpà hi ha esculpit l'"Agnus Dei". El símbol cristià per excel·lència lliga perfectament amb el paisatge que l'envolta, ja que al costat mateix veiem aquest ramat de bens, com els que hi devia haver al segle XII, i que de ben segur van inspirar l'escultor d'aquest timpà, encara força ben conservat.
L'absis té una finestra d'arc de mig punt, i al parament lateral de migdia hi ha també tres finestres amb d'arc de mig punt.


En la imatge de la dreta es veu al fons la silueta de la Mare de Déu del Mont, d'on acabàvem de baixar...


Existent ja l'any 1019, l'antic temple, del segle XII, deixà de ser la seu de la parròquia del poble en construir-se, entre 1636 i 1684, la nova església de Sant Pere dins la població.


* * *

dimarts, 2 de maig del 2017

Més romànic a cavall de la Garrotxa i l'Alt Empordà...

L'església parroquial de Santa Eulàlia de Crespià es troba al nucli de Crespià, municipi situat a cada banda de la riera del mateix nom, just al vèrtex nord-oriental de la comarca banyolina, en contacte amb l'Alt Empordà i la Garrotxa.

Edifici inicialment d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, ha estat objecte de diverses reformes. La principal es practicà en època moderna, durant els segles XVI i XVII en què fou ampliada a cada costat de la nau, configurant interiorment tres capelles laterals per banda intercomunicades. L'absis fou fortificat i convertit en una mena de torre de defensa. A llevant s'hi afegí un edifici destinat a sagristia, en la porta de la qual figura la data del 1642. 
El campanar, situat a l'angle nord-est, és una gran torre quadrada que substitueix l'antic d'espadanya del qual en resta la base. Malgrat totes les reformes i afegits tardans, l'obra romànica manté els seus elements essencials a gran part de l'edifici.
 La portalada principal, a la façana de ponent, presenta quatre arquivoltes de mig punt en degradació, de dovelles amples i curtes i els brancals són de pedra ben tallada. La llinda i el timpà són llisos. L'arc exterior presenta un guardapols motllurat.
 Per sobre la cornisa, a l'extrem de tramuntana, sobresurt una gàrgola. A l'extrem meridional es conserva una torrella de defensa. És de planta circular i presenta una peanya en forma de mènsula feta amb pedra, murs de rajol corbat amb quatre petites obertures i coberta amb una cúpula de filades horitzontals de rajol. Exteriorment, sobre la cúpula, hi ha una senzilla creu metàl·lica.
L'edifici és enterament bastit amb un aparell de grans carreus, ben escairats i arrenglerats uniformement, ben ajustats i col·locats a trencajuntes. Per les seves característiques arquitectòniques, aquesta església respon a una tipologia molt difosa en els comtats nord-orientals catalans, els quals es poden datar entre la segona meitat del segle XII i tot el segle XIII.

Una mica d'història:

La vila «Crispianus» és esmentada en preceptes reials dels anys 834, 844, 881 i 922 i en una butlla del papa Silvestre II de l'any 2002 com a possessió dels bisbes de Girona. L'any 1019, aquest domini passà a la canònica de la Seu. Hi ha nombroses notícies posteriors dels drets del bisbat sobre el terme i la parròquia de Crespià. Un document de 1151 esmenta el lloc de Santa Eulàlia, identificable amb Crespià. Malgrat això, l'església apareix sota l'advocació de sant Marc en els primers documents que s'hi refereixen, del segle XII. De l'any 1131 és la descripció feta per Adalbert al bisbe de Girona d'allò que posseïa a la parròquia de Sant Marc de Crespià

Guillem Ademar de Porqueres, senyor de Finestres, posseïa les dominicatures i altres drets sobre aquesta església, i els va cedir al bisbe de Girona, Berenguer de Llers, l'any 1156. Lluís G. Constans i Serrats afirma que l'església de Crespià va ser consagrada l'any 1163 per l'abat de Sant Pere de Besalú, però no precisa la font d'on prové la informació ni s'hi indica l'advocació de Santa Eulàlia de Mèrida, que ha perviscut. L'any 1278, en el seu testament, el bisbe Pere de Castellnou llegà plata per a un calze per a aquesta església. Figura en les «Rationes decimarum Hispaniae» del 1279 i el 1280 i en els nomenclàtors diocesans del segle XIV i posteriors. L'any 1936 es perdé el retaule major del 1626 i altres retaules laterals barrocs, així com un de gòtic de marbre. L'edifici ha estat consolidat i restaurat pels serveis de la diputació de Girona.


* * * 

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin